El bitxac comú (Saxicola torquata) és de la mida mateixa que el rogenc (Saxicola rubetra) i amb més abundància de color negre al dors i al cap, on forma una màscara, trencada només pel color blanc dels costats. La femella té el plomatge més desdibuixat. La imatge de la fotografia, feta al Vallès Occidental, és molt representativa d’aquesta espècie, ja que és així com se sol veure, enfilada dalt d’un branquilló, o també, típicament, als mànecs de les aixades, cosa que li ha valgut el sobrenom de cagamànecs.
Oriol Alamany.
El bitxac és un ocell sedentari a la major part dels Països Catalans, incloses les illes de Mallorca, Menorca i Eivissa. A Formentera tan sols és hivernant escàs, encara que durant la migració se’n poden veure bastants. El pas de tardor té lloc del setembre a l’octubre i algunes zones costaneres on mancava com a reproductor poden llavors també ser ocupades.
El pas de primavera es realitza durant els mesos de març-abril, si bé a determinats indrets, com les Illes, ja se’n poden veure el febrer.
El bitxac caça petits insectes a l’aguait. Necessita, per tant, un hàbitat obert, amb un sòl nu per a poder-los agafar, i tota una sèrie de perxes de quelcom més d’1,5 m d’alçada i distribuïdes per tot el territori per poder albirar a les preses. Prefereix els terrenys planers, però amb petites ondulacions, rases i d’altres accidents topogràfics. És, doncs, ocell d’erms, garrigues, brolles esclarissades, voreres de camps o bardisses entre feixes. Tendeix a evitar zones massa humanitzades, si bé també se’l pot trobar als voltants desforestats de masies, vinyes o conreus de cereals prop del bosc o de zones de matoll. Formen parelles tan aviat com han adquirit el primer plomatge hivernal, i romanen junts tot l’hivern. En arribar la primavera, i també a la tardor, poden haver-hi alguns canvis de parella, i fins i tot alguns mascles poden unir-se amb unes quantes femelles (poligàmia). La construcció del niu, portada a terme tan sols per la femella, i bastant arran de terra, té lloc cap al final de març-començament d’abril, i poden trobar-se segones i fins tot terceres postes fins al començament de juliol. El bitxac és molt actiu en la defensa del niu, i tan aviat com detecta un possible depredador, no rapinyaire, comença a emetre senyals acústics d’alarma que fan que els polls callin i no es moguin. Aquests surten del niu als 12-13 dies, i fins que no tenen un mes no són encara independents. A l’hivern, la majoria de parelles continuen vivint pels voltants del territori reproductor, i tot sovint són vistes sobre una tanca o un branquilló a erms i d’altres comunitats ruderals. El fred de l’hivern el pot afectar bastant, i es detecten davallades importants dels reproductors la primavera següent a un hivern cru.