Àrea de nidificació del trist (Cisticola juncidis) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
Als Països Catalans el trist és un ocell sedentari i comú que nia a la Catalunya Nord, la resta del Principat, el País Valencià i les Balears. No s’ha trobat criant a Andorra, tot i que recentment ha colonitzat la Cerdanya, ni tampoc a Formentera.
El trist comença a niar al final de març i continua fins tan tard com l’agost, car pot fer dues, i potser tres postes anuals.
Aquest ocell és comú a les zones baixes obertes i planes, viu tant als conreus de secà com als de regadiu, horts, erms, fenassars, vores de bosc i, fins i tot, terrenys ruderals suburbans. És especialment abundant als cultius de cereals, els arrossars i les vores de les zones marjalenques del litoral, on ocupa les praderies humides, les vores dels canyissars, les jonqueres i els salobrars. A l’illa de Menorca, per exemple, se’l troba a les vores dels torrents, els aiguamolls, els barrancs de la costa sud, els cultius farratgers i les pastures. Els seus costums, molt sedentaris, juntament amb la seva alimentació insectívora i la seva petita mida, el fan un ocell molt sensible al fred. Per aquest motiu, sofreix fortes oscil·lacions anuals que depenen de les condicions de l’hivern; els hiverns rigorosos, com per exemple els de 1962-63, 1980-81 o, més recentment, de 1984-85, les poblacions de trist resulten delmades. En canvi, la successió d’uns quants hiverns suaus, com per exemple durant la dècada dels setanta, li permeten augmentar i estendre’s a noves àrees.
El trist (Cisticola juncidis) és un ocell fàcil de veure entre els joncs i els canyissars, d’on surt de cop volant, tot fent el seu xiulet característic. Sorprèn per les seves petites dimensions, ja que no fa més de 10 cm, i per la cua, ampla i oberta. És molt característic el ratllat del cap, ben visible a la fotografia.
Oriol Alamany.
La repartició d’aquest ocell ha augmentat molt durant aquest segle. El segle passat era una espècie molt local; per exemple, Companyó el considerava molt escàs a la Catalunya Nord, on tampoc no el citen els ornitòlegs que visitaren aquesta zona al final del segle XIX. El mateix succeeix a Catalunya on, per exemple, tan sols Vayreda el cita als aiguamolls empordanesos i Brehm al delta de l’Ebre. Durant els primers anys del present segle, el trist esdevé un ocell comú als aiguamolls del litoral, i en concret es menciona com extremadament abundant als marjals de l’albufera de València i els arrossars que l’envolten. Posteriorment, després de recuperar-se de la forta mortalitat produïda pel rigorós hivern de 1962-63, el trist inicia la seva colonització del rerepaís, procés que continua fins a la darreria dels anys setanta i que el porta a ocupar una bona part de la Depressió Central, i arriba fins al peu dels Pirineus, la Cerdanya, el Vallès, el Bages i altres comarques de l’interior. A partir dels anys vuitanta, aquest procés s’interromp a causa de la successió d’hiverns freds, i el trist fins i tot ha desaparegut d’algunes de les contrades més fredes recentment colonitzades.