Resultats de la cerca

Fou cònsol de Lleida 1207 El 1228 compilà i sistematitzà, per encàrrec de la ciutat de Lleida, les Consuetudines Ilerdenses , el codi local més antic de Catalunya, prova de la seva àmplia i rigorosa formació jurídica

Succeí Cleantes, el seu mestre, en la direcció de l’escola estoica 223-204 aC, de la qual és considerat el segon fundador, per tal com la reorganitzà i en sistematitzà la doctrina Dialèctic subtil, polemitzà amb l’Acadèmia nova Se li atribueixen més de 700 tractats

Visqué a les Índies Potosí, Orur, Chuquisaca, on governà diverses parròquies Descobrí i introduí l’amalgamació en calent anomenada de cazo Escriví Arte de los metales Madrid, 1640, traduït a diversos idiomes, on codificà i sistematitzà els coneixements del seu temps sobre el benefici de l’or i de l’argent

Obtingué de Tiberi el ius respondendi Deixeble d’Ateu Capitó, donà el seu nom a l’escola fundada pel seu mestre sabinià Sistematitzà l’antic dret romà Libri tres iuris civilis , recollí les opinions dels antics juristes ad Vitellium , escriví dos o més llibres de Responsa i els Libri memorabilium , els Fasti i els Commentarii de indigenis

Colpit per les exposicions dels impressionistes, decidí de dedicar-se a la pintura Es formà a l’École des Arts-Décoratifs de París 1882 i en un taller lliure El 1884 participà al Salon des Artistes Indépendants Conegué Seurat i adoptà el neoimpressionisme 1886 Afeccionat a la navegació, els seus temes bàsicament són mariners Cotlliure, Sant Tropés, Marsella, Còrsega, etc Sistematitzà la teoria divisionista al volum De Delacroix au Néo-impressionisme 1899 Del 1908 a poc abans de la seva mort exercí la presidència de la Société des Artistes Indépendants

Fill del poeta Jorge Guillén fou, fins a la jubilació, professor a les universitats de Harvard i Autònoma de Barcelona Gran coneixedor de la literatura clàssica i moderna, estudià a fons i sistematitzà diversos aspectes de la teoria literària i la literatura comparada, com ara la història literària, l’estilística, les influències, la periodització, els gèneres, el canvi i la persistència en la tradició, etc Publicà Entre lo uno y lo diverso introducción a la literatura comparada 1985, que ha esdevingut un clàssic, El primer Siglo de Oro Estudios sobre géneros y modelos 1988,…

A més de dedicar un espai a informació de les activitats acadèmiques memòries, propostes d’estudi, excavacions, adquisicions, etc, publicà, amb profusió de gravats, nombrosos i notables treballs monogràfics, de consulta ineludible De fet, acollí i sistematitzà els estudis relatius als Països Catalans, des de la prehistòria branca que prengué molta volada en tenir l’Institut un servei propi d’excavacions fins a l’època moderna D’entre els treballs sobresurten els dedicats a Empúries, la ceràmica ibèrica, la Grècia catalana, les fonts del dret català, l’art romànic, la poesia medieval, l’escola…

Els primers estudis coneguts d’anatomia comparada són deguts a Aristòtil, el qual descriví i comparà diversos òrgans, i aparells de molts animals Després d’Aristòtil, bé que els estudis descriptius sovintejaren, pràcticament no es realitzaren estudis d’anatomia comparada fins als s XVII i XVIII, en què, sobretot Marco Aurelio Severino, Buffon, Goethe, i Geoffroy Saint-Hilaire, treballaren en aquest respecte Fou, però, Cuvier, el “pare de l’anatomia comparada”, el qual en publicar entre el 1800 i el 1805 les seves Leçons d’anatomie comparée , sistematitzà, ordenà i valorà degudament l’anatomia…

Plató féu de la intuïció una forma de coneixement superior, al qual s’ordenava el coneixement deductiu, i que tenia per objecte la visió de les idees L’escolàstica li donà una funció parallela —possibilitar la visió beatífica— i la distingí de l’abstracció Per a Descartes la intuïció es referia al coneixement de les evidències més simples, com ara el cogito , però fou Spinoza qui en sistematitzà l’aportació fent-ne un coneixement de tercer grau, cert i infallible, que aporta la pau a l’esperit amb el saber suprem que li proporciona Kant només admeté una intuïció empírica, o captació sensible…

En l’antiguitat, les ciutats ben emmurallades eren pràcticament inexpugnables, i només podien ésser preses per la fam, la traïció o la sorpresa, com el cas de Troia Més tard, els assetjants disposaren de màquines d’atac i amb la intervenció combinada de forces navals, tal com succeí en el setge de Sevilla 1248 i de Màlaga 1487 Les defenses de les ciutats s’adaptaren a les noves condicions, amb la construcció de baluards baluard A l’inici del s XVIII, Vauban sistematitzà els principis del setge regular i sistemàtic, amb blocatge, selecció del punt d’atac, construcció de mines i trinxeres, etc…