Resultats de la cerca

Obligat pel seu pare a estudiar medicina, aviat ingressà al conservatori de París, on es féu notar perquè rebutjava les formes tradicionals de la música Això el perjudicà per a l’obtenció del premi de Roma, que finalment aconseguí el 1830 Aquell mateix any estrenà Symphonie fantastique Després d’una estada a Itàlia, exercí com a crític musical a Le Journal des Débats La seva música no atreia el públic Benvenuto Cellini fracassà al Théâtre de l’Opéra 1838, i les comandes oficials Requiem , 1837 Symphonie funèbre et triomphale , 1840 passaren desapercebudes Gràcies a una donació de Paganini…

Estudià a la Christ’s Hospital School i al Royal College of Music de Londres, on s’especialitzà en clarinet L’audició de L’enfance du Christ d’Héctor Berlioz l’impulsà a prosseguir estudis de direcció orquestral, i el 1949 fou nomenat director de l’Orquestra de Cambra Kalmar de Suècia El 1957 dirigí l’Orquestra Simfònica Escocesa de la BBC i dos anys més tard substituí O Klemperer en la direcció de Don Giovanni a la Sadler’s Wells Opera La companyia el contractà fins el 1961, any que inicià una gira per Europa i el Japó amb l’Orquestra Simfònica de Londres El 1965 debutà al…

Abans del s XIX la instrumentació era més lliure, i sovint oferia alternatives en la tria dels instruments Gradualment, però, la instrumentació esdevingué vehicle expressiu i àdhuc narratiu Berlioz fou l’autor del primer tractat modern d’instrumentació 1842-43

L’orquestració del s XVIII anà adquirint complexitat i es beneficià de l’aparició de nous instruments, fet que continuà al s XIX El Grand traité d’instrumentation de Berlioz influí damunt el Grup dels Cinc i MRavel i introduí els extensos canvis en l’orquestració actual

Encara que hom en troba exemples ja als s XVII i XVIII, sovint es tracta de meres allusions musicals ocells, tempestes, estats d’ànim En el període romàntic adquirí una major densitat en el poema simfònic, basat quasi sempre en un programa literari, amb autors com Berlioz, Liszt, RStrauss, etc

Fou flautista a l’orquestra de l’elector de Bonn, on conegué Beethoven El 1808 s’establí a París i es naturalitzà francès 1829 Succeí Boieldieu com a director del Conservatori de París 1835 Escriví òperes Cagliostro , 1810 Sappho , 1822, simfonies, música vocal i uns cèlebres Grands quintettes per a instruments de vent Fou mestre de Berlioz, F Liszt, C Frank i Ch Gounod

El nom prové dels dos primers mots de l’antic himne cristià Te Deum laudamus , que hom acostumava a cantar al final de l’ofici matutí Erròniament atribuït a sant Ambròs, sembla que en fou autor Nicetes de Remesiana, vers l’any 400 La melodia gregoriana tradicional és sòbria i majestuosa Des del s XVI molts músics han creat composicions per a acompanyar-ne la lletra Festa, Palestrina, Anerio, Purcell, Händel, Berlioz, Bruckner, Dvořák

Deixeble de F Vaubourgoin, P Dukas, G Caussade i L Aubert, fou director a la RTF Autor de l’òpera Numance 1950, de l’òpera còmica La Farce de Maître Pathelin 1938, el ballet L’Astrologue 1948, Le Mystère des Saints Innocents 1947, tres simfonies, etc Publicà Berlioz, La France et la musique occidentale i l’obra didàctica —a partir de les emissions de l’ORTF— Pour comprendre les musiques d’aujourd’hui

El terme, traduïble per ’motiu conductor’ i ideat per FW Jähns 1809-88, fou popularitzat per Hans von Wolzogen 1848-1938 arran de les darreres òperes de R Wagner El leitmotiv , encara que se sol relacionar amb l’òpera, també es pot atribuir als passatges amb temes recurrents d’altres tipus d’obres del Romanticisme, com per exemple en la Simfonia Fantàstica d’H Berlioz tot i que ell en deia idée fixe o en obres en què el principal motiu temàtic es va transformant i reapareixent com a element unificador de l’obra, tal com s’esdevé en la Sonata per a piano en si menor de F Liszt

L’obra presenta les rivalitats entre dues famílies de Verona, de la qual situació són víctimes llurs fills, Romeu Montesco i Julieta Capuleto Aquests, casats en secret, moren tràgicament, fet que reconcilia ambdues famílies La música s’ha ocupat extensament del tema, sobretot el ballet es destaca, entre nombroses versions, la que Bronislava Nižinskaja presentà el 1926 per a la companyia de ballets russos de S Diaghilev, amb música de C Lambert i decoracions de Max Ernst i Joan Miró el “pas de deux” sobre l’obertura Romeu i Julieta de Čajkovskij, estrenat per Serge Lifar el 1949 a l’òpera de…