Resultats de la cerca

Petita caleta tancada per rocam, a la costa nord-oriental d’Eivissa, prop de cala Mastella Ernest Costa La talaia de Sant Carles 21, entre els principals espais naturals de les Pitiüses El nord-est d’Eivissa és format per un massís accidentat i alt, la talaia de Sant Carles És un territori de turons i muntanyoles ben coberts de vegetació forestal pi blanc, savina, etc amb enclavaments de conreus tradicionals El substrat és calcari, de la sèrie tectònica d’Eivissa calcàries i calcarenites secundàries Es tracta d’un dels punts més variats de la geologia eivissenca dolomies i calcàries del…

El Puigcampana, que tot i situat a prop de la mar ja assoleix els 1400 m d’altitud, és una de les muntanyes valencianes de més personalitat i de línies més airoses Martí Domínguez El massís del Puigcampana 212, entre els principals espais naturals del Sistema Bètic El massís del Puigcampana 1410 m, amb el seu germà Ponoig o Cap Gros 1181 m, domina per sobre Polop, la Nucia, l’Alfàs del Pi, Benidorm, Finestrat i Orxeta, i constitueix un indret inexpugnable on les fortíssimes costeres han impedit el desenvolupament de la febre urbanística L’alçària del Puigcampana, la més elevada…

Tall d’una antiga extracció d’àrids, al con volcànic de la Closa —o Crosa— de Sant Dalmai, que mostra diferents nivells de materials projectats pel volcà Ernest Costa La zona volcànica del Gironès i la Selva 22, entre els principals espais naturals del sistema transversal Tot i que la Garrotxa reuneix la major part de volcans quaternaris de Catalunya, els centres eruptius de dimensions més grans pertanyen al Gironès i la Selva Es tracta de tres volcans, el puig de la Banya del Boc i el puig d’Adri, al Gironès, i la Closa de Sant Dalmai, entre aquesta comarca i la Selva El puig de la Banya del…

La presència de quatre ales membranoses que no poden moure’s cap enrere és una característica pròpia dels paleòpters, els més primitius dels insectes alats Aquesta disposició alar, com també la configuració de les corresponents nervadures, són ben patents en aquest espiadimonis de la família dels èsnids Aeshna cyanea , un mascle, una espècie de les més comunes del seu gènere, que vola entre juny i octubre bastant lluny del medi aquàtic on ha nascut Les femelles ponen els ous a la ribera dels rierols Ramon Dolç/Sebastià Hernandis La secció dels paleòpters ha estat creada per a reunir…

Gallinàcia pertanyent a la família dels fasiànids, amb 6 subspècies La que s’ha reportat aquí Francolinus francolinus , s’estén per Xipre, Síria, Israel, Jordània i des de la Turquia oriental a través d’Armènia i el N de l’Iraq fins al NE de l’Iran i les planúries de la mar Càspia meridional A Grècia era abans molt abundant, i va desaparèixer completament cap al segle XIX A Itàlia també nidificava a Sicília i, parcialment, a la península S’extingí a mitjan segle passat, i durant la dècada dels seixanta fou introduït amb èxit a la Toscana La història del francolí a casa nostra va lligada…

El garbí, un dels cims més populars de la serra de la Calderona, vist des de Segart Rafael Paulo La serra de la Calderona 16, entre els principals espais naturals del Sistema Ibèric La serra de la Calderona, una de les darreres prolongacions del Sistema Ibèric, s’alça al nord de la comarca de l’Horta, formant una serralada d’aguts pics, que van perdent altura a mesura que s’acosten a la mar Des de sempre, ha estat una de les serres més estimades pels valencians, perquè és molt a prop de la ciutat de València, i el seu relleu, en general, és fàcilment accessible, sense importants desnivells,…

El vulcanisme català és un testimoni de la tectònica distensiva ocorreguda al final del Terciari dins la placa ibèrica Principalment de tipus bàsic i de caràcter intraplaca, ha produït roques del tipus basalt i basanita, i es concentra en tres punts, dels quals el de la zona de la Garrotxa és el que ha deixat un registre més complet La fotografia mostra una visió de conjunt del volcà de Santa Margarida, dins la zona volcànica d’Olot, que representa un exemple d’edifici volcànic cònic construït per acumulació de lapillis gredes i escòries durant una erupció estromboliana Ernest Costal El…

Penya-segats i antiga torre de guaita —la torre d’Ambolo— a la costa de la Marina Alta, en una visió des de l’illa del Descobridor Ramon Dolç El litoral de la Marina Alta 114, entre els principals espais naturals del litoral català i valencià La costa compresa entre el cap Martí i la punta de Moraira o Almoraira, a la comarca de la Marina Alta, és la més abrupta del litoral valencià Les estribacions nord-orientals de les serralades bètiques en terres valencianes són les responsables de la complexitat i agressivitat d’aquestes costes que es precipiten literalment al mar, tot…

Contrast entre la roureda i l’alzinar, a l’obaga de la carena culminant del Montnegre Ernest Costa Les serres del Montnegre, del Corredor i de la Marina 16, entre els principals espais naturals del sistema litoral català El tram de la Serralada Litoral Catalana situat entre el Besòs i la Tordera que separa el Maresme de les depressions del Vallès Oriental i de la Selva, comprèn una alineació de serres paralleles a la costa, poc elevades i de relleu força suau De sud-oest a nord-est hom pot distingir la serra de Marina, entre el Besòs i el coll de Can Bordoi la serra del Corredor 672 m, entre…

Mapa geològic de les Guilleries Entre els materials d’aquesta regió sobresurten els gneis de les Guilleries, que formen un nivell de 300-400 m de gruix intercalat en la sèrie cambroordoviciana, i probablement representen una intrusió àcida concordant amb l’estratificació, anterior a l’orogènia herciniana Als voltants de la presa de Susqueda aflora un petit plutó de diorites i quarsodiorites, intrusives, ben característic Javier Génova, original d’Hortènsia Duran Els materials paleozoics de les Guilleries, constituïts per roques metasedimentàries i ígnies, són limitats al N pels terrenys…