Típic de pujols i planes estepàries, el pioc va en davallada progressiva des del segle XIX i actualment als Països Catalans és molt rar, encara que probablement no fou mai abundós. Apareix al país de la màquia continental de garric i arçot fronterer amb els nuclis de cria aragonesos i manxegos. En concret, a les comarques occidentals se’l coneix del Baix Cinca (on la darrera notícia amb una possible reproducció és del primer terç dels anys 60) i potser també de la Terra Alta. Al País Valencià, a la Plana d’Utiel (on Boscà, el 1916, deia que "se las suele ver alguna vez por los bordes occidentales de la provincia de Valencia, campos de Requena, Utiel, etc."), la vall de Cofrents i l’Alt Vinalopó. Excepcionalment ha estat citada als marjals de l’Alt Empordà (l’hivern de 1975-76) i al delta de l’Ebre (dos cops durant els anys setanta).