Resultats de la cerca

El gamarus Strix aluco és un ocell rapinyaire sedentari i nocturn, de mida mitjana 36-38 cm, que viu a tota mena de boscos on, a la nit, pot sentirse’n el crit esglaidor que li ha valgut els sobrenoms de cabra fera i cabrota Noteu la forma arrodonida del cap, semblant al de l’òliba i el color negre dels ulls De costums solitaris, nia sobretot als forats dels arbres vells i als nius abandonats d’altres ocells Marisa Bendala Aquest rapinyaire nocturn és un dels més comuns dels Països Catalans, després del mussol Ocell clarament sedentari, ocupa tot l’any l’ambient forestal, des dels alzinars…

Algunes de les característiques dels estrigiformes, ocells rapinyaires nocturns, són visibles en aquesta suggestiva imatge d’un gamarús en vol Strix aluco Un fet molt típic d’ells, bé que no exclusiu, és la producció d’ egagròpiles , regurgitacions de materials no digeribles que solen acumular-se al voltant dels seus nius, i que constitueixen una bona font d’informació per als estudiosos dels tipus de preses de què s’alimenten, com les que s’illustren a baix, de gamarús, també Oriol Alamany i Jordi Puig Tot i la similitud de costums amb els rapinyaires diürns, els…

L’hàbitat dels rapinyaires mediterranis Les comunitats faunístiques mediterrànies són, sens dubte, unes de les més riques de tot el Paleàrtic als Països Catalans, òbviament, es troben àmpliament representades, però precisament per trobar-se en àrees humanitzades des d’antic, han sofert diverses i notables alteracions No ha estat, però, fins recentment, que els canvis radicals sòcio-econòmics d’aquestes àrees han provocat profundes transformacions de l’hàbitat, i la fauna se n’ha vist més ressentida Sens dubte els rapinyaires, com a depredadors i representants dels extrems culminants tròfics…

Cim del Cabeçó de la Sal, amb brolles esclarissades, pins blancs esparsos i processos erosius que afecten el substrat argilós Vicent Sansano El Cabeçó de la Sal 219, entre els principals espais naturals del Sistema Bètic El Cabeçó de la Sal és un pujol d’origen diapíric format per argiles i margues roges amb algeps del Triàsic, fàcies Keuper Pertany al Pre-bètic intern i està situat al sud-est del poble de Pinós, a les Valls del Vinalopó El seu cim, de 893 m d’altitud, s’eleva uns 300 m sobre els territoris del voltant En aquest diapir s’explota, per dissolució, un jaciment de sal gemma…

El paisatge de Picancel és bàsicament definit per un mantell forestal dominat per les pinedes de pi roig i per l’alineació d’espadats conglomeràtics que se succeeixen d’est a oest Oriol Alamany La serra de Picancel i la riera de Merlès 214, entre els principals espais naturals dels Pirineus i Prepirineus Picancel és una petita serra, situada al límit entre els Prepirineus del Berguedà i l’altiplà del Lluçanès, que pertany a la Depressió Central Catalana És un espai representatiu de la muntanya mitjana submediterrània de l’interior de Catalunya L’acompanyen els contraforts de la serra de la…

El mussol banyut Asio otus és un rapinyaire nocturn bosquetà, de dimensions mitjanes 34-35 cm i bastant estilitzat, proveït d’unes ulleres circumfacials com les de l’òliba, però tot ell d’uns colors molt més foscos, marronosos i castanys altrament, presenta unes "orelletes" ben marcades a sobre el cap, com les del duc o del xot, i té l’iris de color taronja Les fotografies corresponen a individus de l’interior català, concretament a un jove volander a dalt i a un poll a baix Anna Motis i Antoni Agelet Aquest és un dels rapinyaires nocturns més esquerps i discrets, la qual cosa fa que encara…

Les agulles de Santa Àgueda, pobrament cobertes de vegetació, amb a penes alguns pinastres Pinus pinaster supervivents dels incendis Ernest Costa El Desert de les Palmes 14, entre els principals espais naturals del Sistema Ibèric Situat a la comarca de la Plana Alta, el Desert de les Palmes és una serra litoral parallela a la costa, que s’estén pels termes de Benicàssim, Cabanes, la Pobla Tornesa, Borriol i Castelló Fou declarat Paratge Natural l’octubre de 1989, i, sens dubte, representa una fita emblemàtica per al poble castellonenc El seu nom deriva de l’existència, al centre de la…

El garbí, un dels cims més populars de la serra de la Calderona, vist des de Segart Rafael Paulo La serra de la Calderona 16, entre els principals espais naturals del Sistema Ibèric La serra de la Calderona, una de les darreres prolongacions del Sistema Ibèric, s’alça al nord de la comarca de l’Horta, formant una serralada d’aguts pics, que van perdent altura a mesura que s’acosten a la mar Des de sempre, ha estat una de les serres més estimades pels valencians, perquè és molt a prop de la ciutat de València, i el seu relleu, en general, és fàcilment accessible, sense importants desnivells,…

La serra de Bèrnia vista des de la Lloma Vaquer o Pa de Dacsa Ernest Costa La serra de Bernia 12, entre els principals espais naturals del Sistema Bètic La serra de Bèrnia és una imposant serralada que separa les depressions de Calp i Benissa, al nord, i la Foia d’Altea, al sud, actuant com a frontera natural entre les comarques de la Marina Alta i la Marina Baixa Es tracta d’una alineació muntanyosa orientada d’est a oest, amb vessants abruptes que culminen en una colpidora cinglera El pic de Bèrnia, amb 1129 m, representa la cota màxima de la serra A partir del seu extrem occidental s’…

Aspecte característic de la vegetació de la part culminant del puig Calderón, amb pins roigs esparsos i, sobretot, les mates ajagudes de la savina Juniperus sabina de muntanya, que clapegen el terra Martí Domínguez El Racó d’Ademús 17, entre els principals espais naturals del Sistema Ibèric El Racó d’Ademús constitueix un enclavament envoltat de terres d’administració aragonesa, al nord-oest de la comarca dels Serrans, entre muntanyes i penya-segats El topònim Ademús ja anuncia la seva recòndita localització i sembla significar en àrab ad-daymús «el racó» És per això que el terme el Racó d’…