Nota de premsa sobre la vaga del 1951 publicada a “L’Aurore”, París, 14-3-1951.
Col·l. Part
A desgrat de la fossilització del seu partit únic i de la mediocritat del seu personal polític, un règim franquista confós amb l’aparell de l’Estat, protegit per nodrits cossos repressius i resguardat, en última instància, darrere les forces armades, mantenia, durant els anys cinquanta, el control del territori i de la societat catalans sense gaires problemes. Només l’excepcional aparició d’enfrontaments entre les diverses instàncies de poder, combinada amb circumstàncies locals de malestar agut, va donar a la dictadura algun ensurt greu. Aquest va ser el cas de Barcelona el 1951 i durant els anys 1956-57.
En la primera de les dates esmentades, el multiplicador de la crisi va ser l’estat de confrontació oberta entre el governador Eduardo Baeza Alegría i una bona part de la Falange local, a causa de disputes de protagonisme i d’influència. Així, quan en un context de greu deteriorament del nivell de vida dels treballadors es decretà, al desembre del 1950, un augment del 40% sobre el preu del bitllet de tramvia, l’espontània indignació ciutadana no va trobar al seu davant un front compacte de les autoritats i els aparells del règim. Ben al contrari, va topar amb un governador aïllat i desprestigiat per l’idil·li que suposadament mantenia amb la vedette Carmen de Lirio, uns falangistes en revolta, convençuts de poder manejar la protesta popular per fer caure Baeza, un ajuntament —el del baró de Terrades, Josep Maria d’Albert i Despujol— presidit per la inoperància, i un capità general —el monàrquic Juan Bautista Sánchez González— decidit a no permetre que l’exèrcit fos utilitzat per a salvar la ineptitud de les autoritats civils.
J.B. Sánchez González a la desfilada de la Victòria al Passeig de Gràcia, C. Pérez de Rozas, Barcelona, 1-4-1952.
AF/AHC
Així, la consigna anònima de boicot als tramvies a partir de l’1 de març s’estengué amb rapidesa inusual i amb complicitats insòlites, mentre des del 23 de febrer els estudiants creaven al carrer un clima d’agitació, apedregant tramvies i enfrontant-se a la policia. Durant els cinc primers dies de març del 1951, la vaga d’usuaris va ser gairebé total —abstenir-se de pujar al tramvia no era, cal recordar-ho, cap acte punible—, malgrat la repressió i les intimidacions governatives; entretant, s’estenia l’alarma a les corporacions econòmiques de la ciutat, i els grups antifranquistes clandestins, sorpresos com tothom per l’amplitud de la protesta, miraven d’incorporar-s’hi.
El 6 de març, desbordada i sota la pressió del món empresarial, l’autoritat cedí i es restabliren les antigues tarifes del transport. Tanmateix, alguna cosa irreversible havia passat a Barcelona en aquelles jornades de boicot al tramvia: s’esberlà la muralla de la por aixecada des del 1939, i per la bretxa oberta van irrompre els greuges i les frustracions acumulats durant dotze anys. Davant l’aparent vulnerabilitat del règim, tot semblava possible, i la proposta d’anar a la vaga general —sorgida impensadament d’una assemblea d’enllaços del sindicat vertical— va agafar força, alimentada per obrers catòlics i per militants comunistes, per la Unió General de Treballadors (UGT) i la Confederació Nacional del treball (CNT), per nacionalistes i universitaris. El dilluns 12 de març i l’endemà, una vaga de clares connotacions polítiques paralitzà 300 000 treballadors de la indústria i els serveis a Barcelona, Terrassa, Badalona, Mataró i Manresa, i adquirí, per moments, aires de revolta que només va ser sufocada amb una massiva i contundent intervenció policíaca, mentre la premsa, dòcil portaveu governatiu, parlava d’“agitadores de profesión” i de “consignas del Kremlin”.
Tot i que, des del 15 de març, la capital catalana recuperà la grisa normalitat de la dictadura, la ressaca de les vagues d’aquell hivern va arrossegar gairebé totes les autoritats implicades: l’alcalde, el governador Baeza, el delegat de sindicats, els comandaments policíaques… A més, l’exemple dels barcelonins fou imitat, les setmanes següents, al País Basc i a Madrid, i aquesta sèrie de protestes populars contra la penúria material i moral va contribuir al canvi de govern del juliol del 1951, amb l’inici d’una certa liberalització econòmica.
Cinc anys i mig després, Barcelona tornà a ser l’escenari d’una protesta massiva capaç d’inquietar el franquisme. Aquest cop, l’esquerda en el bloc oficial, l’obrí el capità general de Catalunya, encara Juan Bautista Sánchez, un militar amb fama d’honrat i d’auster, en pèssimes relacions amb el governador Felipe Acedo Colunga i que, a causa de les seves conviccions monàrquiques, manifestava una actitud cada cop més displicent envers el règim. Durant la crisi dels anys 1956-57, la figura del general Sánchez González suscità en sectors de la burgesia i la mesocràcia barcelonines l’esperança que una part de les forces armades estigués disposada a intervenir políticament en un sentit restauracionista i poc o molt democratitzador.
El protagonisme inicial dels esdeveniments va correspondre als estudiants —d’una universitat en la qual les classes populars tenien encara ben poca presència—, i el pretext fou el rebuig de la intervenció soviètica a Budapest. El 6-7 de novembre de 1956, una petita mobilització sota els eslògans de “Viva la libertad” i “Viva Hungría” derivà en una nodrida demostració antipolicíaca i antifranquista, com a conseqüència de l’enèrgica repressió ordenada per Acedo Colunga, que fins i tot Franco va desaprovar. Amb la universitat tancada, i mentre els monàrquics joanistes locals (el comte de Montseny —Josep Lluís Milà i Sagnier—, el baró de Viver —Darius Rumeu i Freixa—, Santiago Nadal i Gaya, Antoni de Senillosa i Cros, entre d’altres) conspiraven a l’ombra del capità general, al final de desembre una onada d’augments de preus de productes bàsics, entre els quals la puja del bitllet de tramvia dels 60 als 80 cèntims, multiplicà el malestar públic i portà a la memòria col·lectiva el record de la reeixida vaga del 1951.
En aquesta ocasió, però, el moviment va ser molt menys espontani, i la convocatòria d’un nou boicot al transport públic va ser difosa i organitzada per un ampli ventall social i ideològic que incloïa obrers del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), aristòcrates monàrquics, supervivents cenatistes, estudiants carlins i, fins i tot, un comitè de notables que, sota la presidència de l’historiador Jaume Vicens i Vives, intentà coordinar els partits polítics clandestins i sintonitzar-los amb capitania general. La vaga d’usuaris, àmpliament seguida des del 14 de gener de 1957, es va prolongar —amb intensitat decreixent— fins al final d’aquest mes. Mentre a la residència d’El Pardo el Generalísimo opinava que “se está haciendo el caldo gordo a los comunistas”, el governador civil, alliçonat pel precedent del 1951, emprà a fons la policia des del primer moment, i reprimí en particular els estudiants, que havien convertit la universitat en un focus de revolta i que gosaren fins i tot cremar els retrats de Franco i de José Antonio. Per la seva banda, el capità general Sánchez González s’inhibí notòriament del conflicte i negà a Acedo el concurs de tropes per tal de sufocar la vaga; això explica que alguns dels fulls estudiantils editats durant aquells dies acabessin amb la frase “Viva el Ejército, que vela los intereses de todos los españoles”.
Amb aquests antecedents, i just quan el boicot als tramvies s’esllanguia sense haver aconseguit rebaixar les tarifes, el 30 de gener la mort sobtada del capità general va causar un impacte profund en l’opinió pública catalana. El decés del militar —a Puigcerdà, on inspeccionava unes maniobres— disparà tota mena d’hipòtesis sobre el seu eventual assassinat i, si bé l’epitafi de Franco fou més aviat lacònic —“era un gran soldado, pero al mismo tiempo se me ha quitado la preocupación de tenerlo que relevar”—, Barcelona va convertir l’enterrament de Juan Bautista Sánchez en una multitudinària manifestació, tant de dol com de discret antifranquisme.
El cicle de la protesta barcelonina d’aquell hivern del 1957 va ser tancat pel mateix actor que l’havia obert: un moviment estudiantil que es començava a reconèixer com a tal, definitivament polititzat contra la dictadura i que abastava ja una porció significativa del conjunt dels universitaris. Reobertes les facultats des de mitjan febrer, el clima policíac que s’hi imposà i les dures sancions contra els estudiants detinguts pels fets del gener reviscolaren aviat l’agitació, que havia de culminar el 21 de febrer.
Aquell dia, sota la presidència de banderes espanyoles i pancartes amb text tranquil·litzador (“Viva el Ejército”, “Justícia y Libertad”), vuit-cents estudiants van celebrar al paranimf de la Universitat de Barcelona la primera assemblea lliure de la postguerra. La seva plataforma reivindicativa exigia no solament l’exculpació de tots els companys, sinó també el cessament de les autoritats educatives, la supressió del Sindicato Español Universitario (SEU) i la vigència de les llibertats bàsiques dins la Universitat. Tot i la irrupció final de la policia i el posterior diluvi de càstigs sobre molts del assistents, l’episodi del paranimf marcà un tombant irreversible en el compromís antifranquista dels universitaris catalans. D’altra banda, el multiforme malestar barceloní dels mesos anteriors no va ser gens aliè a l’àmplia reestructuració ministerial del 25 de febrer de 1957, la més carregada de conseqüències en tota la història del règim.