Resultats de la cerca

Els illots de la costa eivissenca destaquen per la seva riquesa en plantes endèmiques i aus marines, i per les particulars races de sargantana que hi habiten En la illustració, Ses Bledes Ernest Costa Els illots occidentals de les Pitiüses 25, entre els principals espais naturals de les Pitiüses Possiblement, les illes més interessants de la costa pitiüsa a excepció d’Es Vedrà són les de la costa occidental al nord, a prop de Balançat, l’illa Murada, alta, amb la seva misteriosa paret perimetral davant de Ses Balandres just al migjorn d’Albarca, Ses Margalides, encastellades…

Ànec cabussador que nidifica principalment a les porcions occidentals del Canadà i al N i centre dels EUA, així com a la península del Labrador, el SW de Groenlàndia i Islàndia A tot Europa, llevat d’Islàndia, és un morell molt rar, amb la major part de les citacions anteriors al 1960, any a partir del qual es manifestà una clara davallada de la població islandesa Als Països Catalans hom coneix solament la dada de Saunders, d’un mascle jove mort el 22121871 als marjals de València

Típic de pujols i planes estepàries, el pioc va en davallada progressiva des del segle XIX i actualment als Països Catalans és molt rar, encara que probablement no fou mai abundós Apareix al país de la màquia continental de garric i arçot fronterer amb els nuclis de cria aragonesos i manxegos En concret, a les comarques occidentals se’l coneix del Baix Cinca on la darrera notícia amb una possible reproducció és del primer terç dels anys 60 i potser també de la Terra Alta Al País Valencià, a la Plana d’Utiel on Boscà, el 1916, deia que "se las suele ver alguna vez por los bordes…

Una fanerògama marina força freqüent a la Mediterrània i a les costes occidentals d’Àfrica és Cymodocea nodosa , el nom de la qual prové d’una nimfa de les aigües de la mitologia grega Viu en substrats submergits sorrencs o fangosos i a fondàries que poden arribar als 15 m i floreix entre l’abril i el setembre, encara que les flors no són visibles perquè resten dins les beines de les fulles Javier Romero Formen part d’aquesta família cinc gèneres i una quinzena d’espècies de les mars tropicals i subtropicals A les nostres costes es troba Cymodocea nodosa , espècie dioica de rizoma fi, llarg i…

El boscaler pintat gros és un ocell centreuropeu propi dels herbassars i les landes humides, que a la península Ibèrica cria només al vessant atlàntic, des de Galícia fins als Pirineus occidentals Als Països Catalans és un migrador escàs en ambdós períodes migratoris, i els seus efectius varien molt segons els anys El boscaler pintat gros s’ha citat durant la primavera l’abril i el maig, sobretot la darrera quinzena d’abril i la primera desena de maig A la tardor, les dades es reparteixen des de la segona meitat d’agost fins a la darreria d’octubre, amb un major nombre d’…

Àrea de distribució mundial de la família dels glírids Maber, extret de Macdonald, 1985 La família dels glírids és una de les més petites de l’ordre dels rosegadors i comprèn animals molt característics, els lirons, tots de morfologia molt semblant, menys en el cas del gènere Glirurus del Japó, que s’assembla més a un esquirol terrestre Es distribueixen per la regió paleàrtica, Europa —des del S d’Escandinàvia fins a la Mediterrània—, W d’Àfrica, Àsia Menor i part central d’Àsia Hi ha un gènere, Glirurus , que habita al Japó i un altre, Graphiurus , que habita a l’Àfrica al S del Sàhara Als…

Hom no pot pas assegurar la presència d’aquest petit tetraònid als Pirineus catalans Els únics indicis de la seva possible existència són referències bibliogràfiques del segle passat i que poden ésser qualificades com a dubtoses Companyó 1868 el cita al Rosselló a la tardor Philippe 1873 descriu correctament l’espècie i afegeix, però, que és comuna a la Vall d’Aran amb Lacroix 1873-75 succeeix el mateix, i assegura que ha capturat l’espècie prop de Luchon La citació de Vayreda 1883 probablement es basa en les referències dels ornitòlegs francesos abans esmentats Si el grèvol visqués…

Àrea de nidificació del cotoliu Lullula arborea als Països Catalans Maber, original dels autors El cotoliu és un alàudid sedentari de costums quelcom particulars, no molt comú als Països Catalans, on es troba ben distribuït, encara que de manera una mica irregular pel que fa a l’època de reproducció Una bona part dels buits de la seva àrea de cria corresponen als sectors occidentals dels Pirineus i els Prepirineus i a la terra baixa per sota els 300 m d’altitud Així, doncs, manca de la plana del Rosselló, l’Empordà, les parts baixes del Maresme, les comarques litorals…

Les dades disponibles sobre l’evolució precenozoica indiquen, malgrat l’escassetat i el caràcter local, que l’estructuració alpina fou condicionada per l’estructuració mesozoica prèvia Així, les grans unitats estructurals compressives alpines se superposen a les conques mesozoiques, amb una disposició geomètrica similar En aquest sentit, els estudis estratigràfics fets als materials mesozoics demostren que la Cadena Ibèrica estructurada, com hem vist, en uns sistemes d’encavalcament NW-SE i E-W durant el Paleogen coincideix amb una regió on, durant el Mesozoic, es van desenvolupar un seguit…

La conca d’avantpaís del S dels Pirineus es caracteritza per una història complexa, fruit de l’estreta relació establerta durant el Cretaci superior i el Paleogen entre l’estructuració de la serralada, la construcció del relleu orogràfic i la sedimentació dels materials que aquests dos processos posaren a disposició de l’activitat erosiva En darrer extrem, la relació d’interdependència s’establí entre el sistema d’encavalcaments i els sediments associats, de manera que la geometria i el tipus’ de seqüència d’encavalcaments condicionà la geometria de la conca, la distribució de fàcies i…