Resultats de la cerca

Depressió salina vora de Mont-ral que exhibeix un dens recobriment de salat ver Suaeda fruticosa Juan M Borrero L’altiplà de Mont-ral 21, entre els principals espais naturals de la depressió de l'Ebre Al nord-est de Fraga s’estén un altiplà de reduïda extensió que culmina en el turó de Mont-ral 262 m Geomorfològicament aquesta zona forma part del sistema de terrasses quaternàries esteses entre els primers contraforts prepirinencs i el riu Ebre El relleu és típicament en taula sostre molt pla que reposa sobre una capa de conglomerats i retallat per unes valls força pendents, excavades sobre…

Entre els rius Millars i Xúquer, coincidint pràcticament amb el domini de la màquia litoral, es disposen les baixes cotes del territori mediovalentí És la continuació de les planes litorals catalanídiques, però amb un rerapaís organitzat altrament pels relleus ibèrics, les darreres digitacions del qual atenyen aquestes terres baixes litorals Ultra pels nítids límits que suposen el Millars i el Xúquer al N i al S, i el mar a l’E, el territori queda desllindat a l’W per la isohipsa 200-300 m aproximadament al NW, la Serra d’Espadà eleva la cota termenejadora El territori comprèn les comarques…

Comunitats segetals, pròpies dels sembrats i riques en rosella Papaver rhoeas , niella Agrostemma githago , de fulles estretes i flor violada, i rafanistre Raphanus raphanistrum , de flors blanques, en un bladar de Palau de Plegamans Vallès Oriental Margarida Masclans En altres punts d’aquesta obra ja hem tingut ocasió de comentar com la vegetació actual és en bona part resultat de l’alteració de la que primitivament cobria la Terra, i com aquesta desnaturalització ha estat causada, sobretot, per l’acció de l’home Però, si això és cert per a totes les comunitats secundàries, enlloc és…

La Depressió Central catalana és constituïda per un seguit de terres planes i de baixa cota, normalment per sota dels 300-400 m, situades al nucli continental del Principat, a ponent dels altiplans segàrrics Representa una immensa cubeta on desguassen els nostres principals rius pirinencs, drenada a son torn pel cabalós Ebre que reïx a abandonar-la per una única zona sudoriental on el Sistema Pre-litoral es deprimeix El territori queda netament delimitat al N, a l’E i al S per les vores ostensibles de la depressió, situades com hem dit entre les cotes 300-400 m, d’acord amb la línia Tamarit-…

Visió de la pica de Canigó des dels gorgs de Cadí Els petits estanys glacials del massís són els més orientals de tota la serralada pirinenca Ernest Costa El massís de Canigó 110, entre els principals espais naturals dels Pirineus i Pre-pirineus El massís del Canigó és situat a l’extrem oriental de l’alta cadena axial pirinenca El seu cim, la Pica del Canigó 2785 m és només a 45 km de les platges del golf de Lleó El massís integra una veritable península muntanyenca que domina la plana rossellonesa limita al nord per la vall de la Tet i al sud per la del Tec A part el seu valor simbòlic per…

Al S de les muntanyes diàniques s’obre una zona litoral plana, escassament afectada pels darrers contraforts bètics Es tracta d’un territori vertebrat per les conques de dos rius de natura prou diferent, el Segura i el Vinalopó, extrem meridional del País Valencià i pòrtic de les molt àrides terres del territori murciano-almerià Hom designa aquesta zona amb el nom de territori lucèntic, manllevant la denominació del primitiu nucli romà d’Alacant El territori lucèntic queda delimitat al N pel front meridional de les muntanyes diàniques, des de la desembocadura del riu Montnegre o Sec fins als…

Els ortòpters, ensífers i celífers, que tractarem en aquesta pàgina i les següents, són insectes que ocupen gairebé tots els hàbitats terrestres i que, si bé són típics i més abundants a les regions tropicals i subtropicals, es troben presents a gairebé tot el món El fet que els tractem en dos capítols separats es deu al fet que hi ha entre els ortòpters dos grans grups diferents, el dels grills i saltamartins ensífers i el dels llagosts celífers, grups que hom ha reconegut des d’antic i que han rebut successivament el tractament de subordres de l’ordre dels ortòpters i d’ordres separats L’…

Consideracions generals sobre els conreus com a ecosistemes L’eficàcia energètica dels ecosistemes agrícoles és funció de la seva capacitat fotosintetitzadora En aquesta imatge en fals color obtinguda per un satèllit artificial equipat amb sensors MSS «Multispectral Scanner» es posa en evidència l’alta capacitat per a capturar energia solar dels conreus irrigats de les valls del Segre i del Cinca, del Camp de Tarragona o del delta de l’Ebre superfícies vermelles, superior a la dels boscos prepirinencs i pirinencs part superior de la imatge Els secans que els envolten tons marronosos tenen una…

Els crustacis són, després dels insectes, el grup d’artròpodes que ha tingut més èxit evolutiu, si jutgem pel nombre d’espècies existents entorn de 30 000 i per la diversitat d’ambients on es troben Es tracta d’un grup quasi exclusivament aquàtic, adaptat perfectament, tant a les aigües marines com a les continentals En aquest sentit, hom considera que, per l’espai que ocupen i per la funció que hi fan, són els equivalents als insectes, fonamentalment terrestres, en el medi aquàtic De fet, també hi ha espècies de vida terrestre, però en molts casos la seva permanència al medi terrestre és…

Cap gran conjunt paisatgístic dels Països Catalans no té l’extensió i la coherència d’aquesta unitat, o agrupació d’unitats En efecte, tot el gran Sistema Catalanídic, les serralades i cubetes SW-NE que recorren el Principat i el N del País Valencià parallelament a la costa, constitueixen un acabat i dilatat exponent de l’univers mediterrani, en les seves manifestacions paisatgístiques més genuïnes La plana, la baixa muntanya i la muntanya mitjana mediterrànies, la vegetació silicícola i la calcícola, el mediterrani septentrional i el mediterrani meridional, el domini dels boscos i el domini…