Gallinàcia pertanyent a la família dels fasiànids, amb 6 subspècies. La que s’ha reportat aquí (Francolinus francolinus), s’estén per Xipre, Síria, Israel, Jordània i des de la Turquia oriental a través d’Armènia i el N de l’Iraq fins al NE de l’Iran i les planúries de la mar Càspia meridional. A Grècia era abans molt abundant, i va desaparèixer completament cap al segle XIX. A Itàlia també nidificava a Sicília i, parcialment, a la península. S’extingí a mitjan segle passat, i durant la dècada dels seixanta fou introduït amb èxit a la Toscana.
La història del francolí a casa nostra va lligada estretament amb la història de la corona d’Aragó. En efecte, sembla que a l’època de les croades fou introduït a Itàlia i, quant als Països Catalans, s’hi introduí al final del segle XIII, i s’hi afermà plenament durant el XIV. S’ignora si els francolins importats a la península i a les Balears venien de Sicília, Grècia, o d’ambdues regions, hipòtesis totes possibles, atesos els vincles que a l’edat mitjana mantenia la corona d’Aragó amb Sicília i la Mediterrània oriental. Així mateix, la distribució geogràfica a la península Ibèrica i França se cenyeix fidelment als dominis de la corona d’Aragó: el Rosselló com a límit nord de l’espècie, l’Aragó a l’W i Múrcia al S.
Les zones concretes on va viure el francolí, segons les referències escrites, són: la plana del Rosselló, les riberes aragoneses de l’Ebre, el delta de l’Ebre, la zona del riu Sió prop d’Agramunt (Urgell), les riberes del Túria, la devesa de l’albufera de València, els voltants de Maó a Menorca i la granja d’Esporles a Mallorca. Referent a aquesta darrera localitat, hi ha un escrit del rei Pere IV (1358) que confirma la introducció del francolía Mallorca: "… Al amant nostre lo portant veus de governador en la illa de Mallorques o a son lochtinent salut i dilecció. Sapiats, que nos trametem aqui alscuns feysans e francolins de cascun mascles e femelles per que hi puxen creixer a multiplicar, los cuals porta frare Marti maestre, capellà nostre, posadors en la granja d’Esporles…".
El francolí era molt estès al segle XV i la seva caça gaudia de regulacions oficials (veda establerta per les corts de Terol el 1428 i per una constitució catalana del 1456). El marquès de Villena diu el 1422 que "había assaz de ellos en Aragón". El segle XVI també era comú; entre d’altres referències, hi ha el fet que Felip II importà d’Aragó els francolins del "Real sitio de Aranjuez". D’acord amb les dades històriques, era molt abundant al segle XVII i desaparegué definitivament al primer terç del segle XIX. A Aragó sembla que fou abans, perquè el 1784 Asso deia que "en las riberas del Ebro y algún otro distrito de Aragón fueron en lo antiguo los países privilegiados … para la cría de faisanes y francolines… Estas nobles especies se han extinguido en nuestro reino por la inobservancia de las leyes establecidas en Cortes". A l’albufera de València, s’extingí aproximadament entre el 1825 i el 1830, mentre que la darrera dada coneguda prové de Joan Maluquer Viladot, que reportà la presència del francolí al riu Sió fins devers el 1840.
Versemblantment, les causes de la seva extinció foren la caça (eren de fàcil captura i de carn gustosa i molt apreciada) i la transformació dels seus hàbitats. Finalment, l’extinció del francolí ha de relacionar-se també amb el notabilíssim desenvolupament demogràfic i econòmic de Catalunya i València els segles XVIII i XIX.