El gamarus (Strix aluco) és un ocell rapinyaire sedentari i nocturn, de mida mitjana (36-38 cm), que viu a tota mena de boscos on, a la nit, pot sentirse’n el crit esglaidor que li ha valgut els sobrenoms de cabra fera i cabrota. Noteu la forma arrodonida del cap, semblant al de l’òliba i el color negre dels ulls. De costums solitaris, nia sobretot als forats dels arbres vells i als nius abandonats d’altres ocells.
Marisa Bendala.
Aquest rapinyaire nocturn és un dels més comuns dels Països Catalans, després del mussol. Ocell clarament sedentari, ocupa tot l’any l’ambient forestal, des dels alzinars i les pinedes fins a les avetoses i les pinedes de pi negre; tanmateix, prefereix els boscos de caducifolis i les extenses àrees forestades amb clarianes.
Quant a les exigències de nidificació, és una espècie clarament ubiqüista, perquè, encara que prefereix els boscos vells, on nia en cavorques com ara de suros i, fins i tot, d’avets, s’adapta als massissos i a les àrees on l’ambient rupícola sigui present, i ocupa aleshores balmes, coves i relleixos; també nidifica en marges i en construccions humanes, com ara masos envoltats de bosc i, fins i tot, esglésies de viles i ciutats. Aquesta adaptabilitat li permet ocupar boscos cremats, sempre que no hi manqui l’ambient rupícola, cas aquest molt evident en certes serres litorals del Principat, i també al País Valencià.
No construeix cap niu, tan sols grata una petita plataforma, on pon els ous al final de febrer. Solen volar de 3 a 5 polls, que són alimentats fins després d’abandonar el niu, cosa que sol passar abans d’emplomissar-se del tot. L’explicació a una cria tan primerenca, cal cercar-la en la reproducció d’alguns rosegadors com el ratolí de bosc, del qual s’alimenta preferentment i aprofita l’increment postreproductor; amb tot això, captura musaranyes, talpons, rates, llorigons petits i, fins i tot, lepidòpters nocturns i altres insectes, tal com s’ha observat en la seva dieta al Vallès Occidental.
Àrea de nidificació del gamarús (Strix aluco) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
Encara que present en tots els Països Catalans, menys a les Illes, on és excepcional, la seva abundància és variable segons les àrees. A la Catalunya Nord i al Principat és realment comú, a excepció de la Depressió de l’Ebre, d’on és absent, i d’algunes àrees litorals del S. És en aquesta zona on les densitats de la cabrota o gamarús van completament lligades a la forestació. Als Pirineus s’han trobat densitats considerables de, fins i tot, una parella cada 0,5 km2. Cal remarcar, però, les elevades densitats observades a la Serralada Prelitoral vallesana, on en dues arees de 5,5 km2 i 9 km2 es localitzen 7 i 10 parelles, respectivament (cosa que suposa unes densitats considerables d’una parella/0,68 km2 i una parella/0,9 km2) i en una subàrea arriba a una parella/0,46 km2 (4 parelles). Aquests territoris són ocupats per alzinars, principalment. En canvi, al País Valencià, la seva distribució és restringida i més localitzada, ja que segueix principalment les serralades forestades, i és pràcticament inexistent a les àrees costaneres.
Pel que sembla, és un dels rapinyaires nocturns demogràficament més estables, semblantment al que passa amb altres rapinyaires diürns forestals com l’astor i l’esparver.