Resultats de la cerca

Els moixons terrenejants, característics dels espais oberts, prades, camps de conreu i estepes, són dotats generalment de plomatge críptic En aquest agrupament, la família més destacada i alhora molt uniforme, és la dels alàudids o aloses, que aplega 75 espècies i 15 gèneres —sobretot africans—, dels quals aquí tenim representants tan coneguts com són l’alosa i la cogullada un tret propi d’aquests moixons és el cant aflautat que emeten tot volant Similars per l’hàbitat i la forma als alàudids, hi ha els motacíllids, amb 50 espècies repartides entre 4 i 6 gèneres segons els autors…

El bitxac comú Saxicola torquata és de la mida mateixa que el rogenc Saxicola rubetra i amb més abundància de color negre al dors i al cap, on forma una màscara, trencada només pel color blanc dels costats La femella té el plomatge més desdibuixat La imatge de la fotografia, feta al Vallès Occidental, és molt representativa d’aquesta espècie, ja que és així com se sol veure, enfilada dalt d’un branquilló, o també, típicament, als mànecs de les aixades, cosa que li ha valgut el sobrenom de cagamànecs Oriol Alamany El bitxac és un ocell sedentari a la major part dels Països Catalans,…

El mastegatatxes Ficedula hypoleuca és lleugerament més petit que el papamosques gris ateny 13 cm i, en plomatge primaveral, el mascle és ben diferent perquè és blanc de sota i negre del dors, amb taques blanques a les ales en plomatge de tardor, però, és semblant a la femella, amb el dors grisós i la panxa clara, com la de la fotografia, feta prop de Barcelona Oriol Alamany Malgrat que el mastegatatxes pot ésser considerat com un migrador comú, abundós i regular durant ambdues migracions arreu dels Països Catalans, poques espècies estivals són tan irregulars, escasses i locals…

El teixidor Remiz pendulinus és un petit ocell, de menys d’11 cm, característic pel color castany del dors i, sobretot, per la taca negra que li volta l’ull Viu als arbres del voltant dels rius, principalment pollancres i àlbers, on construeix el seu niu José Damián Navarro El teixidor mostra a tot Europa, i des de fa uns 30 anys, una forta tendència expansiva vers l’occident El centre de dispersió va ésser probablement la conca del Danubi, i progressivament es va estendre pel NW fins a arribar a Dinamarca i Holanda, i pel SW fins a arribar a la península Ibèrica…

Els gruïformes mostren una gran heterogeneïtat morfològica i conductual agrupen des d’ocells de grans dimensions, esvelts i grans migradors, com les grues, de les quals veiem la grua damisella Anthropoides virgo , fins als petits ràllids, tan abundants als medis aquàtics litorals i continentals, passant pels robusts i pesants representants propis dels ambients esteparis, com el sisó Josep M Barres En l’ordre dels gruïformes Gruiformes s’apleguen 12 famílies molt diferenciades externament, però que es consideren relacionades per diversos trets d’anatomia interna La major part —no totes— de…

La família dels zífids reuneix una sèrie d’espècies de dimensions mitjanes que es caracteritzen pel seu morro ben desenvolupat, pels dos petits solcs de sota de la gola que convergeixen anteriorment, perquè l’aleta dorsal és situada més a prop de la cua del que és normal en la resta dels cetacis i per una aleta caudal sense fenedura que separi els lòbuls o, fins i tot, amb un petit àpex entre ells Els zífids només tenen dues dents funcionals, situades a la mandíbula Aquest grup és el menys conegut de tots els cetacis, tot i que es tracta d’animals que tenen sovint una distribució cosmpolita…

Comprenen 13 gèneres i unes 300 espècies distribuïdes per tot el món de les quals poc més d’una dotzena són presents als Països Catalans Les linàcies són, en general, plantes herbàcies i presenten les fulles esparses, petites i simples Les flors se solen disposar en inflorescències cimoses i són regulars, hermafrodites i pentàmeres Tenen els sèpals i els pètals lliures, cinc estams i un ovari superformat de dos a cinc carpels El fruit és capsular i presenta falsos septes Aspecte d’una mateta de maleïda Linum suffruticosum ben florida que mostra les flors d’un blanc puríssim Observeu els…

Distribució de les microreserves valencianes de flora silvestre 2010 Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge El territori valencià gaudeix d’una xarxa de conservació in situ de les plantes singulars, mitjançant la figura anomenada microreserva de flora La idea d’establir aquesta xarxa va sortir al començament de la dècada de 1990, en comprovar-se que un percentatge substancial de les plantes rares, endèmiques o amenaçades tendien a concentrar-se en llocs de petita superfície, coincidint sovint amb allò que hom anomena microhàbitats enclavaments amb condicions ecològiques…

La figuera de moro Opuntia ficus-indica és una planta originària de l’Amèrica tropical introduïda i naturalitzada al nostre país Es caracteritza perquè té les tiges curtes i aplatades cladodis , cobertes de feixos de punxes que no són sinó brots curtíssims amb les fulles transformades en espines Les flors, proveïdes de nombrosos pètals i amb l’ovari ínfer, originen les figues de moro, un fruit comestible molt apreciat Jordi Vidal Constitueixen una família important que agrupa més de 2000 espècies, esteses per les regions desèrtiques i semidesèrtiques d’Amèrica, principalment central i…

Àrea de nidificació del trist Cisticola juncidis als Països Catalans Maber, original dels autors Als Països Catalans el trist és un ocell sedentari i comú que nia a la Catalunya Nord, la resta del Principat, el País Valencià i les Balears No s’ha trobat criant a Andorra, tot i que recentment ha colonitzat la Cerdanya, ni tampoc a Formentera El trist comença a niar al final de març i continua fins tan tard com l’agost, car pot fer dues, i potser tres postes anuals Aquest ocell és comú a les zones baixes obertes i planes, viu tant als conreus de secà com als de regadiu, horts, erms, fenassars…