Les rizocarpàcies: els líquens geogràfics
Aquesta família comprèn líquens amb el tal·lus habitualment crustaci, amb apotecis sèssils, o immersos, sovint situats entre les arèoles del tal·lus, amb marge propi, que en ocasions desapareix en madurar l’apoteci. Els ascs presenten un tolus més o menys amiloide, amb un tub axial curt, i els envolta una capa de gelatina fortament amiloide. Les paràfisis són ramificades i anastomitzades. Les espores poden ésser bicel·lulars, submurals o murals, de color bru o verdós més o menys fosc, a vegades incolores, rodejades per un halo, visible almenys a les espores joves.
No són poques les espècies del gènere Rhízocarpon que parasiten altres líquens. n’és un bon exemple R. epispilum, una espècie mediterrània, bruna, que ataca principalment, com en la fotografia, tal·lus d’espècies grogues de Pertusaria.
Albert Masó.
Sota el nom de liquen geogràfic hom designa un conjunt d’espècies de color groc (típicament delimitades per una línia hipotal·lina negra), molt abundants, del gènere Rhizocarpon, i del grup geographicum. Les espores brunes, amb halo, bicel·lulars o murals, el tal·lus fissurat i areolat, amb els apotecis situats entre les arèoles i una notable preferència per les roques silícies de muntanya són alguns dels caràcters del gènere.
Antoni Agelet.
El gènere Rhizocarpon és format per líquens de tal·lus crustaci, que viuen sobre roques, generalment àcides. Gairebé sempre el tal·lus és areolat i té un hipotal·lus més o menys desenvolupat i de color negre, a vegades blanc. Els apotecis són lecideïns, negres, arrodonits o angulosos, situats entre les arèoles del tal·lus. El nom de liquen geogràfic no fa referència exclusiva a Rhizocarpon geographicum, sinó a tot un col·lectiu d’espècies de tal·lus groc, la correcta identificació de les quals exigeix un estudi microscòpic detallat. Algunes d’aquestes espècies són paràsites, com R. atrovirellum, que viu sobre Aspicilia i forma sobre el seu tal·lus taques de color groc, amb hipotal·lus poc visible. Les espores poden tenir dos o tres septes o ésser submurals. Les espècies no paràsites es troben ben representades i indiquen en general hiverns més o menys freds. Amb les areòles en forma de mitja lluna o de C, que rodegen parcialment els apotecis, de forma arrodonida, i les espores murals, tenim dues espècies caracteritzades per un tal·lus de tonalitat verdosa: R. lecanorinum (conegut al Montseny i l’Albera), presenta un hipotal·lus negre ben visible, que és absent a R. ferax (registrat al Montseny). Quan les arèoles no tenen forma de C, els tàxons són difícils de reconèixer a escala macroscòpica. R. riparium, subspècie lindsayanum té l’epiteci de color bru verdós o verd (K− o K+ verd) i les espores murals. Viu en zones de muntanya.
Les espècies no grogues de Rhizocarpon es poden confondre a vegades amb les de Buellia, que tenen espores que es tornen brunes molt més de pressa, i no tenen halo. Aquí en tenim dos exemples, R. geminatum (=R. disporum, a dalt), amb dues espores per asc, i R. distinctum (a baix), d’arèoles planes i grises, que viu en indrets elevats (les illes grogues són de Candelariella vitellina.
Volkmar Wirth.
R. oportense, d’ecologia semblant, es caracteritza pel seu epiteci bru, K+ vermell. R. geographicum es pot dividir en diverses subespècies, diferenciables pel nombre de cèl·lules visibles de les espores madures i l’ambient on viuen. La subespècie tinei té més de 12 cèl·lules visibles, i viu bé a la regió mediterrània. També amb més de 12 cèl·lules a les espores, però propi del pis montà i tolerant un lleuger contingut de carbonats al substrat, tenim la subespècie diabasicum. Amb menys cèl·lules visibles, i al pis alpí, tenim la subespècie frigidum. La subespècie geographicum també té poques cèl·lules visibles i és freqüent fora de la regió mediterrània i de l’estatge alpí.
Aquest gènere també té moltes espècies de tal·lus menys visible, a causa dels seus colors blanquinosos o brunencs, més o menys grisosos o violacis. Les podem repartir en dos grups, segons que les espores madures siguin septades o murals. Al primer grup n’hi ha algunes de paràsites: Rhizocarpus epispilum té espores brunes, amb un sol septe i parasita, en llocs una mica alts, espècies grogues del gènere Pertusaria, sobre les quals forma petites taques brunes amb apotecis negres; R. malençonianum forma pustuletes de color ocraci clar, amb apotecis negres, molt convexos, i espores amb tres septes o submurals sobre Diploschistes diacapsis, en sòls guixosos. Entre les espècies no paràsites que viuen sobre roques calcàries, principalment al pis montà, tenim una espècie, R. umbilicatum, que a primera vista no semblaria que pertanyés a aquest gènere, ja que té un tal·lus blanc, amb apotecis amb un voraviu tal·lí, que els dona un aspecte falsament lecanorí; el disc pot presentar un umbó (zona central estèril i convexa). Amb espores uniseptades, al pis montà, podem trobar R. simillimum, que forma petites taques grises o brunes grisoses entre els tal·lus d’altres líquens i té els apotecis plans, amb marge o sense. R. polycarpon té un hàbitat més ampli, ja que el podem trobar des de l’estatge montà fins a l’alpí; les espores, en general uniseptades, poden arribar a tenir tres septes, i el color del tal·lus pot variar des del blanc grisós al brunenc. Amb espores murals i amb tal·lus que ocupa superfícies de pocs centímetres quadrats tenim un conjunt d’espècies poc diferenciables a primera vista: R. concentricum té el tal·lus blanc i els apotecis disposats en cercles concèntrics, però la resta tenen el tal·lus gris o bru, amb matisos difícils d’apreciar. R. eupetraeum té tonalitats blanquinoses i arèoles verrucoses, K+ vermell, i els apotecis poden ésser des de plans i amb marge fins a convexos i immarginats. R. lavatum té els apotecis umbonats o amb circumvolucions, semblants als d’algunes Umbilicaria, i habita tant els estatges montà com l’alpí. R. obscuratum, freqüent a l’estatge montà, té el tal·lus de color bru, fissurat o areolato-verrucós, els apotecis plans o lleugerament convexos, marginats o no i les espores més o menys incolores. R. distinctum té les arèoles planes i les espores madures, de color bru o olivaci. R. disporum viu al pis montà i té només una o dues espores per asc.
Poeltinula cerebrina té un tal·lus granulós o continu, blanquinós o gris blavós, amb apotecis sèssils, en envellir, a vegades grisosos o umbilicats (0,5-2 mm), sovint angulosos. Les espores són bicel·lulars, brunes i netament halonades. Viu sobre parets calcàries, en llocs muntanyosos.
Les orfniosporàcies
Es diferencien de les rizocarpàcies perquè l’asc té el tolus I−, però es presenta cofat per un casquet extern gelatinós I+, gruixut. Les ascòspores són unicel·lulars, brunes, amb un engruiximent equatorial intern i una superfície ornamentada. Orphniospora moriopsis presenta espores simples i bastant grosses (12-18 × 6-10 µm), amb una zona equatorial més fosca. Viu sobre roques silícies de muntanya. O. mosigii té el tal·lus negre cendrós fosc, i els apotecis negres, amb un aspecte general d’Aspicilia. És coneguda al Montseny, Andorra i Vallespir.