Els gastròtrics

Gastròtric de l’espècie Chaetonotus laroides, vist al microscopi (a dalt), i detall de les espines i escames dorsals d’una espècie germana, Ch. chuni (a baix). Ambdós exemplars, de menys d’1 mm de llargada, procedeixen de les sorres i llims del riu Daro, on s’alimenten de bacteris, protozous i algues unicel·lulars.

David Masalles.

Els gastròtrics (Gastrotricha) són organismes microscòpics, molt comuns en les aigües dolces i a la sorra de la platja, i molt característics per la seva forma de locomoció i de fixació al substrat: generalment s’hi desplacen lliscant gràcies als cilis ventrals (el nom del grup s’inspira en aquests), però s’hi poden fixar momentàniament per mitjà d’uns tubs adhesius posteriors, i separar-se’n ràpidament i enrotllar-se com uns eriçons diminuts. Externament són semblants als rotífers, encara que no tenen màstax ni corona. Dins aquest grup, però, es defineixen dos ordres força diferents: els macrodasioïdeus (Macrodasyoidea), hermafrodites, proveïts d’un nombre elevat de cèl·lules i mancats de protonefridis, i els quetonotoïdeus (Chaetonotoided), amb protonefridis i amb el cos format per poques cèl·lules, partenogenètics. Fins fa poc, els gastròtrics es consideraven inclosos, amb la categoria de classe, dins el fílum dels asquihelmints, però darrerament es tendeix més a considerar-los com un fílum independent.

En el cos dels gastròtrics, pla, es diferencien un cap i un tronc, no gaire delimitats en algunes espècies, però que en general es poden identificar per la presència d’ulls, fossetes sensorials ciliades, flocs de cilis i setes. Les espècies de dimensions més grans no sobrepassen la llargada d’1,5 mm i són incolores i transparents; de vegades el tub digestiu és acolorit, gràcies a una alimentació a base de substàncies diversament pigmentades. El tronc presenta la cara ventral plana recoberta de cilis, que, distribuïts uniformement o bé agrupats en feixos longitudinals o transversals a l’eix principal del cos, són els responsables de la locomoció. La resta del cos té una cutícula prima, sovint recoberta d’escates, setes o espines, que, en algunes espècies, són excepcionalment desenvolupades. Els tubs adhesius són estructures cuticulars que caracteritzen les diferents espècies: o són molt nombrosos per tota la superfície del cos o bé només n’hi ha uns quants de reunits a l’extrem posterior. Aquests tubs cilíndrics, que sobresurten de la superfície, tenen musculatura pròpia i connecten amb una cèl·lula glandular que secreta una substància viscosa, mitjançant la qual l’animal s’adhereix al substrat.

Morfologia general interna i externa dels gastròtrics i diferències principals que separen els quetonotoïdeus dels macrodasioïdeus. A dalt: morfologia externa dels gastròtrics quetonotoïdeus (A Chaetonotus) i macrodasioïdeus (Macrodasys); a baix, morfologia interna dels quetonotoïdeus (A’) i els macrodasioïdeus (B’). Hom ha indicat en el dibuix: 1 càpsula bucal, 2 faringe, 3 orifici faringi, 4 intestí, 5 recte, 6 anus, 7 ovaris, 8 testicles, 9 espermiducte, 10 glàndules adhesives, 11 tubs adhesius, 12 protonefridis, 13 orificis excretors, 14 ganglis nerviosos, 15 cilis vibràtils sensorials, 16 espina cuticular, 17 furca caudal.

Biopunt, a partir de fonts diverses

Sota la cutícula es desenvolupa una epidermis sincítica, amb nuclis dispersos. Els músculs circulars es troben dispersos en aquesta epidermis i són fibril·les no diferenciades; són, doncs, cèl·lules mioepitelials, com les que tenen els rotífers. Contràriament, els músculs longitudinals subjacents són mioblasts nucleats; formen una capa regular sobre la superfície dorsal i es troben condensats a la regió ventral en dos fascicles. Entre el tegument i els òrgans interns hi ha una cavitat primària o cavitat blastocèlica, que pot ésser dividida (en els macrodasioïdeus), per membranes d’origen epidèrmic, en tres cambres longitudinals: una de central, que conté el tub digestiu, i dues de laterals, que contenen les gònades. El sistema nerviós és constituït per dos grans ganglis cerebrals, situats a tots dos costats de l’extrem anterior de la faringe i connectats per una comissura dorsal (sense formar un collar periesofàgic); d’aquests dos ganglis surten dos nervis que corren al llarg de tot el cos, en posició lateral. Els òrgans sensorials són distribuïts per setes i llargs cilis de funció tàctil, situats en diferents parts del cos, pels òrgans sensorials laterals i pels ocels. Els òrgans laterals són dues fossetes ciliades, situades a la regió anterior del cos, i sembla que corresponen als amfidis dels nematodes; es tracta d’estructures quimioceptores que, en determinats macrodasioïdeus, poden ésser substituïdes per tentacles o palps. L’aparell digestiu comença a la boca, situada a l’extrem anterior del cos; segueix la faringe, d’origen ectodèrmic (igual que l’anus o proctodeu) i rica en fibres musculars i cèl·lules glandulars. En els macrodasioïdeus, la secció de la faringe és en forma de lletra Y invertida, i hi ha dos porus laterals (invaginacions ectodèrmiques que la comuniquen amb l’exterior) pels quals s’expulsa l’aigua empassada amb els aliments. En els quetonotoïdeus, la faringe no presenta aquests porus i la seva secció és en forma de lletra Y (no invertida). El tracte digestiu mitjà desemboca a l’anus proveït d’un esfínter en posició dorsal o ventral. En aquests organismes triploblàstics, la cavitat general blastocèlica té el valor morfològic i funcional d’un vas únic; la funció de transport és desenvolupada, doncs, per la mateixa cavitat primària. La respiració es fa a través de la paret del cos. L’aparell excretor és constituït per un parell de protonefridis situats lateralment i cap a la meitat del cos, que s’obren a l’exterior pels corresponents porus nefridials. Pel que fa a l’aparell reproductor, hi ha grans diferències entre els dos ordres.

Els macrodasioïdeus són hermafrodites, i n’hi ha alguns tan extremament proteràndrics que gairebé es pot considerar que tenen els sexes separats. L’aparell reproductor masculí és format per un o dos testicles amb els respectius espermiductes, que s’obren pas a través d’un gonòpor masculí comú o a través de l’anus. Els dos ovaris són situats als espais laterals, més enrere que els testicles, encara que els òvuls maduren en l’espai central ventral o úter. Com que l’anàlisi cariològica no ha permès d’observar mitosis en les cèl·lules contingudes als ovaris, es creu que el nombre d’ovòcits es fixa definitivament durant el desenvolupament embrionari. Entre l’úter i l’oviducte se situa un receptacle seminal, en el qual sovint hi ha grans quantitats d’espermatozoides filiformes. El tracte terminal de l’oviducte, que fa de vagina, desemboca a la regió ventral, davant l’anus, o fins i tot a la mateixa cavitat anal.

Els quetonotoïdeus, petits gastròtrics de les aigües dolces, formen part de la meiofauna enterrada en els sediments. L’exemplar de la fotografia, de l’espècie Lepidoderma squamatum, procedeix del pantà de can Borrell, a Collserola.

David Masalles.

En l’altre ordre de gastròtrics, els quetonotoïdeus, els individus són femelles partenogenètiques, però segurament deriven d’espècies hermafrodites, ja que tenen restes del sexe masculí. En Chaetonotus hermaphroditus dues vesícules laterals, pròximes a l’intestí i sense conductes visibles, representen els testicles. L’aparell reproductor femení, encara força desconegut, consta d’un o dos ovaris; quan l’òvul madura es mou en un espai anomenat úter. Els ous madurs passen a un sac, l’òrgan X, i finalment surten a través d’un gonòpor ventral. Aquests gastròtrics produeixen dos tipus d’ous, tots dos partenogenèticament: els ous d’estiu, de paret prima, produïts pels individus joves sota condicions favorables, i els ous d’hivern, de paret gruixuda, produïts per les femelles més velles i en condicions menys favorables. La segmentació de l’ou és holoblàstica, i el desenvolupament sempré és directe, sense estadis larvals; els joves, que semblen adults diminuts des que surten de l’ou, maduren en uns dos o tres dies.

Els hàbitats que ocupen són diferents en els dos ordres. Els gastròtrics macrodasioïdeus són exclusivament marins i viuen gairebé tots sobre fons de sorra a uns quants metres de profunditat (sorra d’Amphioxus), entre els grans més gruixuts, sobre els quals s’arrosseguen amb l’ajut dels cilis ventrals. Són coneguts a la mar del Nord, la mar Bàltica i la Mediterrània (Macrodasys, Lepidodasys, Thaumastoderma i Tetranchyrodermd), i alguns habiten al Japó, el SW d’Àfrica, Amèrica del Nord i del Sud (Atlàntic i Pacífic). Els quetonotoïdeus, al contrari, són preferentment d’aigües dolces i viuen a la vegetació i al llot. Excepte Lepidoderma, que prefereix la vegetació, tenen predilecció pels medis rics de bacteris sulfurosos, desproveïts d’oxigen i carregats d’àcid sulfhídric, i sovintegen també en les aigües àcides de les torberes. Són pràcticament cosmopolites. L’alimentació dels gastròtrics és a base de protozous, algues unicel·lulars, bacteris i detrits de diferent mena.