E. d’Ors, s.d.
R.M.
Des que Enric Prat de la Riba nomenà, l’any 1914, president del Consell de Pedagogia Eugeni d’Ors i Rovira (1882-1954), conegut per Xènius, aquest va ser encimbellat en l’esfera directiva de Catalunya fins arribar a exercir una mena de dictadura personal sobre el que havia de ser la nova cultura catalana. Així, fins a la seva dimissió al principi del 1920 com a director d’Instrucció Pública de la Mancomunitat, Xènius monopolitzà la conducció ideològica d’una bona part de la intel·lectualitat catalana. Des del seu càrrec preeminent, d’Ors impulsà al llarg d’aquells anys diferents iniciatives, d’entre les quals sobresurten la fundació de la Biblioteca de Catalunya, la creació de l’Escola Superior de Bibliotecàries, la constitució d’una xarxa de biblioteques populars per tot Catalunya, la publicació de la revista “Quaderns d’Estudi”, adreçada a mestres i professors, i de la col·lecció Minerva. Paral·lelament, d’Ors continuà amb el prolífic Glosari, que, des del 1906, apareixia cada dia u “La Veu de Catalunya”. En esclatar la guerra europea escriví unes glosses neutralistes, titulades Lletres a Tina, seguides del famós manifest dels Amics de la Unitat Moral d’Europa. Ja en aquells anys, Xènius gaudia d’un reconegut prestigi intel·lectual fora de Catalunya; així, fou convidat diverses vegades a impartir conferències i cursos, tant en institucions acadèmiques com en ateneus obrers o populars de diferents llocs de la península.
L’afer Xènius, però, s’inicià quan, un cop desaparegut Prat de la Riba (1917), el fort caràcter de d’Ors entrà a poc a poc en conflicte amb la personalitat del nou president, l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch. Allò que provocà la sortida de Xènius de la Mancomunitat foren certes irregularitats apreciades en la inauguració d’una de les biblioteques populars, la de Canet de Mar. Davant d’aquesta situació, d’Ors es negà a sotmetre’s a la disciplina burocràtica que, com a funcionari, li exigia Puig i Cadafalch, i finalment dimití com a director d’Instrucció Pública el 8 de gener de 1920. Ara bé, en l’afer Xènius aquest vessant administratiu formava part d’un conflicte ideològic de fons, sense el qual no es podria entendre la seva sobtada ruptura amb el catalanisme. En aquest sentit, cal tenir present la marcada evolució ideològica que d’Ors seguí a partir del 1917, anys en què la situació social esdevenia cada vegada més antagònica. Al mateix temps, d’Ors anava accentuant els seus plantejaments autoritaris i elitistes, fins al punt de sintonitzar amb les propostes gairebé feixistes que propugnava Georges Sorel a França. Així, en les seves glosses i conferències, d’Ors es féu de seguida ressò de la nova força que prenia el sindicalisme a tot Europa, va afirmar la indefectible arribada de la Revolució i el segur enfonsament de la societat burgesa. En aquest context, i amb l’autoritària fermesa que sempre el caracteritzà, d’Ors no dubtà a recolzar la vaga general del març i l’abril del 1919, féu l’elogi de Salvador Seguí, el Noi del Sucre, i reclamà la independència de l’esperit davant qualsevol autoritat. A la fi del 1919 escriví: “Contra una opinió molt corrent, jo crec que, en certs canvis, l’estalvi del desordre i de l’anarquia no està en la lentitud sinó en la rapidesa. Cal procedir com un bon cirurgià, com un bon dentista: Això és un ai!” (Les mutacions brusques, 31/XII/1919, “La Veu de Catalunya”).
Lògicament, el tipus de proposta radical i excloent que d’Ors defensava per superar la crisi que es vivia a Catalunya va topar frontalment amb la direcció de la Lliga, els homes de la qual sempre havien considerat la problemàtica social el pitjor enemic del nacionalisme que propugnaven. No obstant això, seguint l’opinió de Jordi Casassas, és difícil veure en aquest escàndol una reacció progressista enfrontada a una altra de conservadora, ja que quan d’Ors parlava de “nou ordre” i de sindicalisme ho feia des d’un pensament petitburgès i radicalitzat que, davant la crisi de la fi de segle, s’identificà amb la classe obrera, però només des d’una perspectiva intel·lectual. La dimissió de d’Ors fou discutida per l’assemblea de la Mancomunitat durant tres dies, sense que Xènius aconseguís desacreditar Puig i Cadafalch com a president de la institució. La valoració política final d’aquest assumpte fou feta per Jaume Bofill i Mates amb un brillant discurs que pronuncià davant l’assemblea, en el qual desqualificà molt durament la gestió del cèlebre glossador.
Eugeni d’Ors, després de separar-se de la direcció d’Instrucció Pública, cessà a l’abril de secretari de l’Institut d’Estudis Catalans i, finalment, al començament de l’any 1921, del Seminari de Filosofia. L’estiu d’aquell mateix any s’embarcà cap a Buenos Aires, i tancava així la que fou la seva etapa més característica.