La renovació pedagògica

La situació política i ideològica de la postguerra va situar l’escola en un carreró sense sortida: era una societat del segle XX amb un ensenyament, fet i fet, de caràcter vuitcentista.

Durant els anys cinquanta van sorgir, al Principat, diverses manifestacions de diferent signe que anaven des de la fundació de noves escoles fins a l’organització de trobades, seminaris i experiències vinculades a sectors cristians, que eren els que, poc o molt, tenien més llibertat d’acció. Les preocupacions eren de tipus social, de caire pedagògic, o ambdues alhora. Va caldre esperar a la dècada dels seixanta perquè aquestes manifestacions s’aglutinessin en un grup cohesionat però minoritari, que, amb el temps, va esdevenir la base d’un moviment que entroncava amb la tradició anterior al 1939.

Segons sembla, resultà determinant el curs que professà a casa seva Alexandre Galí i Coll el 1959, al qual van assistir una sèrie de joves pioners del ressorgiment pedagògic. Altrament, des del final dels anys cinquanta i principi dels seixanta, s’havien anat creant una sèrie d’escoles en diverses zones urbanes de Catalunya, les quals s’acabaren aglutinant al voltant del moviment Rosa Sensat. El nom, Rosa Sensat, fou suggerit per Alexandre Galí, que volia enllaçar amb la tradició anterior a les dificultats dels anys de la Guerra Civil, vinculant-la, també, a les mestres, no sempre prou valorades. Aviat s’establiren contactes per a endegar una futura escola de mestres, ja que aquesta era considerada l’eina primigènia per a una renovació pedagògica. A les primeres reunions assistiren Ricard Foraster, futur gerent d’aquesta societat, Maria Antònia Canals i Marta Mata i Garriga.

La vida pública de Rosa Sensat s’inicià amb una lliçó d’Angeleta Ferrer i Sensat, filla de Rosa Sensat i Vilà; aquesta conferència va iniciar el curs 1965-66, que s’impartia a la tarda. És difícil separar els mòbils pedagògics de l’activitat politicoeducativa, i en aquests anys ho era especialment. Mentre que en el període 1965-70 cl pedagogisme se situà en primer pla, entre els anys 1970-77, durant la crisi final del franquisme, passaren al davant els condicionaments politicoeducatius.

En la primera etapa —sobretot a les Escoles d’Estiu, que es van reprendre el 1966— s’intentà recuperar una tradició que s’havia caracteritzat per la voluntat de sintonitzar amb els corrents europeus i americans d’avantguarda. Aquestes escoles esdevingueren el termòmetre de la renovació pedagògica, tot i que els objectius no s’assoliren del tot. Entre les innovacions pedagògiques d’aquests primers anys, hi figurà la incorporació de disciplines poc desenvolupades en el món escolar, essencialment primari, com és la Matemàtica Nova, la Gramàtica Estructural i Generativa, l’Antropologia i la Sexualitat.

Els assistents als cursos de tarda, de nit i als seminaris que s’organitzaren eren mestres joves que provenien, generalment, del nucli d’escoles actives que, durant la primera meitat de la dècada dels seixanta, havien adquirit una certa entitat, almenys a les zones urbanes del Principat. La pressió d’aquest nucli comportà, el 1967, l’establiment de Coordinació Escolar, que establí la convivència entre un grup empresarial sense afany de lucre i un sector acadèmic.

Després d’una època de transició al final dels anys seixanta i al començament dels setanta, que es va caracteritzar, en el pla pedagògic, per l’organització d’un nou tipus de cursos com els de “Les Ciències Socials a l’Escola”, “Sociologia de l’Educació” i la reintroducció de la “Psicologia piagetiana”, la problemàtica politicosindical va tenir un gran paper. El creixement continuat del nombre de matriculats a les Escoles d’Estiu, a les quals es van incorporar nous sectors del magisteri, fou decisiu en l’augment de la preocupació per l’esmentada problemàtica al si de Rosa Sensat.

Altrament, la publicació del Libro Blanco, el 1969, i l’aprovació de la Llei General d’Educació (LGE), l’any següent, van accelerar un procés de canvi que ja s’estava gestant dins d’aquesta institució. A partir d’aquell moment es van configurar dues tendències que es poden definir com a pedagogisme i sociologisme. L’activitat política i sindical va anar en augment, i les Escoles d’Estiu serviren d’aixopluc a grups polítics i sindicals d’oposició al franquisme. Rosa Sensat s’incorporà al món polític intervenint, per exemple, a l’Assemblea de Catalunya.

Malgrat que en aquest camp hi havia grups i persones de diferent signe politicoideològic, els sectors marxistes hi van tenir un paper destacat. Caldria precisar, però, que el marxisme escolar, que tingué molt predicament entre els anys 1967 i 1977, era més una actitud política que no pas ideològica, i que la seva influència en el camp escolar fou més aviat limitada.

Així, doncs, els canvis polítics van incidir en l’activitat pedagògica mateixa. La creació de la Universitat Autònoma i dels ICE (Institut de Ciències de l’Educació) va afavorir el naixement de l’Escola de Mestres (EFPEGB) de Sant Cugat del Vallès, una les institucions pedagògiques més rellevants dels darrers vint anys, que es nodrí de molts professors provinents de Rosa Sensat.

Dels últims anys del franquisme i del període predemocràtic convé recordar la presentació, a les Escoles d’Estiu del 1975 i 1976, dels Documents per a una escola pública catalana, que provocaren una aguda polèmica sobre dues qüestions: la llibertat de centres o la llibertat en cada centre, i també el problema de la catalanització lingüística, aspectes que continuaren sent motiu de discussió a la dècada dels vuitanta.

El final del franquisme i la restauració de la Generalitat va definir un nou marc politicoeducatiu, amb la qual cosa el moviment de renovació pedagògica, tot i continuar tenint un cert paper, va perdre protagonisme.

Eladi Homs i Oller, que havia intervingut decisivament en la Reforma Pedagògica del Principat abans del 1939 i que residí a Mallorca durant la postguerra, juntament amb la seva esposa Maria Ferret, va tenir un paper important, a partir del 1956, en la represa del moviment a les Illes a través de l’escoltisme.

La creació, el 1962, de l’Obra Cultural Balear (OCB) i l’establiment, l’any següent, del Col·legi Pius XII van ser fets decisius. En aquesta escola van treballar una sèrie de mestres que, amb d’altres de Menorca, establiren contacte amb Rosa Sensat, especialment en la primera i la segona Escola d’Estiu. Aquests docents, juntament amb l’escola Lluís Vives, van fer possible, al setembre del 1968, la realització de la I Escola d’Estiu de Mallorca. Com al Principat, aquesta escola va potenciar, a més de l’activitat escolar, la matemàtica nova, les tècniques d’expressió, la psicologia educativa i els mètodes Montessori i Freinet. Així mateix va esdevenir, també, un fòrum de reivindicació política, pedagògica i professional.

La creació, per part de l’OCB el curs 1974-75, del secretariat pedagògic donà una nova empenta. Es van establir contactes amb el moviment Freinet del País Valencià i, a més, es restablí, en col·laboració amb l’Escola Normal i el Col·legi de Llicenciats, l’Escola d’Estiu a partir del 1975.

La creació, el curs 1976-77, de la Universitat de les Illes, amb l’establiment consegüent d’una facultat de Pedagogia, va obrir un nou capítol que es deixà sentir sobretot a partir de la dècada dels vuitanta.

Al País Valencià, la primera mostra d’aquesta nova consciència pedagògica fou la creació, per part d’universitaris, de la secció de pedagogia de Lo Rat Penat el 1964. Els joves que impulsaren aquesta secció es proposaven fonamentalment l’autoformació dins d’un context de discussió interna, com també la divulgació de les noves tècniques pedagògiques, que va tenir lloc per mitjà de la creació del butlletí “Escola”, del qual van sortir deu números fins el 1969, data en què la secció deixà d’existir.

La renovació escolar se centrà sobretot en l’aplicació del mètode Freinet, moviment cooperatiu i de la impremta escolar, del qual aquests grups foren pioners a l’Estat espanyol.

En el nou context obert per la LGE fou possible la creació en l’àmbit de l’Estat, i amb seu a València, del Moviment Cooperatiu d’Escola Popular i la consegüent Associació per a la Correspondència i la Impremta escolar el 1974.

Cal no oblidar el lligam que existia entre la renovació pedagògica i la normalització lingüística, fet molt més evident al País Valencià per motius prou coneguts. D’altra banda, els ensenyants valencians tingueren un paper decisiu en les reivindicacions polítiques, culturals i nacionals.