El mastegatatxes (Ficedula hypoleuca) és lleugerament més petit que el papamosques gris (ateny 13 cm) i, en plomatge primaveral, el mascle és ben diferent perquè és blanc de sota i negre del dors, amb taques blanques a les ales; en plomatge de tardor, però, és semblant a la femella, amb el dors grisós i la panxa clara, com la de la fotografia, feta prop de Barcelona.
Oriol Alamany.
Malgrat que el mastegatatxes pot ésser considerat com un migrador comú, abundós i regular durant ambdues migracions arreu dels Països Catalans, poques espècies estivals són tan irregulars, escasses i locals a l’hora de niar. Per aquest motiu, és difícil oferir un mapa detallat de les seves àrees de reproducció. Hom en coneix, almenys, la nidificació en indrets tan diferents com són, d’una banda, Andorra i les parts limítrofs amb el Pallars Sobirà, l’Alt Urgell i la Baixa Cerdanya, així com punts del Pallars Jussà, el Ripollès i Osona, i d’altra banda, una comarca tan mediterrània com és el Baix Empordà. Possiblement, ha criat també al Montseny i en una altra zona molt més meridional i seca, com és el límit entre l’Alt Penedès i l’Anoia. La irregularitat d’aquesta espècie i la seva poca volença per un medi determinat queden demostrades després de la seva nidificació, de forma molt local i excepcional, a Mallorca. Hom en coneix també amb certesa la reproducció, encara que potser esporàdica i irregular, a localitats del País Valencià com ara Burriana, l’Eliana (Camp de Túria), el Saler, Llíria i Énguera, a més de la sospita de si ho fa també als boscos de Penyagolosa. La niada d’aquesta espècie a la Catalunya Nord i a les comarques meridionals és desconeguda fins ara, si bé hom no pot rebutjar la possibilitat que criï esporàdicament a les comarques més meridionals dels Països Catalans.
El mastegatatxes nia en boscos, preferentment caducifolis, amb arbres vells i ben desenvolupats. Té necessitat de troncs d’arbres amb forats, raó per la qual se’l veu per parcs i jardins; viu també a raconades ombrívoles i fresques o en bardisses fluvials que gaudeixen d’una arbreda adient. La seva implantació en boscos de coníferes és més problemàtica, i aprofita vells nius de picots i caixes-niu, quan n’hi ha. Hom coneix molt poc sobre la reproducció d’aquest ocell als Països Catalans i, a causa del seu intens pas primaveral, és difícil de diferenciar els individus migradors dels nidificadors.
El mastegatatxes és una espècie estival que hiverna al S del Sàhara. Hom veu els primers exemplars cap al final de març excepcionalment, ja que l’època de pas és entre l’abril i el maig, i el nombre minva durant la segona quinzena d’aquest mes. El pas de tardor és menys intens; s’inicia cap al final d’agost, amb un flux màxim el setembre i a mitjan octubre; excepcionalment, poden veure’s migradors al començament de novembre.