La figuera de moro (Opuntia ficus-indica) és una planta originària de l’Amèrica tropical introduïda i naturalitzada al nostre país. Es caracteritza perquè té les tiges curtes i aplatades (cladodis), cobertes de feixos de punxes que no són sinó brots curtíssims amb les fulles transformades en espines. Les flors, proveïdes de nombrosos pètals i amb l’ovari ínfer, originen les figues de moro, un fruit comestible molt apreciat.
Jordi Vidal
Constitueixen una família important que agrupa més de 2000 espècies, esteses per les regions desèrtiques i semidesèrtiques d’Amèrica, principalment central i meridional. Són plantes xeròfiles i suculentes, adaptades a resistir condicions de sequedat extrema. La major part de les cactàcies es fan als deserts calents, però n’hi ha que es troben a les parts altes de la serralada dels Andes, on han de suportar temperatures molt baixes. L’adaptació a l’aridesa s’ha dut a terme mitjançant diverses modificacions de l’aparell vegetatiu. D’una banda, l’engruiximent de les cutícules i la transformació de les fulles en espines; i de l’altra la tendència a adoptar formes més o menys esfèriques que acumulen aigua dintre seu per tal d’aconseguir una mínima superfície d’evaporació en relació amb el volum. A més, l’aparell radical s’estén superficialment per aprofitar la poca aigua que arriba a terra, sigui de la pluja o de la rosada. D’aquesta morfologia tan especial, se’n diu cactiforme per raons òbvies, però no és pas exclusiva de les plantes d’aquesta família; representants de les euforbiàcies i de les asclepiadàcies, entre d’altres, han desenvolupat formes similars, en un procés de convergència adaptativa que els ha permès de colonitzar ambients en principi absolutament desfavorables per als vegetals superiors. Les flors, generalment solitàries, tenen un gran nombre de sèpals, de pètals i d’estams disposats helicoïdalment envoltant l’ovari, que és ínfer. Aquestes flors poden considerar-se molt poc evolucionades, fet que contrasta amb la gran transformació que ha sofert l’aparell vegetatiu.
Per la seva morfologia externa, podem reconèixer tres grans tipus de cactàcies: les que tenen formes més o menys esfèriques, eriçades de punxes pertot arreu; les que adopten formes més aviat cilíndriques; i, en tercer lloc, les que estan formades per branques curtes i aplatades, com és el cas de la figuera de moro (Opuntia ficus-indica), única espècie de la família que es troba naturalitzada als Països Catalans. La figuera de moro és, doncs, una cactàcia que pot atènyer 4 o 5 m d’alçada, de base lignificada quan és vella i amb les tiges formades per elements curts (20 a 30 cm), plans i molt suculents, que anomenem pales (científicament cladodis). Les pales duen per tota la seva superfície feixos de punxes, que no són altra cosa que les fulles transformades. Si ens hi fixem bé, a les parts més tendres dels individus joves podem observar encara la presència de fulles vestigials diminutes. A l’estiu s’obren les flors grogues i grosses (7 a 10 cm de diàmetre), que donaran lloc a les figues de moro, fruits comestibles molt dolços i sucosos, de color groc o vermellós. La figuera de moro es troba al nostre país per tot el litoral mediterrani i no s’allunya gaire de la costa, car és molt sensible a les baixes temperatures. Cal fer esment també que moltes cactàcies són cultivades al jardins per les seves formes tan estranyes i espectaculars. Esmentarem com a exemples els seients de sogra (Echinocactus) i les mamillàries (Mammillaria), entre moltíssims d’altres.