Resultats de la cerca
Es mostren 12 resultats
apòleg
Literatura
Narració breu, d’estil senzill, d’acció al·legòrica i finalitat didàctica i moral, els personatges de la qual són sovint éssers irracionals o coses inanimades.
Les seves fronteres amb la faula són més aviat confuses, però, en general, l’apòleg sol formar part d’un conjunt més vast i tendeix a tenir un valor més demostratiu que pròpiament narratiu
Francesco Domenico Guerrazzi
Literatura italiana
Política
Escriptor i polític italià.
Fou empresonat i exiliat per les seves idees polítiques a Còrsega i a Portoferraio, on escriví Note autobiografiche i L’assedio di Firenze 1836 El 1860 fou elegit diputat, i durant deu anys milità en l’oposició contra els moderats Escriví novelles històriques revolucionàries, com La battaglia di Benevento 1827 l’obra més interessant és l’apòleg satíric La serpicina ‘La serpeta’, 1847
Giambattista Casti
Literatura italiana
Poeta italià.
Conegué les corts de Florència, Viena i Sant Petersburg el seu Poema tartaro , 1787, és una sàtira de la cort de Caterina II de Rússia Establert a París 1798, es declarà demòcrata i contrari a Napoleó Escriví poesia lírica, òperes bufes, quaranta-vuit Novelle galanti 1793 de tema eròtic, en octaves, i el poema Gli animali parlanti 1802, on, en forma d’apòleg, tractà el conflicte entre l’Antic Règim i les formes republicanes Aquest poema fou traduït al català per Miquel Antoni Martí i Cortada
Francesc Pineda i Verdaguer
Literatura catalana
Escriptor.
Vinculat a la política catalana, pertanyé a la Unió Catalanista Conreà la literatura infantil, amb aportacions sovint destinades a l’ensenyament primari El 1936 publicà l’apòleg El casament del noi Saladrigues i L’espasa trencada , un conte inspirat en les cròniques catalanes L’any següent sortiren, plegades, les narracions El tresor de les dones d’aigua i El lluitador d’Eivissa També aquell any publicà les traduccions d’ El diari d’un pobre home , d’Henri Duvernois, i d’ Els amants singulars , d’Henri de Regnier Fins molt més tard no escriví la novella curta Quan l’amor va de baixa 1955,…
,
al·legoria
Literatura
Bíblia
Figura retòrica que consisteix a desenvolupar una imatge o successió d’imatges, de manera que expressin simultàniament un sentit directe i un altre de figurat, ambdós complets.
Es diferencia de la metàfora en el desenrotllament, més ampli i extens, que pot abraçar tota una obra, i en la seva finalitat, que no és inicialment estètica, sinó que amaga una intenció sovint didàctica o moral L’allegoria, abundant a totes les literatures primitives, constituí una de les fórmules freqüents als llibres de la Bíblia i a la tradició grega i llatina i, recollida pel cristianisme, desembocà a l’edat mitjana en un sistema coherent i tancat d’imatges i representacions —en són exemple el Roman de la Rose , les construccions allegòriques de Ramon Llull o la Divina Comèdia de Dant—…
Llibre de les bèsties

Representació del Llibre de les bèsties, a càrrec dels Comediants, on es veu un elefant i a un altre animal, que podria ser un lleó, parlamentant
© Fototeca.cat
Apòleg politicosocial que constitueix el setè apartat del Llibre de meravelles de Ramon Llull.
A partir de l’elecció del rei dels animals, se succeeixen una sèrie de narracions, molt ben estructurades, els personatges de les quals són animals amb característiques humanes que constitueixen una crítica dels defectes humans i socials dels homes Segurament fou redactat abans que el Llibre de meravelles , i fou influït pel Calila i Dimna i el Roman de Renart Fou editat per primera vegada el 1872
faula
Literatura
Narració, en vers o en prosa, de fets meravellosos, on sol donar-se un ensenyament moral; generalment hi intervenen animals, i fins i tot elements inanimats que actuen com si fossin éssers racionals.
Els límits entre l'apòleg i la faula són imprecisos, però normalment, en aquesta darrera, l’aspecte narratiu predomina damunt el moralitzador Gènere popular, és present en la tradició oral de diversos pobles i en les literatures escrites més antigues els reculls hindús Pānchātāntra i Calila i Dimna i les faules d’Hesíode, d’Estesícor i sobretot d’Isop, molt difoses a l’edat mitjana Entre els escriptors romans autors de faules el més important fou Fedre, seguidor d’Isop A l’edat mitjana la faula atenyé una gran difusió i una gran importància d’una banda, foren traduïdes i imitades faules d’…
Disputa de l’ase
Obra escrita per Anselm Turmeda a Tunis en 1417-18 segons el model d’un apòleg iraquià del sX.
Exposa les dinou raons segons les quals es demostra la superioritat de l’home sobre els animals, i la refutació de totes dinou per l’ase, excepte la darrera, basada en l’encarnació humana del Fill de Déu Malgrat ésser encara situada dins una òptica fonamentalment cristiana, l’obra presenta un fort to antimonàstic especialment contra franciscans i dominicans i un caràcter satíric i burlesc L’original català, imprès a Barcelona el 1509 amb el títol de Disputa de l’ase contra frare Anselm Turmeda sobre la natura e noblesa dels animals , no és conservat, i tampoc els de les altres edicions…
conte
Literatura
Narració, generalment breu, d’un fet o d’una sèrie de fets reals, llegendaris o ficticis, amb la intenció d’entretenir, divertir, moralitzar, etc.
Originàriament és una antiquíssima forma de literatura popular de transmissió oral, la qual continua viva en les societats modernes Reelaborat per autors com Perrault, els germans Grimm i Andersen, el conte folklòric, destinat avui sobretot a un públic infantil rondalla, és el rerefons millenari del conte modern, que n'ha heretat una vaga consideració de relat fantàstic emparentat amb la faula A la Itàlia del segle XIV, amb el Decamerone de Boccaccio, sorgí una nova idea de conte, la novella , narració de caràcter realista que resumia en una anècdota curta una història divertida amb moral La…
sàtira
Literatura
Modalitat literària que té per objecte la denúncia, mitjançant l’escarni, d’usos i comportaments socials coetanis, individuals o col·lectius, que l’autor considera reprovables.
Tot i que pot aparèixer en el marc de diferents gèneres en vers i prosa, n’és característica la combinació d’un judici moral censurador i una representació ridiculitzadora d’allò que l’escriptor s’ha proposat denigrar Sovint el seu blanc és una persona real, concreta, com passa en la invectiva de vegades ho és un grup o institució política, una incorrecció social com ara la hipocresia en el Tartuf de Molière o fins i tot una particular visió del món com la filosofia de Leibniz en el Càndid de Voltaire Les tècniques més usuals amb què degrada les seves víctimes són la descripció exagerada de…