La serra de la Calderona

El garbí, un dels cims més populars de la serra de la Calderona, vist des de Segart.

Rafael Paulo

La serra de la Calderona (1.6), entre els principals espais naturals del Sistema Ibèric.

La serra de la Calderona, una de les darreres prolongacions del Sistema Ibèric, s’alça al nord de la comarca de l’Horta, formant una serralada d’aguts pics, que van perdent altura a mesura que s’acosten a la mar. Des de sempre, ha estat una de les serres més estimades pels valencians, perquè és molt a prop de la ciutat de València, i el seu relleu, en general, és fàcilment accessible, sense importants desnivells, apte per a famílies però també per a excursionistes i amants de la natura. La màxima altura es localitza al pic Gorgó amb 907 m, encara que també hi ha un important nombre de cims secundaris, com el Montmajor (825 m), el Garbí (601 m), l’Oronet (739 m), el Rebalsadors (789 m) o el Picaio de Sagunt (367 m). És important assenyalar que si bé el nom de Calderona s’aplica a tota la comarca muntanyenca que s’estén entre Marines i Puçol, antigament els autors dividien aquesta serra en diferents sectors: la serralada de Porta-Coeli (des de Serra fins a Marines), muntanyes de Serra i serra de Nàquera (entre Serra i Segart), i la serra de la Calderona, que es referia al tram final on es troba el coll —l’abrupta falla— del mateix nom. L’homogeneïtat d’aquestes muntanyes fa que avui se les conegui amb el nom unificador de serra de la Calderona, topònim popular que ha prevalgut sobre els altres atesa la seva fama com a aixopluc de roders i bandolers.

La seva composició geològica és molt variada i presenta contrasts litològics que determinen que la vegetació sigui rica i exuberant. A grans trets, la Calderona està formada per una sèrie de blocs del Triàsic amb retalls juràssics, de direcció NW-SE, fallats i inclinats, que baixen en graderia cap al mar. En aquest sentit, cal dir que la serra és un dels pocs llocs del País Valencià on hi ha un aflorament abundant de gresos i lutites, que confereixen al paisatge una característica coloració rogenca. D’altra banda, al Gorgó es dóna un important aflorament de materials hercinians i tardihercinians, que reafirma la singularitat geològica d’aquesta serra.

La importància botànica de la serra de la Calderona

Pineda que recobreix una fondalada de la serra de la Calderona. Lamentablement, un incendi de grans proporcions, l’estiu del 1992, ha malmès greument el patrimoni forestal del massís.

Martí Domínguez

La diversitat botànica d’aquest espai és molt important, força comparable a la que presenta la serra d’Espadà. S’hi poden distingir dos grups de vegetació, segons si aquesta es troba instal·lada sobre sols calcaris o si, per contra, és sobre sols silicis. En els primers, que en la serra de la Calderona corresponen en general a les zones de baixa altitud, on predomina el clima termomediterrani sec, apareix una vegetació constituïda fonamentalment per un estrat arbori de pi blanc, amb un ampli matollar format pel càdec, el coscoll, el llentiscle, el margalló, el bruc d’hivern, el romer, el romer blanc (Helianthemum syriacum) i l’herba passerella (H. oleandicum subspècie italicum) i diferents tipus d’estepes (estepa blanca, l’esteperola, etc.). En els trams més conservats es desenvolupa una densa màquia de coscoll i llentiscle (Querco-Lentiscetum), on apareixen abundosament l’esparreguera boscana, l’arçot i l’aladern de fulla estreta. En els barrancs, amb la presència de sols més frescos, creix el baladre; en canvi, en els sols esquelètics i degradats, cal destacar la interessant presència de l’endemisme Centaurea saguntina, espècie descrita recentment a partir d’exemplars d’aquesta serra.

Roques recobertes per líquens, al Garbí.

Ernest Costa

Els sols silicis derivats dels gresos determinen magnífics boscos de sureres i pinastres, com també un dens matollar format per brucs d’hivern i d’escombres, arboços, càdecs, caps d’ase, estepes blanques, etc. Les millors suredes apareixen al Montmajor i els vessants del Gorgó; constitueixen enclavaments únics, d’una singularitat que tan sols tornem a observar a la serra d’Espadà. En les zones on es produeix acumulació d’arenes procedents de la disgregació dels gresos, assoleixen gran biomassa l’herba tofonera (Tuberaria lignosa), l’agrelleta (Rumex acetosella) i Corynephoms canescens. En els barrancs i vessants humits, segons el grau d’hidromorfisme, creixen el marfull, el matabou, l’esbarzer, l’arítjol i la trencanua (Equisetumramosissimum). Finalment, Minuartia valentina i Teucrium angustissimum són dues interessants espècies valencianes que posseeixen a la Calderona una important representació, i que augmenten el valor botànic i biogeogràfic d’aquesta serra.

La serra de la Calderona com a refugi entomològic

Si bé a la serra no existeix una gran diversitat de mamífers, són abundants els porcs senglars, les raboses, els conills i diferents micromamífers. Ornitològicament l’espai resulta més interessant, perquè hi nidifiquen entre altres espècies, l’àguila marcenca o serpera, l’astor, l’esparver, l’aligot, el xoriguer comú, el falcó mostatxut, el xot, el duc o brúfol, el gamarús i el picot verd. En els cultius i clars dels boscos es troben l’oreneta cua-rogenca i la busqueta pàl·lida, reproductors molt escassos al País Valencià.

La serra de la Calderona és una àrea de gran riquesa entomològica. L’esfinx dels pins (Hyloicus pinastri) és un dels lepidòpters més abundants.

Martí Domínguez

Tanmateix, la serra de la Calderona ha destacat des d’antic com a refugi d’una entomofauna rica i diversa. Un gran nombre d’entomòlegs valencians i estrangers n’han estudiat la fauna d’insectes, i hi han descobert espècies interessantíssimes, algunes d’elles noves per a la ciència. Entre els insectes més característics destaquen els lepidòpters Zerinthia rumina, Charaxes jasius, Anaitis bohatschi, Phalera bucephaloides, Lygephila fonti, Xestia sexstrigata i Scythris levantina, aquesta última espècie descoberta prop del monestir de Porta-Coeli. Cal assenyalar la interessant presència de l’odonat Lestes virens, que no es troba enlloc més del País Valencià. Els màntids també posseixen espècies interessants com Perlamantis alliberti, Empusa fasciata i Geomantis larvoides. No obstant això, els ortòpters són un dels grups millor representats, destacant-ne Omocestus minutissimus i Acnipe deceptoria, espècies endèmiques de la Península Ibèrica. Els hemípters presenten alguns tàxons importants com Systellonotus championi i Phytocoris virescens, endemismes ibèrics també, el darrer dels quals fou descrit a partir d’exemplars de la Calderona. Entre els coleòpters cal ressaltar la presència dels bonics escarabat de pinar (Polyphylla fullo) i escarabat rinoceront (Oryctes nasicornis), i dins els himenòpters, algunes espècies escasses com Delta unguiculata, Eumenes papillarius, Rhygchium oculatum i Microdynerus timidus, o tan espectaculars com la magnífica vespa del galet (Scolia flavifrons), l’himenòpter més gros d’Europa.

Estat de conservació

Malgrat el seu interès biològic, la serra de la Calderona no rep cap tipus de protecció oficial. Els diferents incendis que s’hi produeixen tots els anys, a més de la creació de noves pistes forestals i la construcció il·legal de segones residències, posen en perill constant el futur d’aquesta serra. També les diverses pedreres que a poc a poc apareixen tot al llarg de la seva geografia, contribueixen a una ràpida erosió i desforestació. No obstant això, la proximitat a la ciutat de València d’aquesta excepcional zona natural i les facilitats que proporciona per a l’esbargiment i l’observació de la natura, fan que sigui un indret únic per a la propagació dels valors del medi ambient.

Consells per al visitant

La Calderona és un excel·lent lloc per a iniciar-se en l’excursionisme i la natura. La millor manera d’accedir potser és partint de Bétera, en direcció al monestir de Porta-Coeli o als pobles de Nàquera i Serra. També des de Gilet es poden fer boniques excursions, amb el monestir de Sant Esperit com a punt de partida. Són tres recorreguts alternatius que plantegen visions de la serra lleugerament diferents però igualment encisadores.

Des de la cartoixa de Porta-Coeli (una joia arquitectònica dels pares Carmelites, instal·lada al fons de la vall de Lullén, al peu de Rebalsadors, i arrebossada d’heura, arítjol, pins i xiprers) pot seguir-se la pista forestal que condueix cap a la font del Berro, ben senyalitzada. Des d’aquí és recomanable visitar la font de la Gota, on es mantenen alguns barrancs perfectament conservats, que proporcionen una magnífica visió de la ufanor i exuberància del bosc mediterrani. També es pot seguir fins a la font del Poll, i des d’aquí, fins a Gàtova, tot passant per la zona d’esplai i d’acampada Tristan i la Mina.

L’altra excursió recomanada surt del poble de Serra; si hom es dirigeix cap a Torres-Torres, s’arriba al cim del Garbí, un dels pics emblemàtics que ofereix una esplèndida panoràmica de tota l’Horta valenciana. Però és des del monestir franciscà de Sant Esperit, a la localitat de Gilet, d’on es poden efectuar les excursions més clàssiques, del més pur estil calderonenc. Des de la vall de Toliu, es pot ascendir a la muntanya de la Creu, als pics de l’Àguila, al Xocainet, a la Vidriera, o fins i tot, és possible visitar altres punts més llunyans, com la mola de Segart, les penyes de Guaita o el Picaio.