Resultats de la cerca

A partir del segle XVIII, cop d’arc que facilitava aquesta articulació Segons el tractat de F Geminiani 1751, consistia a separar les notes tot fent rebotar l’arc sobre la corda, deixant-la ressonar en el lloc dels silencis Actualment, hi ha una certa confusió pel que fa al seu significat mentre que per a alguns continua essent un cop d’arc clarament associat a l’articulació staccato , per a d’altres és simplement una mena de non-legato

Generalment són de bronze, amb un agafador a la part central externa fet de cordill, cinta o material elàstic El so es produeix per entrexoc, bé sostenint-los amb dos dits d’una mateixa mà, o bé sostenint un disc a cada mà En algunes àrees culturals orientals, l’agafador és una llarga cinta o cordill que uneix les dues parts de l’instrument, amb l’objectiu de produir el so sostenint per la cinta una de les parts mentre és colpejada amb el cantell de l’altra part Semblantment a les campanes, el gruix del metall, el diàmetre i la forma poden determinar l’afinació i producció dels sons harmònics…

Sovint s’utilitza, d’una manera poc precisa, com a sinònim de cop d' arc Els factors que, en cada arcada, influeixen directament en la qualitat del so són, entre d’altres el punt de la corda per on es passa l’arc, la pressió aplicada, la quantitat de cerres que frega la corda, el sector de l’arc que es faci servir -punta, centre o taló-, la rapidesa del moviment, l’extensió de l’arcada i la seva orientació o trajectòria

Les notes normalment es mouen per graus conjunts o en patrons intervàllics no necessàriament restringits a les notes principals de l’harmonia Aquesta manera de tocar sorgí quan els patrons de stride piano començaren a entrar en desús El seu primer desenvolupador fou Walter Page durant el període comprès entre el final dels anys vint del segle XX i el principi dels trenta Esdevingué, i és, el sistema bàsic d’acompanyament del contrabaix en el jazz En l’estil de bugui-bugui per a piano, és un patró repetit de mà esquerra en octaves

El rasgueado o batut de les cordes s’efectua amb el polze o amb la punta dels dits de la mà que l’instrumentista utilitzi per a pulsar les cordes generalment, la dreta Aspecte important de la tècnica de la guitarra des del segle XVI, aparegué àmpliament explicat en els tractats dels segles XVII i XVIII, entre els quals destaquen Instrucción de música sobre la guitarra española Saragossa, 1674, de Gaspar Sanz, i Resumen de acompañar la parte con la guitarra Anvers, 1714, de Santiago de Murcia Durant el segle XVII s’usà una notació per al batut en la guitarra de cinc ordres,…

Ornament característic dels instruments de teclat i de corda pinçada -especialment de l’arpa, d’on deriva el seu nom-, s’indica generalment amb una línia ondulada vertical a l’esquerra de l’acord, on, a més, s’explicita el sentit ascendent o descendent La velocitat d’execució varia segons el tempo i el caràcter del passatge Normalment s’ha de fer coincidir la primera nota de l’ornament amb el moment en què comença l’acord En els instruments de corda, a més, s’anomena arpegiat la manera de tocar un acord fent rebotar l’arc passant d’una corda a l’altra a cada rebot

Staccato és el participi del verb italià staccare 'separar', ’destacar', i la seva forma catalana equivalent és ’picat' En la partitura pot estar indicada per la paraula staccato o alguna abreviatura, com stacc , o bé per un punt o un petit traç vertical situat a sobre o a sota de cadascuna de les notes afectades No es pot dir amb total certesa si, en aquest cas, els punts o les ratlletes són equivalents o representen gradacions en la intensitat de l' staccato Cal comparar manuscrits i edicions originals per a poder treure’n conclusions, que potser poden variar d’un compositor a un altre, i…

S’anomena portato o louré el cop d’arc en què les notes són tocades en una sola arcada, però amb la interrupció suficient entre una nota i la següent per a distingir-se del legato sense arribar a l' staccato Es representa amb punts o ratlles sobre cadascuna de les notes unides per una lligadura En la part de violí solista dels compassos 129-130 i en les de primers i segons violins dels compassos 133 i 134 del Finale del Concert núm 1 per a violí i orquestra de M Bruch, es poden veure ambdues formes de notació

És una indicació principalment instrumental, i, en el cas dels instruments d’arc queés per als quals té més sentit, implica un canvi d’arc entre nota i nota En instruments de vent s’assoleix amb una respiració per a cada nota, i en els de tecla, deixant un mínim espai de temps entre l’alliberament d’una tecla i la pulsació de la següent S’ha de diferenciar clarament d’altres formes d’execució que demanen una articulació més marcada, com ara l’ staccato