Resultats de la cerca
Es mostren 13953 resultats
alteració
Música
Cada un dels signes que, situats a l’armadura o davant d’una nota, s’utilitzen per a modificar la seva entonació.
Són cinc diesi, doble diesi, bemoll, doble bemoll i becaire La diesi ♯ eleva l’entonació de la nota natural un semitò La doble diesi ww l’eleva un to El bemoll ♭ abaixa l’entonació de la nota natural un semitò El doble bemoll ♭♭ l’abaixa un to El becaire ♮ anulla l’efecte de les alteracions anteriors Situada a l' armadura , l’alteració -sovint anomenada, aleshores, alteració constitutiva- afecta totes les notes del mateix nom de la peça Situada al davant d’una nota concreta -alteració accidental-, afecta totes les notes de la mateixa altura que hi ha a…
fusa
Música
En la música del Renaixement, la fusa és la nota que equival a la meitat de la semiminima (la corxera actual).
En la notació blanca del segle XV es representa com una minima amb dos traços a la dreta, i en la del XVI, com una mínima ennegrida amb un sol traç a la dreta
clarinet

Clarinet contralt en mi bemoll
© Fototeca.cat/ Idear
Música
Instrument de la família del vent-fusta.
En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de columna de llengüeta senzilla Consisteix en un tub d’uns 65 cm clarinet en si♭ de forma bàsicament cilíndrica, proveït de forats i claus El clarinet més estès és el clarinet soprano en si♭ La seva família inclou, a grans trets i anant cap a l’agut, els clarinets en do, re, mi♭ requint per antonomàsia i la♭ Anant cap al greu, hi ha el clarinet en la el segon en importància, el corno di bassetto en fa, el clarinet en mi♭ contralt, el clarinet baix si♭ i el clarinet contrabaix en mi♭ i el clarinet contrabaix en si♭ Aquest darrer està afinat una…
semiminima
Música
Figura musical pròpia dels diferents sistemes de notació dels segles XIV al XVII i que equival a la meitat d’una minima, d’on prové el seu nom.
Aparegué, com la minima , al segle XIV En la notació de l' ars nova es representa com una minima amb un ganxo a la part superior dreta En la notació blanca del Renaixement s’indica indistintament amb el cap negre o blanc El seu silenci és com el de la minima , però amb un traç horitzontal a la part superior dreta Equival a la negra actual
minima
Música
Figura musical que en la notació mensural dels segles XIV al XVII equival a la tercera part o a la meitat d’una semibrevis.
En el moment de la seva aparició, unida a la de l' ars nova , era el menor dels valors musicals en ús, si bé en teoria podia dividir-se en tres o dues semiminimae Se la representa mitjançant un petit cap romboidal amb cauda ascendent en la música de l’Edat Mitjana el petit cap acostuma a estar acolorit, mentre que en la del Renaixement és blanc La seva pausa s’indica mitjançant un traç ascendent unit a una línia del pentagrama, que ocupa la meitat de l’espai immediatament superior Al segle XVII el cap de la minima prengué forma arrodonida Actualment, la figura resultant és denominada blanca…
semibrevis
Música
Figura musical pròpia dels diferents sistemes de notació dels segles XIII al XVII i que equival a la meitat o a la tercera part de la brevis, d’on ve el seu nom.
A la vegada és dues o tres vegades més gran que la minima La seva aparició, al segle XIII, coincidí amb la de la notació mensural Durant el Renaixement, i després en el Barroc, fou adoptada com a unitat de mesura Es representà mitjançant un rombe, que amb el temps es transformà en l’actual figura de la rodona el seu silenci, que s’indica per mitjà d’un traç vertical descendent unit a qualsevol de les línies del pentagrama, és el model del qual deriva el silenci de rodona
alla breve
Música
Indicació que, en el Renaixement, prescrivia que el tactus havia de prendre com a referència la brevis en lloc de l’habitual semibrevis provocant un tempo més viu.
També s’anomenava proportio dupla Modernament ha mantingut aquest sentit de tempo viu aplicant-se a la blanca i s’utilitza tant per a designar el compàs de 2/2 indicat també amb el signe C com per a indicar que un compàs de 4/4 o C s’ha d’interpretar prenent com a pulsació de referència la blanca
brevis
Música
Figura musical pròpia dels diferents sistemes de notació dels segles XIII al XVII.
Deriva del punctum , una de les dues formes simples de la notació pneumàtica En la notació mesurada, la breu equival a tres o a dues semibreus, segons si s’empra en temps perfecte o en imperfecte La seva unitat superior és la longa Es representa mitjançant una nota quadrada sense cauda, que tant pot ser acolorida com buida El seu silenci es representa mitjançant un traç vertical que ocupa un sol espai del pentagrama