Resultats de la cerca

Es tracta d’un concepte essencialment relatiu, puix que les seves realitzacions requereixen, almenys virtualment, la presència d’algun segment fonemàtic en oposició No és possible de pronunciar una vocal o una síllaba aïllades com a tònica o àtona Altrament, és àtona la síllaba, monofonemàtica, u , enfront de mà , tònica, en “humà”

Així, la e final àtona o inaccentuada de molts mots francesos

Cal que la síllaba inicial sigui àtona o que comenci per vocal i sigui possible l’elisió o la sinalefa amb la vocal final del vers precedent

El límit que, en català, separa el tractament de la e del llatí vulgar cadẹna a l’oest i cadęna a l’est, el que separa el manteniment de la o àtona de la seva confusió en u , etc, forma un feix d’isoglosses que separa el català occidental de l’oriental

Especialment en destaca la persistència de o àtona, caiguda de la t llatina intervocàlica, pas de l a r davant consonants labials i, sobretot, manteniment de la r de l’infinitiu chantar, aver, florir És parlat a la part occitana dels Alps i del Delfinat, al NE de Velai i al SW de Forez

Si es deu a lesions de la medulla espinal traumatismes, tumors, tabes, etc s’esdevé una bufeta espàstica per augment del seu to muscular si la lesió afecta la segona neurona motora o els nervis perifèrics traumatismes, polineuropatia, síndrome paraneoplàstica, etc s’esdevé la bufeta àtona , o mancada de to, que reté grans quantitats d’orina i obliga a la micció per sobreeiximent

La forma actual de la U és una evolució de la v La grafia u representa el fonema vocàlic /u/ en posició tònica i l’arxifonema /U/ en posició àtona, en tots els dialectes cub kúp, salut selút, muntanya muņtáne A vegades, forma part, sense valor fonològic, de seqüències gràfiques, com ara ‘gu’, ‘qu’ seguides de vocal palatal guiar giá, quisso kísu o, com a primer element d’un diftong creixent, quan aquelles seqüències van seguides de vocal no-palatal o en el cas de ‘gü’, ‘qü’ guany gwán, quatre kwátre, güellar gwelá, qüestió kwetió Pot comparèixer igualment com a segon membre d’un diftong…

verb Paradigma de la conjugació regular És la categoria del fenomen, la que situa el subjecte en el temps, accident o morfema característic del verb a més, el verb també és marcat pels morfemes de persona, nombre, aspecte, mode i veu Aquests morfemes fan del verb una part variable de l’oració i constitueixen la seva conjugació, en flexionar-se el radical element que conté la significació lexical del mot o el tema verbal amb les desinències o terminacions, que donen lloc a les distintes formes de cada paradigma Els modes personals del verb són indicatiu, subjuntiu i imperatiu, més les formes…

Dins d’aquest subdialecte es caracteritza pel tancament sistemàtic de o àtona en u /plurá/ ‘plorar’, /kulóm/ ‘colom’, com en el català central i a les altres illes, l’absència de les palatals k i g, la desaparició de la iod intervocàlica /sées/ ‘celles’, /burbáes/ ‘burballes’, la profusió de la r uvular en un bon nombre de sollerics deguda a les freqüents relacions comercials amb França, la variació fonètica de certs vocables /bẹlánses/ ‘balances’, /puvíl/ ‘pubill’, així com certs mots peculiars aubaïna 'roïna’, babaiana 'papallona’, beta 'pastera’, tipus d’embarcació

El primer cas determina un diftong neutre viu, avui En el segon cas, en català, cal distingir la seqüència vocal oberta tònica + vocal tancada àtona, anomenada diftong decreixent remei, mai, boira, lleure, cau, bou , de la seqüència inversa, o diftong creixent , on només és possible l’element u com a membre tancat àton quatre, freqüent Quan no s’acompleix una de les condicions esmentades té lloc un hiat Des del punt de vista fonològic hom discuteix si el diftong és constituït per una seqüència de dos fonemes vocàlics o per un de sol amb distinta matisació al llarg de la durada