La presència de quatre ales membranoses que no poden moure’s cap enrere és una característica pròpia dels paleòpters, els més primitius dels insectes alats. Aquesta disposició alar, com també la configuració de les corresponents nervadures, són ben patents en aquest espiadimonis de la família dels èsnids (Aeshna cyanea, un mascle), una espècie de les més comunes del seu gènere, que vola entre juny i octubre bastant lluny del medi aquàtic on ha nascut. Les femelles ponen els ous a la ribera dels rierols.
Ramon Dolç/Sebastià Hernandis.
La secció dels paleòpters ha estat creada per a reunir únicament dos ordres d’insectes vivents: el de les libèl·lules i espiadimonis (els odonats) i el de les efímeres (els efemeròpters), a més de diversos ordres fòssils. A part la característica comuna del primitivisme de la nervació de les ales (manca de camp joval i de les venes corresponents) en la qual hom fonamenta principalment la separació d’aquests ordres respecte dels neòpters, els caracteritza també la seva impossibilitat de moure les ales enrere, cosa que els dona un tipus de vol peculiar, i la textura membranosa dels dos parells d’ales, entre altres caràcters.
Però, a part les característiques morfològiques, el tipus de desenvolupament hemimetàbol els fa igualment particulars per l’existència d’una fase de nimfa completament adaptada a la vida aquàtica i de dimensions considerables que, pels seus hàbits depredadors, juga un paper important en els ecosistemes d’aigua dolça. Aquestes larves muden successivament per a créixer de llargada, fins que el creixement es para i de l’exúvia nimfal emergeix directament l’individu adult, sense que hi hagi cap període d’immobilitat definit. Cal afegir que els efemeròpters neixen en un estat, anomenat subimaginal, que encara ha de mudar per a atènyer la capacitat reproductora i, per tant, l’estat adult (imago).
La denominació popular catalana dels odonats és molt rica però, tanmateix, poc propensa a emmotllar-se per a seguir la classificació científica del grup. En un primer nivell d’aproximació podria ésser vàlida l’acceptació de les denominacions més comunes: espiadimonis a bona part del Principat, tallanassos a la costa de llevant i a les Illes i parot o parotet al País Valencià. Això no obstant, la diversitat de noms populars és molt més gran, amb formes com cavall (cavall d’aigua, de bruixa, del dimoni, del diable, de sant Jaume, de sant Martí, de serp) o cavallet, especialment emprades a les comarques de ponent i al S de l’Ebre, barretgina o cabot (a Mallorca), estiracabells, leonor i pixaví. Ni les aproximacions dels compiladors de la parla (desconeixedors dels trencacolls de la sistemàtica biològica) ni els intents fets des de la trinxera dels naturalistes per a donar noms vulgars, que no populars, als representants dels diferents grups taxonòmics, no han reeixit massa. Així per exemple la classificació proposada per J. Villarúbia que atorga el nom de libèl·lula o leonor als representants de la família Libellulidae, el de damisel·les o senyoretes als zigòpters (i especialment als agriònids) i el de cavalls de serp o espiadimonis topa amb dos greus inconvenients: menysté, pràcticament, tot altre nom popular fora dels emprats a les comarques centrals del Principat i exclou de la denominació cavall o cavallet (d’aigua, o del dimoni, etc.) els zigòpters, malgrat que és aquesta precisament la denominació que es reserva als representants d’aquest grup en algunes comarques o en altres llengües romàniques.