Resultats de la cerca

El mussol Athene noctua és probablement el més popular dels rapinyaires nocturns Recorda l’aspecte del xot, però no té "orelletes" i tot ell és més gros 20-21 cm i de color menys uniforme Les fotografies, fetes al Vallès Occidental, corresponen a un mascle adult a dalt i a una parella en el moment de la còpula a baix Oriol Alamany La situació d’aquesta espècie als Països Catalans és completament diferent, si considerem els territoris continentals, o bé les Illes Així el mussol és sedentari, nidificador i, en general, comú al continent, on té una distribució pràcticament contínua, a excepció…

La imatge dels flamencs Phoenicopterus ruber aixecant el vol permet visualitzar alguns dels seus trets característics, principalment el color negre de sota les ales, que tant els caracteritza Xavier Ferrer L’ordre dels fenicopteriformes Phoenicopteriformes es confon a les terres catalanes amb l’única espècie present als estanys salats de l’Europa mediterrània el flamenc El flamenc és l’ocell d’aspecte més inusual que trobem a l’avifauna paleàrtica les potes i el coll són proporcionalment més llargs que en cap altra espècie, i els mantenen estirats en volar i s’hi afegeix l’estrany bec,…

La gola del riu de Millars, vorejada de canyís Phragmites australis Ernest Costa La gola del Millars 214, entre els principals espais naturals del litoral català i valencià La veritable importància de la gola del Millars, situada entre Almassora i Borriana, és ornitològica, sobretot com a refugi d’aus hivernals Entre les espècies més interessants cal ressaltar el cabusset, el martinet menut o gomet, l’ànec coll-verd, el xibec o sivert, el rascló, la polla d’aigua, la fotja, el cames llargues 60 parelles censades l’any 1989, els corriols petit i camanegre, la gamba roja o tifort fins a 115…

Els torpediniformes tenen el cos en forma de disc arrodonit, la cua relativament gruixuda, les aletes dorsals i caudal ben desenvolupades i la pell llisa Estan dotats de dos potents òrgans elèctrics , originats a partir d’una modificació dels teixits musculars, que es disposen respectivament a cada costat del cap i produeixen descàrregues elèctriques prou intenses per atordir una presa o bé foragitar un possible predador A més, la boca és ventral, petita i recta, les dents són més agudes en els mascles, les vàlvules nasals s’uneixen formant un lòbul que arriba a la boca i els ulls són més…

L’àguila cuabarrada Hieraaetus fasciatus és una de les àguiles més abundants a casa nostra Es distingeix en vol pel plomatge clar del pit, que s’aprecia a la fotografia de dalt, i les ales fosques per sota, i, sobretot, per la cua llarga i proveïda d’una barra fosca que en justifica el nom vulgar A la fotografia de baix s’observa un poll acabat de néixer Joan Real i Xavier Parellada L’àguila cuabarrada, anomenada també perdiguera, és sedentària als Països Catalans ocupa des de la Catalunya Nord fins al migjorn valencià, i és accidental a les Illes El seu hàbitat són les serralades…

Les gomfillals Són líquens de tallus crustaci, típicament portadors d’hifòfors òrgans pedunculats que formen espores asexuals, amb apotecis dotats d’excípul ben diferenciat i d’ascs fissitunicats, no amiloides, amb espores hialines normalment septades D’afinitat principalment tropical, arriben al nostre país un parell de representants integrats a la família de les gomfillàcies Gomphillaceae Tenen tallus crustaci amb algues clorococcals i apotecis negres, amb marge propi biatorí els ascs, cilíndrics i bitunicats, octosporats, amb l’àpex poc engruixit les paràfisis, filiformes, ramificades i…

Gastròtric de l’espècie Chaetonotus laroides , vist al microscopi a dalt, i detall de les espines i escames dorsals d’una espècie germana, Ch chuni a baix Ambdós exemplars, de menys d’1 mm de llargada, procedeixen de les sorres i llims del riu Daro, on s’alimenten de bacteris, protozous i algues unicellulars David Masalles Els gastròtrics Gastrotricha són organismes microscòpics, molt comuns en les aigües dolces i a la sorra de la platja, i molt característics per la seva forma de locomoció i de fixació al substrat generalment s’hi desplacen lliscant gràcies als cilis ventrals el nom del…

El sòcol hercinià a Menorca situació a l’illa dels afloraments paleozoics Ricardo Génova, simplificat a partir d’un mapa original de Bourrouilh La presència de materials paleozoics a l’illa de Menorca representà durant molt de temps un problema a l’hora de concretar el seu paper dins de l’orogènesi alpina de les serralades perimediterrànies Fins i tot es parlava sovint, i fins no fa gaires anys, del "problema geològic de l’illa de Menorca" Ara per ara aquest problema ja s’ha resolt, així com també hi ha una certa uniformitat de criteris pel que fa a la posició de Menorca dins de la conca…

Les rizocarpàcies els líquens geogràfics Aquesta família comprèn líquens amb el tallus habitualment crustaci, amb apotecis sèssils, o immersos, sovint situats entre les arèoles del tallus, amb marge propi, que en ocasions desapareix en madurar l’apoteci Els ascs presenten un tolus més o menys amiloide, amb un tub axial curt, i els envolta una capa de gelatina fortament amiloide Les paràfisis són ramificades i anastomitzades Les espores poden ésser bicellulars, submurals o murals, de color bru o verdós més o menys fosc, a vegades incolores, rodejades per un halo, visible almenys a…

Mapa de distribució dels principals afloraments de terrenys triàsics als Països Catalans Maber, original de l’autor El cicle triàsic comença amb els terrenys situats per sobre de la discordança de la base del Mesozoic 248 milions d’anys i comprèn tot el Triàsic i l’Hettangià Juràssic més inferior El seu límit superior és una important discontinuïtat, que a les zones més marginals de la vora oriental d’Ibèria esdevé una veritable discordança Durant aquest cicle, als Països Catalans, podem distingir tres grans dominis paleogeogràfics el marge oriental d’Ibèria, que comprèn la Serralada…