Resultats de la cerca

Els moixons terrenejants, característics dels espais oberts, prades, camps de conreu i estepes, són dotats generalment de plomatge críptic En aquest agrupament, la família més destacada i alhora molt uniforme, és la dels alàudids o aloses, que aplega 75 espècies i 15 gèneres —sobretot africans—, dels quals aquí tenim representants tan coneguts com són l’alosa i la cogullada un tret propi d’aquests moixons és el cant aflautat que emeten tot volant Similars per l’hàbitat i la forma als alàudids, hi ha els motacíllids, amb 50 espècies repartides entre 4 i 6 gèneres segons els autors…

El bitxac comú Saxicola torquata és de la mida mateixa que el rogenc Saxicola rubetra i amb més abundància de color negre al dors i al cap, on forma una màscara, trencada només pel color blanc dels costats La femella té el plomatge més desdibuixat La imatge de la fotografia, feta al Vallès Occidental, és molt representativa d’aquesta espècie, ja que és així com se sol veure, enfilada dalt d’un branquilló, o també, típicament, als mànecs de les aixades, cosa que li ha valgut el sobrenom de cagamànecs Oriol Alamany El bitxac és un ocell sedentari a la major part dels Països Catalans,…

El mastegatatxes Ficedula hypoleuca és lleugerament més petit que el papamosques gris ateny 13 cm i, en plomatge primaveral, el mascle és ben diferent perquè és blanc de sota i negre del dors, amb taques blanques a les ales en plomatge de tardor, però, és semblant a la femella, amb el dors grisós i la panxa clara, com la de la fotografia, feta prop de Barcelona Oriol Alamany Malgrat que el mastegatatxes pot ésser considerat com un migrador comú, abundós i regular durant ambdues migracions arreu dels Països Catalans, poques espècies estivals són tan irregulars, escasses i locals…

El teixidor Remiz pendulinus és un petit ocell, de menys d’11 cm, característic pel color castany del dors i, sobretot, per la taca negra que li volta l’ull Viu als arbres del voltant dels rius, principalment pollancres i àlbers, on construeix el seu niu José Damián Navarro El teixidor mostra a tot Europa, i des de fa uns 30 anys, una forta tendència expansiva vers l’occident El centre de dispersió va ésser probablement la conca del Danubi, i progressivament es va estendre pel NW fins a arribar a Dinamarca i Holanda, i pel SW fins a arribar a la península Ibèrica Els moviments colonitzadors…

Els gruïformes mostren una gran heterogeneïtat morfològica i conductual agrupen des d’ocells de grans dimensions, esvelts i grans migradors, com les grues, de les quals veiem la grua damisella Anthropoides virgo , fins als petits ràllids, tan abundants als medis aquàtics litorals i continentals, passant pels robusts i pesants representants propis dels ambients esteparis, com el sisó Josep M Barres En l’ordre dels gruïformes Gruiformes s’apleguen 12 famílies molt diferenciades externament, però que es consideren relacionades per diversos trets d’anatomia interna La major part —…

Comprenen 13 gèneres i unes 300 espècies distribuïdes per tot el món de les quals poc més d’una dotzena són presents als Països Catalans Les linàcies són, en general, plantes herbàcies i presenten les fulles esparses, petites i simples Les flors se solen disposar en inflorescències cimoses i són regulars, hermafrodites i pentàmeres Tenen els sèpals i els pètals lliures, cinc estams i un ovari superformat de dos a cinc carpels El fruit és capsular i presenta falsos septes Aspecte d’una mateta de maleïda Linum suffruticosum ben florida que mostra les flors d’un blanc puríssim Observeu els…

La família dels zífids reuneix una sèrie d’espècies de dimensions mitjanes que es caracteritzen pel seu morro ben desenvolupat, pels dos petits solcs de sota de la gola que convergeixen anteriorment, perquè l’aleta dorsal és situada més a prop de la cua del que és normal en la resta dels cetacis i per una aleta caudal sense fenedura que separi els lòbuls o, fins i tot, amb un petit àpex entre ells Els zífids només tenen dues dents funcionals, situades a la mandíbula Aquest grup és el menys conegut de tots els cetacis, tot i que es tracta d’animals que tenen sovint una distribució cosmpolita…

Distribució de les microreserves valencianes de flora silvestre 2010 Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge El territori valencià gaudeix d’una xarxa de conservació in situ de les plantes singulars, mitjançant la figura anomenada microreserva de flora La idea d’establir aquesta xarxa va sortir al començament de la dècada de 1990, en comprovar-se que un percentatge substancial de les plantes rares, endèmiques o amenaçades tendien a concentrar-se en llocs de petita superfície, coincidint sovint amb allò que hom anomena microhàbitats enclavaments amb condicions ecològiques…

Dibuixos de tres espècies de meduses descrites com a espècies endèmiques al canyó del Foix 1 Teclaia recincolae, 2 Barcino foixensis l’única espècie del regne animal que porta com a nom el de la ciutat de Barcelona, 3 Foersteria araiae Encara que neden per tota la columna d’aigua, les meduses localitzades al canyons són molt més freqüents a prop del fons, on es poden trobar els pòlips sobre el substrat rocós de les parets Aquestes meduses, de dimensions reduïdes, viuen a 1000 m de fondària Jordi Corbera La fauna de les zones properes a les parets i el fons dels canyons submarins ha estat poc…

Àrea de nidificació de l’hortolà Emberiza hortulana als Països Catalans Carto-tec, original dels autors Als Països Catalans l’hortolà és un ocell estival que nia d’una forma molt localitzada a la Catalunya Nord, a la resta del Principat i al País Valencià A Andorra només es coneixen unes poques observacions, però és possible la seva reproducció, i a les Balears tan sols és un migrador rar Els primers hortolans arriben a les nostres terres a mitjan abril, i les dades d’ocells migradors es perllonguen fins als primers dies de maig És interessant esmentar que la migració d’aquesta…