Resultats de la cerca
Es mostren 20 resultats
marquesat de Caldes de Montbui
Història
Títol concedit l’any 1917 a Anna Girona i Vidal, vídua de Domènec Joan Sanllehy i Alric, alcalde de Barcelona, el fill i successor dels quals és l’historiador Carles Sanllehy i Girona
.
Al fill segon, Manuel Sanllehy i Girona, fou atorgat el 1919 el comtat de Caldes de Montbui
termes romanes de Caldes de Montbui
© Fototeca.cat
Estació termal romana de Caldes de Montbui (Vallès Oriental).
Ha estat identificada amb les Aquae Calidae esmentades per Plini el Vell Les restes arqueològiques estan situades entorn d’una gran piscina central i són d’una gran monumentalitat Hom creu que devien formar part d’un santuari que aprofitava les virtuts medicinals de les aigües termals, que brollen a 70º El conjunt fou restaurat en 1956-57 per la Diputació de Barcelona
Lanuza
Llinatge noble aragonès, un dels més importants d’aquell regne, originari de Lanuza (prop de Jaca) i radicat posteriorment a Sallent de Gállego.
La seva importància històrica comença amb Ferrer de Lanuza y Gil de Castro , que fou el primer justícia d’Aragó del seu llinatge i rebé del rei les senyories de Plasencia del Monte i Bardallur, que havien estat confiscades a Frederic d’Aragó, comte de Luna El seu fill segon, Juan de Lanuza y Garabito mort a Nàpols el 1507, senyor d’Eguisal i Asun de Basa, fou justícia major 1479-98, lloctinent de València 1492-93 i de Catalunya 1493-95 i virrei de Sicília 1495-1506 i pare de Juan de Lanuza y de Pimentel , dit el Moro , també justícia major d’Aragó El fill gran de Ferrer, Martín de Lanuza y…
comtat de Plasència
Història
Títol concedit el 1611 a Pedro de Lanuza-Perellós y Ximénez de Urrea, vescomte de Rueda i Perellós, senyor de Plasencia del Monte.
La grandesa d’Espanya fou concedida pel rei arxiduc Carles d’Àustria el 1707 al quart titular Joan de Lanuza-Montbui-Vilarig i d’Oms Passà als Rabassa de Perellós, marquesos de Dosaigües, als Marimon, marquesos de Cerdanyola, i als Arróspide
Fiter
Història
Família de mestres de cases de Barcelona.
Miquel Fiter el 1690 construïa l’església de Caldes de Montbui, continuada després des del 1705 per Joan Fiter —el qual havia acabat l’església de Sant Sever a Barcelona— i per Francesc i Josep Fiter Cap no és l’autor, però, com s’havia dit, de la part ornamental de la portalada, que fou executada per Pere Ruppin i Pau Sorell També degué ésser membre d’aquesta família Antoni Fiter , que treballà del 1703 al 1718 a les obres de l’església de Santpedor
Gràcia
Advocació mariana que s’introduí arreu d’Europa a la fi del s XIV, per influència dels estudis escolàstics sobre la gràcia.
Als Països Catalans, a partir d’aquell moment, molts altars marians de les parròquies es digueren de Santa Maria de Gràcia o de les Dones —pel fet d’anar a cura d’elles l’administració— Són molts els santuaris, els convents, les parròquies i els altars que li són dedicats a Llucmajor Mallorca, la Ral Ripollès, Orís Osona, Lloret de Mar Selva, Santa Margarida de Montbui Anoia, Barcelona, Vila-real Plana Baixa, Maó Menorca, Sitges Garraf, Alcover Alt Camp, Biar Alcoià, Cinctorres Ports, l’Escala Alt Empordà, Santa Susanna Maresme, etc La Mare de Déu és representada sovint sense el…
Escola d’Agricultura
Agronomia
Institució creada com a Escola Superior d’Agricultura per la diputació de Barcelona el 1911 com a continuació de l’Escola Provincial d’Agricultura (1898), ampliada i perfeccionada per la Mancomunitat de Catalunya el 1914.
En la seva primera etapa 1911-39 atorgava títols d’enginyer agrícola cinc cursos d’estudi i de tècnic agrícola dos cursos Complementàriament hom donava lliçons especialitzades, cursets de divulgació, ensenyaments postals, etc Tingué cura de la confecció del mapa agrícola de Catalunya i de la granja experimental de Caldes de Montbui L’any 1940 li fou retirada la facultat d’atorgar títols de nivell superior Del 1980 ençà és una fundació pública de la diputació i actua com a escola tècnica universitària, adscrita a la Universitat Politècnica de Catalunya, en què es fan les…
Girona
Economia
Família de banquers barcelonins originària de Tàrrega, el primer membre destacat de la qual fou Ignasi Girona i Targa (mort el 1867), que creà una petita casa de banca a Barcelona i comprà l’extensa propietat actualment coneguda com a castell del Remei.
Foren fills seus Manuel Girona i Agrafel , Jaume Girona i Agrafel Barcelona 1827 — Madrid 1907, Ignasi Girona i Agrafel mort el 1889 i Casimir Girona i Agrafel casat amb Emília Clavé i Flaquer, els quals, plegats, però sota l’impuls del germà gran, Manuel, tingueren un paper destacat en la vida econòmica espanyola del segle XIX per la creació de nombroses empreses —la banca Girona Germans, La Tenería Barcelonesa 1851, La Porcellana 1853, Manufactura de Cardes i Objectes de Cuir 1854, La Ferreria Barcelonesa— i la construcció del canal d’Urgell Jaume fou també un dels fundadors del Banco de…
Església dels Germans
Branca de l’Església evangèlica nascuda a Plymouth el 1830 per tal d’aplegar membres de diverses confessions protestants.
En foren capdavanters el pastor anglicà John N Darby i el filantrop George Muller Un tret característic d’aquesta Església fou l’estudi de la Bíblia i la participació comunitària de l’eucarística Aviat es produïren les primeres divisions Darby encapçalà els exclusivistes o tancats , sense cap relació amb les altres confessions evangèliques i amb la pràctica del baptisme dels infants, i els oberts, entre els quals figurà Muller, batejaven per immersió els creients adults, collaboraven amb els protestants de les altres confessions i sobresortien per llur entusiasme missioner Poc abans del 1868…
Vallgornera
Llinatge de cavallers que prengué el nom del domini que exercí damunt el castell de Vallgornera (Alt Empordà).
La seva filiació autèntica comença amb Jaume I de Vallgornera mort vers el 1271, senyor inferior del dit castell, el qual es casà amb Sibilla de Vilallonga, senyora de Vilanova d’Avall, al Rosselló Foren pares de Simó de Vallgornera i de Vilallonga , el fill segon del qual formà la línia dels barons de Vicari i Goderano, a Sicília, i l’hereu Jaume II de Vallgornera i de Blanes mort vers el 1370 continuà la línia primogènita , que prosseguí el seu fill Francesc I de Vallgornera i de Castellbell , el qual heretà del seu germà tercer, Vidal de Vallgornera i de Castellbell mort vers el 1421, les…