Els rapinyaires de la muntanya mediterrània

L’hàbitat dels rapinyaires mediterranis

Les comunitats faunístiques mediterrànies són, sens dubte, unes de les més riques de tot el Paleàrtic; als Països Catalans, òbviament, es troben àmpliament representades, però precisament per trobar-se en àrees humanitzades des d’antic, han sofert diverses i notables alteracions. No ha estat, però, fins recentment, que els canvis radicals sòcio-econòmics d’aquestes àrees han provocat profundes transformacions de l’hàbitat, i la fauna se n’ha vist més ressentida. Sens dubte els rapinyaires, com a depredadors i representants dels extrems culminants tròfics de la biocenosi, han estat els que han sofert primer les alteracions del medi.

La comunitat de serralada mediterrània és una de les més típiques representants dels Països Catalans i alhora una de les més desconegudes, en contraposició a les centreuropees tan estudiades. Constituïda per les serralades litorals i prelitorals que parteixen des del Rosselló fins a Alacant i les Balears, corresponen a un seguit de cingleres calcàries i roqueters on, tan antigament com modernament, la cobertura vegetal ha sofert alteracions notables, especialment a les àrees meridionals més àrides. Les activitats tradicionals, com la ramaderia lliure, sobretot de cabres i oveldivers, es, profundament arrelada, i el carboneig, entre d’altres, ban modelat i mantingut ben poc un paisatge ben divers; mentre que a l’àrea N es mantenen considerables extensions forestades de pinedes i alzinars, l’àrea meridional es troba en una gran part ocupada per brolles i matollars a causa dels nombrosos incendis i de la pròpia aridesa.

Actualment hi trobem 8 representants de rapinyaires diürns: l’àguila daurada (Aguila chrysaetos), l’àguila cuabarrada (Hieraetus fasciatus), l’àguila marcenca (Circaetus gallicus), l’aligot (Buteo buteo), l’astor (Accipiter gentilis), l’esparver (Accipiter nisus), el falcó (Falco peregrinus) i el xoriguer (Falco tinnunculus). No hi inclourem ací la comunitat necròfaga, molt empobrida i local.

Els rapinyaires nocturns hi són representats pel duc (Bubo bubo), el mussol banyut (Asio otus), el gamarús (Strix aluco), el mussol (Athene noctua) i l’òliba (Tyto alba).

A continuació, la taula presenta algunes característiques dels ocells rapinyaires de la muntanya mediterrània dels Països Catalans, que ajuden a tipificar el nínxol ecològic de les diferents espècies. Pel que fa a l’alimentació i la nidificació, s’indica el comportament més generalitzat, però s’entén que poden haver-hi variacions sotmeses a diversos factors, com l’especialització de cada individu, l’àrea geogràfica, o d’altres. (Dades elaborades per l'autor).

Dades elaborades per l’autor.

ESPÈCIE PRESES TENDÈNCIA TRÓFICA LLOC DE CAÇA LLOC DE NIDIFICACIÓ EVOLUCIÓ DEMOGRÀFICA
BÀSIQUES ALTERNATIVES
Àguila daurada lagomorfs, perdiu, llangardaix rèptils, ocells, carronya, petits mamífers mastozoofàgia a terra: àrees culminals, conreus roques estacionària, recolonitzacions al Principat mediterrani
Àguila cuabarrada lagomorfs, perdiu colúmbids, esquirols, llangardaix, espècies domèstiques ornitofàgia o mastozoofàgia a l’aire i a terra: bosquines, boscclar, conreus roques estacionària, decreixent a la Catalunya Nord i al Principat central i septentrional
Àguila marcenca ofidis, llangardaix herpetofàgia a terra: careners, conreus arbres estacionària creixent localment al Principat
Astor colúmbids, còrvids, túrdids, esquirol ocells diversos ornitofàgia a l’aire o a terra: bosc i clarianes arbres estacionària
Esparver túrdids, passeriformes ocells diversos ornitofàgia a l’aire o a terra: bosc, careners, camps arbres estacionària
Aligot lagomorfs rosegadors, sauris, ofidis mastozoofàgia, herpetofàgia a terra o a l’aire: conreus arbres estacionària, decreixent al Principat central i mediterrani
Falcó colúmbids, còrvids, passeriformes ocells diversos ornitofàgia a l’aire: àrees obertes roques estacionària, decreixent localment al Principat
Xoriguer insectes, rosegadors, passeriformes ocells diversos insectívora, mastozoofàgia a l’aire i a terra: careners, conreus arreu decreixent, estacionària a les illes Balears
Duc lagomorfs rates, micromamífers, ocells mastozoofàgia a terra: bosquines, conreus, ribes fluvials roques estacionària, decreixent localment al Principat
Mussol insectes, rosegadors altres artròpodes, anèl·lids, ocells insectívora, mastozoofàgia a terra: conreus arreu decreixent al Principat
Gamarús rosegadors passeriformes, insectes mastozoofàgia a terra: bosc, clarianes arreu, principalment a les roques estacionària

Els hàbitats de nidificació

Els nius en espadats i cingles d’accés difícil són corrents en diversos rapinyaires, com és el cas de l’àguila cuabarrada (Hieraetus fasciatus). La il·lustració correspon a una parella nidificadora amb les seves cries, fotografiades en un massís calcari del Sistema Prelitoral català.

Oriol Alamany

Els ambients reproductors dels rapinyaires, sens dubte, defineixen una parcel·la important del seu nínxol ecològic; és per això que intentarem de tipificar d’una manera general els de més interès, tot intentant-ne copsar les diferències que puguin afectar la seva pròpia supervivència.

Encara que s’han considerat amb un clar avantatge els rapinyaires rupícoles, ja que tenen més inaccessibilitat i abundància d’àrees de nidificadó potencial en aquesta zona, quatre de les espècies presents són estrictament rupícoles, quatre són forestals i de les restants, dues poden ocupar indiferentment ambdós ambients i una darrera és ubiqüista (colonitza el medi antropogen).

Així i tot, sembla que hi ha una clara preferència pel que fa a la situació dels nius. Així, mentre a l’interior dels massissos només nidifiquen l’àguila daurada (Aguila chrysaetos), l’astor (Accipiter gentilis), l’esparver (A. nisus) i el gamarús (Strix aluco), als volts i als exteriors podem trobar l’àguila cuabarrada (Hieraetus fasciatus), l’aligot (Buteo buteo), el falcó (Falco peregrinus), el xoriguer (F. tinnunculus), el duc (Bubo bubo), el mussol (Athene noctua) i l’òliba (Tyto alba) i també alguns dels que solen niar a l’interior; en canvi, rarament es dóna la situació contrària. Sens dubte la nidificació a l’exterior comporta més domini de l’espai vital, més bones talaies per a caçar i, especialment, una diversitat ambiental (ecotons) més elevada, cosa que suposa un ventall més ampli de preses potencials.

La nidificació a l’interior dels massissos d’un rapinyaire com l’àguila daurada pot explicarse per raons de tranquil·litat, i alhora perquè aquesta espècie explota les àrees culminants dels massissos; això sol li suposa un gran avantatge per a l’aportació de preses al niu, el qual sol trobar-se dessota del nivell de les àrees de cacera, de manera que pràcticament no ha d’esmerçar energia per a portar-les-hi.

La competència intraspecífica i interspecífica per a la nidificació és clara. Analitzant la distribució d’alguns rapinyaires, com l’àguila cuabarrada (Hieraetus fasciatus) i l’àguila daurada (Aguila chrysaetos) al Principat i al País Valencià, i l’astor (Accipiter gentilis) i el gamarús (Strix aluco) al Principat (Vallès i Moianès), s’observen sempre distribucions regulars intraspecífiques, que poden ésser contagioses interspecíficament. Així, per exemple, la distància de veïnatge entre les diferents parelles d’àguiles cuabarrades al País Valencià i al Principat sol ésser extraordinàriament regular (al voltant de 6 o 7 km, i un xic més gran en el cas de les àguiles daurades), d’una forma similar a les de diverses serralades andaluses. Així i tot, la competència entre les dues àguiles és clara i en diverses ocasions s’ha comprovat la substitució en un territori de l’àguila cuabarrada per l’àguila daurada, que ha passat a ocupar els mateixos nius, alhora que pel que sembla, també pot passar a l’inrevés. La competència intraspecífica és patent, encara que les parelles mantenen els seus territoris amb els veïns amb un aparent status quo conductual.

Els àmbits de cacera

La majoria dels rapinyaires, encara que nidifiquin en àrees abruptes i ben arrecerades —cingleres i bosc—, necessiten per a la cacera àrees obertes d’on poder obtenir els recursos tròfics. Les raons són fàcils de precisar: gran part dels rapinyaires cacen visualment, per la qual cosa, les seves accions de cacera són més fàcils en àrees desboscades on, a més, les preses són molt més abundants. Aquests ambients que monopolitzen l’explotació, com ara careners amb brolles laxes, roqueters i conreus, acullen una gran diversitat de rapinyaires, especialment l’àguila daurada (Aguila chrysaetos), l’àguila marcenca (Circaetus gallicus), el xoriguer (Falco tinnunculus), l’aligot (Buteo buteo), el mussol (Athene noctua), l’òliba (Tyto alba) i el duc (Bubo bubo).

Per contra, en els ambients més tancats, com les garrigues i el bosc, observem bàsicament l’astor (Accipiter gentilis), l’esparver (A. nisus) i la cabrota (Strix aluco), i en les zones de vegetació més laxa el duc (Bubo bubo) i fins l’àguila cuabarrada. Tot plegat suggereix que les àrees més riques en recursos són les obertes, alhora més fàcilment explotables, i que polaritzen l’atenció dels rapinyaires, cosa similar al que passa en la nidificació a l’exterior de les serres.

Mentre que els ambients interns de les serres i boscúries són preferents per als accipítrids com l’astor i l’esparver, en els roqueters culminants l’àguila daurada (Aquila chrysaetos) captura amb facilitat espècies terrestres, el xoriguer (Falco tinnunculus) insectes i l’àguila marcenca (Circaetus gallicus) rèptils; aquesta darrera utilitza una estratègia nictameral ben curiosa, perquè caça fins al llostre per poder capturar colobres crepusculars. Altres, com l’esparver (Accipiter nisus), fins i tot utilitzen aquest ambient per a capturar petits ocells amb estratègies ben característiques.

Els ambients oberts exteriors, com els conreus, en canvi, són utilitzats pel mussol (Athene noctua), l’aligot (Buteo buteo) i també pel xoriguer (Falco tinnunculus) i no tan sovint per l’àguila daurada (Aquila chrysaetos). El duc (Bubo bubo) és força versàtil i situa les seves àrees de cacera en garrigues i conreus, mentre que l’àguila cuabarrada (Hieraetus fasciatus) té preferència per les garrigues, els boscos esclarissats i els límits d’àrees conreades.

L’explotació dels recursos alimentaris

Encara que l’estacionalitat dels recursos (preses) sigui típica d’altres regions biogeogràfiques, com el Gran Nord (clima àrtic), als climes temperats com el mediterrani també es dóna. En el cas que ens ocupa, el mecanisme propiciador és l’augment del fotoperíode i de les precipitacions, clarament estacionals —tardor i primavera—, ja que en pocs mesos cau la major part de la precipitació anual. Sens dubte, aquesta combinació provoca un notable increment de la productivitat vegetal, el qual es tradueix en un gran potencial de recursos, que són aprofitats pels herbívors (consumidors primaris) per a reproduir-se sincrònicament i amb rapidesa.

Aquestes condicions, a més d’estacionals, tenen una certa periodicitat interanual (anys plujosos) i és aleshores que, especialment els rosegadors com el conill (Oryctogalus cuniculus) i els ratolins (Mus, Apodemus,…), poden arribar a quadruplicar les seves poblacions amb molt poc temps. Això mateix, però a escala més petita, pot passar en altres consumidors primaris, especialment en el cas d’insectes fitòfags, que poden augmentar les poblacions extraordinàriament. Aquest increments espectaculars de preses propicien clarament la reproducció dels depredadors (rapinyaires), fenomen prou conegut en climes del Gran Nord, però que també es dóna en latituds temperades, i que proporciona en aquesta explosió demogràfica preses molt rendibles.

La competència entre les diferents espècies

Distribució en el temps dels períodes de cria de tres rapinyaires mediterranis, el gamarús (Strix aluco), l’àguila cuabarrada (Hieraetus fasciatus) i l’esparver (Accipiter nisus), en funció de l’estacionalitat dels recursos que exploten cadascun d’ells. S’observa la localització dels períodes reproductors en les èpoques de més producció biòtica; concretament, a l’hivern, la producció de glans d’alzina i de garric serà l’aliment principal del ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus), el qualencetarà el seu període reproductor i proporcionarà així, més tard, a l’abril, l’aliment suficient per al gamarús, que cria en aquest període tan primerenc. L’augment de la producció primaveral, portat sobretot per l’amplificació del fotoperíode i l’augment de la pluviositat, farà possible que, per exemple, el conill tingui, en anys especialment plujosos, veritables explosions demogràfiques, que són aprofitades per l’àguila cuabarrada, que en aquest moment té els polls en ple període de creixement; la perdiu, molt tardana a criar, és explotada per l’esparver, que té el període de cria a la seva mateixa època.

S.F.F.B./Román Montull, original de l’autor.

Dels rapinyaires típics de serralada mediterrània, pràcticament només un parell orienten la predació sobre una sola presa, com l’aligot (Buteo buteo), que ho fa sobre el conill, i la cabrota (Strix aluco), sobre el ratolí boscà (Apodemus sylvaticus). La resta de rapinyaires sovint tenen dietes menys especialitzades, cosa que comporta a primer cop d’ull una competència elevada, pel fet d’existir espècies de mides i potència similars.

L’àguila marcenca (Circaetus gallicus), especialitzada a explotar un grup faunístic concret, exclou la competència d’altres grans àguiles de la seva mida (àguila daurada i cuabarrada) amb la captura pràcticament exclusiva de serps; això la situa en un dels graons més alts de l’escala tròfica, encara que la pèrdua de rendibilitat (només cria un sol poll), sigui considerable com un efecte de la predació sobre consumidors secundaris i predadors (superpredació). Molts altres rapinyaires podrien presentar competència entre ells per determinades preses; per exemple, l’astor i l’esparver (Accipiter), clarament ornitòfags. L’exclusió tròfica és clara, amb una selecció de la mida de la presa ben diferent; mentre l’astor (A. gentilis) captura ocells de mida mitjana, l’esparver (A. nisus) tria ocells petits, i això els permet de conviure en territoris propers.

Selecció espacial de recursos alimentaris de diferents rapinyaires mediterranis: el gamarús (Strix aluco), l’astor (Accipiter gentilis), l’àguila cuabarrada (Hieraetus fasciatus), l’àguila marcenca (Circaetus gallicua), l’àguila daurada (Aquila chrysaetos) i el xoriguer (Falco tinnunculus), que il·lustra les diferents estratègies d’explotació encaminades a evitar la competència. Mentre que l’àguila daurada, la marcenca i el xoriguer solen caçar a les àrees culminals dels massissos, l’àguila cuabarrada ho fa a les seves rodalies, i l’astor i el gamarús, en àrees especialment boscanes.

S.F.F.B. / Román Montull, original de l’autor.

Selecció temporal de recursos alimentaris de l’àguila daurada (Aquila chysaetos), l’àguila cuabarrada (Hieraetus fasciatus) i el duc (Bubo bubo), que il·lustra diferents estratègies d’explotació encaminades a evitar la competència. En referència al conill, el duc superposa el seu ritme nictameral al d’aquest (línia blava), que constitueix la seva presa bàsica, mentre que en les dues àguiles, especialment la cuabarrada, d’hàbits diürns, l’explotació de conills és molt menys acusada.

S.F.F.B./Román Montull, original de l’autor.

Per contra, el cavalcament tròfic entre l’astor (A. gentilis) i el falcó (Falco peregrinus) sembla ben evident. Ambdues espècies s’alimenten bàsicament de columbiformes i còrbids, però es diferencien clarament pel nínxol de cria (rupícola-forestal) i pel nínxol funcional o conductual de cacera: l’astor els captura al bosc i el falcó a l’aire, de manera que el primer pot caçar espècies terrestres.

Altres rapinyaires de mida similar, com l’àguila daurada (Aquila chrysaetos), la cuabarrada (Hieraetus fasciatus) i el duc (Bubo bubo) es poden trobar en situació similar, i tenen com a presa comuna el conill (Oryctogalus cuniculus). L’exclusió temporal (nictameral) és clara entre el duc, nocturn, i les dues àguiles, diürnes, atès que el primer captura bàsicament conills i rates (Rattus). L’exclusió entre les dues àguiles es dóna majoritàriament en la selecció de la presa: l’àguila daurada caça força espècies terrestres, mentre que la cuabarrada pot explotar bé els volàtils i arborícoles. Així i tot, aquestes dues espècies separen bé els seus territoris, que rarament s’encavalquen.

Les preses bàsiques

La dieta dels rapinyaires sol ésser composta d’unes preses bàsiques, que exploten amb predominança sobre les altres, i d’unes espècies alternatives, que les substitueixen en determinades circumstàncies. No obstant això, pocs rapinyaires (de fet, només l’aligot i el gamarús) tenen un sol tipus de presa bàsica. El més general és que explotin diverses espècies de característiques semblants. Aquest és el cas de l’òliba (Tyto alba), que generalment explota tota mena de ratolins, bé que, esporàdicament, ataca també moixons.

Antoni Agelet

Considerarem com a presa bàsica aquella que és capturada freqüentment per un rapinyaire (més del 30%), presa comuna la que oscil·la al voltant del 20%, i com a escassa entre l’1 i el 10%.

De l’anàlisi de les dades alimentàries observades a la Serralada Prelitoral, al Vallès, a la Catalunya Nord i a Provença, les preses bàsiques que destaquen són les típiques conegudes per a la biocenosi mediterrània, és a dir, el conill (Oryctogalus cuniculus) i la perdiu (Alectoris rufa), ja que són capturades freqüentment per quatre espècies de predadors rapinyaires; alhora són preses comunes per a un altre i escasses per un o dos, de manera que figuren en l’espectre tròfic de sis i set espècies, respectivament (sens dubte, caldria ampliar l’estudi a la resta de predadors de la comunitat per a verificar aquest resultat en els mamífers carnívors i els ofidis).

L’explicació d’aquesta dominància cal cercarla en la seva abundància. D’una banda, es tracta de consumidors primaris, amb una taxa reproductora força elevada; de l’altra, habiten àrees descobertes, comunes en aquestes serralades, cosa que a la vegada en facilita la detecció i captura per part dels depredadors. El fet que ostentin una variació de mida important al llarg dels seus estadis de creixement, permet l’acció d’un ventall més elevat de predadors de diferent potència, que seleccionen les classes juvenils, subadultes o adultes. Per exemple, l’esparver (Accipiter nisus), que pesa entre 144-264 g, captura rarament una perdiu adulta (500 g), però, en canvi, és un especialista en la caça de perdius joves (perdigons), i pot arribar a ser el responsable de la predació de més del 25% de la població (Provença). Casos similars són el de l’aligot (Buteo buteo) i el del conill, del qual captura exclusivament els llorigons d’una mitjana de 250 g (Vallès), cosa que pot efectuar fins i tot la cabrota. A tots dos casos, és d’interès observar com els depredadors cavalquen el seu període de cria (polls) amb el de les seves preses: l’aligot a la segona quinzena de maig i al juny, i l’esparver a la segona quinzena de juny i fins i tot al juliol. Conill i perdiu són, però, preses bàsiques per al duc (Bubo bubo), l’àguila daurada (Aquila chrysaetos) i la cuabarrada (Hieratus fasciatus), que n’exploten especialment les classes adultes i subadultes, bé que no desprecien tampoc els joves.

Pel que fa al conill, el duc (Bubo bubo) és el predador que el selecciona més activament, ja que els seus ritmes d’activitat nictamerals de predador i presa cavalquen extensament al capvespre-nit i a la matinada. Entre les dues àguiles, la daurada el selecciona temporalment un xic més que no pas la cuabarrada; aquesta sol començar el seu ritme d’activitat una hora més tard de la sortida del sol, mentre la cuabarrada ho fa entre dues i tres hores més tard, de manera que troba menys conills disponibles en activitat. Hi ha, també, una gran variabilitat en el percentatge de captura de conills entre aquestes dues àguiles, segurament en relació a les característiques ambientals dels seus territoris (conreu, bosc). És interessant observar com els predadors van augmentant gradualment la importància del conill en la seva dieta al llarg de la cria, de manera que, al final de la reproducció (final de maig i mes de juny), que és quan la majoria de llorigons i tercerols són fora dels terrers, el conill constitueix una part fonamental de la seva dieta.

Altres preses d’interès rellevant en la comunitat poden ésser el tudó (Columba palumbus), l’esquirol (Sciurus vulgaris) i el llangardaix (Lacerta lepida), que podríem anomenar "preses de reserva" o alternants, ja que, segons les fluctuacions de les preses bàsiques, poden substituir-les. Totes, i especialment el tudó i l’esquirol, poden tenir certa estacionalitat: el tudó per la seva migració i arribada estiuenca, ja que és aleshores quan és activament predat per l’àguila cuabarrada (Hieraetus fasciatus), i l’esquirol en funció de la pròpia reproducció, amb una màxima predació a l’àguila cuabarrada i astor. La disponibilitat del llangardaix depèn de factors climatològics, que són els que regulen la seva activitat; és presa habitual de l’àguila daurada (Aquila chrysaetos), la cuabarrada (Hieraetus fasciatus), la marcenca (Circaetus gallicus) i l’aligot (Buteo buteo), i escassa per a l’astor (Accipiter gentilis) i el duc (Bubo bubo).

D’entre l’ornitofauna, la merla (Turdus merula) i el gaig (Garrulus glandarius) són preses bàsiques per a l’astor (Accipiter gentilis) i l’esparver (Accipiter nisus), especialment els novells, de captura fàcil. També sofreixen predació per part del falcó (Falco peregrinus), l’àguila cuabarrada (Hieraetus fasciatus) i el xoriguer (especialment la merla), que gairebé sempre aprofiten els exemplars joves, inexperts.

D’entre els micromamífers, consumidors primaris tan abundants, el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus) pot considerar-se presa bàsica en la dieta de la cabrota (Strix aluco), mentre que els microtins en són dels aligots (Buteo buteo), de clara tendència medioeuropea. En el cas de la cabrota, es pot parlar d’una de les seleccions més actives que hi ha a la comunitat, atès que és un dels més primerencs en la seva cria (febrer), i la fa coincidir amb la reproducció del ratolí (Apodemus), el qual pot arribar a constituir, mensualment, més del 90% de la seva dieta. És precisament als alzinars de la Serralada Prelitoral on, gràcies a la gran abundància d’aquesta presa i al fet que l’hàbitat de nidificació no hi és limitant (en aquesta zona l’espècie cria en cingleres) la cabrota pot atènyer densitats molt considerables. Altres preses que a nivell específic semblen no tenir molta importància, però que en tenen com a grup, són els passeriformes, com passèrids i fringíl·lids, els quals queden sotmesos a veritables predadors especialistes com l’esparver (Accipiter nisus), el mussol (Athene noctua), i fins i tot el falcó (Falco peregrinus), l’òliba (Tyto alba) i d’altres.

Pel que fa als invertebrats, encara que d’interès biomàssic baix, el seu alt valor energètic i la seva gran abundància en els ambients mediterranis pot fer-los atènyer nivells importants en la dieta del xoriguer (Falco tinnunculus), el mussol (Athene noctua), i fins i tot l’aligot (Buteo buteo), la cabrota (Strix aluco) i el falcó (Falco peregrinus).

L’alternança de preses

Evolució del règim alimentari de l’àguila cuabarrada (Hieraetus fasciatus) al llarg del període comprès entre el 1960 i el 1984, segons dades obtingudes al Vallès, on s’observa una substitució de les preses bàsiques, abans principalment el conill i la perdiu, per colúmbids i esquirols, a més, també, de còrvids i diversos ocells (alguns, domèstics) i llangardaixos, substitució que suposa un canvi del pes de les preses, abans comprès entre 0,5 i 1 kg, i ara entre 150 i 500 g. En conjunt, el canvi de règim alimentari i la dificultat d’obtenció de preses ha portat a un augment del fracàs reproductor.

S.F.F.B./ Román Montull, original de l’autor.

L’alternança de preses ha estat molt ben estudiada en ecosistemes molt simplificats, com els àrtics, on la baixa diversitat animal facilita l’estudi de la predació i fa patents les seves interrelacions. En els ecosistemes mediterranis, molt més rics, aquesta alternança pot cavalcar a moltes més espècies-presa; resta força més emmascarada i a la vegada hi ha un ampli ventall possible de preses alternants, d’on el predador pot seleccionar.

Darrerament, però, la degradació d’aquests ecosistemes, que es manifesta en l’alteració dels hàbitats, les reforestacions i, especialment, l’alta pressió cinegètica (a la província de Barcelona s’ha passat en 20 anys de 20 000 llicències a 90 000!), ha implicat una davallada, fins ara mai coneguda, de les preses bàsiques de la biocenosi, com el conill (Oryctolagus cuniculus) i la perdiu (Alectoris rufa), cosa que ha estat detectada especialment a la Catalunya Nord i a tota l’àrea N i central del Principat.

Les preses de substitució o alternants de les dietes dels diversos rapinyaires han estat variables: en l’àguila perdiguera o cuabarrada això ha significat un augment dels ocells en la seva dieta, (colúmbids, còrvids) i també de l’esquirol (Sciurus vulgaris), el llangardaix (Lacerta lepida) i d’altres d’origen domèstic; en canvi, el duc (Bubo bubo) ha incrementat la seva predació sobre la rata (Rattus) i diversos micromamífers.

Altres rapinyaires que capturen espècies més abundoses han diversificat notablement la seva dieta.

Aquesta alternança tròfica ha significat la substitució de preses de pes mitjà i elevat (0,5-1 kg) per d’altres ja inicialment poc abundants i de mida més petita (100-500 g) que, a diferència de les primeres, terrestres i habitants de les àrees descobertes, ocupen ambients forestals i tenen activitats arborícoles o volàtils, cosa que implica, a més, una dificultat més gran de captura.

Sens dubte, aquest balanç energètic, ben negatiu per a força rapinyaires, s’ha traduït en una disminució important de la seva productivitat. Per exemple, mentre que en l’àguila cuabarrada fins als anys setanta era d’una mitjana d’1-1,5 polls/parella/any, a partir del 1981 la mitjana ha estat de 0,5, i en algunes àrees de fins a 0,33, insuficient per a equilibrar la mortalitat de l’espècie, amb la posterior desaparició de parelles. Una cosa similar està passant amb el duc (Bubo bubo) i altres espècies, per a les quals a la Catalunya Nord ja s’ha endegat un pla especial de protecció.