Resultats de la cerca

E d’Ors, sd RM Des que Enric Prat de la Riba nomenà, l’any 1914, president del Consell de Pedagogia Eugeni d’Ors i Rovira 1882-1954, conegut per Xènius, aquest va ser encimbellat en l’esfera directiva de Catalunya fins arribar a exercir una mena de dictadura personal sobre el que havia de ser la nova cultura catalana Així, fins a la seva dimissió al principi del 1920 com a director d’Instrucció Pública de la Mancomunitat, Xènius monopolitzà la conducció ideològica d’una bona part de la intellectualitat catalana Des del seu càrrec preeminent, d’Ors impulsà al llarg d’aquells anys diferents…

Nens i nenes, junts a l’escola, 1970 ASO / P Barceló La situació política i ideològica de la postguerra va situar l’escola en un carreró sense sortida era una societat del segle XX amb un ensenyament, fet i fet, de caràcter vuitcentista Durant els anys cinquanta van sorgir, al Principat, diverses manifestacions de diferent signe que anaven des de la fundació de noves escoles fins a l’organització de trobades, seminaris i experiències vinculades a sectors cristians, que eren els que, poc o molt, tenien més llibertat d’acció Les preocupacions eren de tipus social, de caire pedagògic, o ambdues…

Nota de premsa sobre la vaga del 1951 publicada a “L’Aurore”, París, 14-3-1951 Coll Part A desgrat de la fossilització del seu partit únic i de la mediocritat del seu personal polític, un règim franquista confós amb l’aparell de l’Estat, protegit per nodrits cossos repressius i resguardat, en última instància, darrere les forces armades, mantenia, durant els anys cinquanta, el control del territori i de la societat catalans sense gaires problemes Només l’excepcional aparició d’enfrontaments entre les diverses instàncies de poder, combinada amb circumstàncies locals de malestar agut, va donar…

Les polítiques ambientals catalanes dels darrers trenta anys són un bon exemple del paper dels moviments socials com a motors del canvi La mobilització sorgeix quan un sistema polític és incapaç de donar resposta a malestars o desigs de la gent, i els retards o distorsions en la traducció política de les seves aspiracions esdevé un indicador de qualitat democràtica Catalunya va tenir un albirament força primerenc de la consciència ambiental els anys 1972-73, al final de la dictadura que havia somort —però mai anullat del tot— la cultura republicana, catalanista i llibertària de l’…

Vas dels guerrers, tossal de Sant Miquel, Llíria, ~segles III-II aC MPV / GC L’anàlisi sobre la prehistòria i els temps antics que segueix constitueix un repte considerable per les seves característiques i els objectius proposats, a mig camí entre l’ambició dels plantejaments i la consciència dels propis límits Entre les primeres, potser la més òbvia per a tothom és la d’abastar un període dilatadíssim —més d’un milió d’anys— i, el que és pitjor, desenvolupar la història de formacions sòcio-econòmiques que tenen poc o res a veure entre elles En efecte, es tracta de realitats socials tan…

El període històric comprès entre el 1997 i el 2007, convuls i ple de canvis i transformacions, conforma un lapse de temps breu, però extraordinàriament important per al món de la comunicació i la cultura en l’àmbit dels Països Catalans La manca de perspectiva històrica dificulta l’anàlisi de l’abast d’aquests canvis en una època marcada per la confusió Com assenyala Manuel Castells Oliván, el fet de viure en plena era digital no significa que hagin desaparegut les formes econòmiques i culturals pròpies del món industrial En realitat, el model industrial i el «model informacional» conviuen i…

El context Cartell de promoció de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català, 1997 Image El període històric comprès entre el 1980 i el 1997 es caracteritza per una acumulació exponencial de canvis en el camp de la comunicació i la cultura, que afectaren de manera àmplia i general totes les àrees de l’espai del català Els principals factors de canvi foren d’ordre tecnològic, econòmic i polític A partir del reconeixement constitucional de les llibertats bàsiques d’expressió i d’informació a l’Estat espanyol, i ja des de les primeres eleccions democràtiques…

Quan Pasqual Maragall i Mira arribà, el desembre del 2003, a la presidència de la Generalitat, ho va fer en un moment i en unes condicions molt diferents d’aquelles que una bona part de l’esquerra catalana havia previst o imaginat durant els llargs anys d’oposició als governs de Jordi Pujol i Soley El maragallisme —entès com l’antítesi del pujolisme, com un discurs entre hanseàtic i cosmopolita que girava l’esquena al rerepaís català, com una cultura postidentitària encapçalada pels Eugenio Trias, Pep Subirós, Félix de Azúa, etcètera—, aquell maragallisme, conegué la seva esplendor al final…