Resultats de la cerca

El nombre de parts serveix habitualment per a caracteritzar una peça polifònica Així, es parla d’una fuga a tres parts, d’un cànon a quatre parts, d’una invenció a dues parts, etc Cal tenir present que, en aquest context, el terme ’part’ sempre es pot substituir per la paraula ’veu', potser més freqüent en les llengües romàniques Es distingeixen diferents modalitats de part es parla de part lliure o complementària per a designar aquella veu o aquelles veus que, en un context imitatiu, com ara un cànon, no participen del principi imitatiu de part principal o part secundària, i de parts reals…

Aquest tipus de veu, també coneguda com a "veu lliure" pel fet de no estar subjecta a la disciplina imitativa, té un caràcter d’acompanyament i no és infreqüent en els cànons Acostuma a estar situada al baix vegeu els diferents cànons de les Variacions Goldberg , BWV 988, de JS Bach i a tenir una funció de sosteniment harmònic Tanmateix, malgrat mantenir-se externa a la trama imitativa, la veu complementària també pot assumir el paper de cantus firmus com és el cas d’alguns cànons de L’ofrena musical , BWV 1079, de Bach o d' ostinato Cànon i giga en re M, de J Pachelbel

En l’accepció més general del terme, modulació de la veu en parlar, especialment la que hom nota perquè és insòlita en el parlar propi o en el context específic on sorgeix

La seva funció harmònica està subordinada a la dels acords del seu context immediat i sol aparèixer en posició mètrica més dèbil que els esmentats acords Són acords de pas els acords de 6a i 4a d’unió també anomenat 6a i 4a de pas i el 6a i 4a d’amplificació

El seu significat, però, varia considerablement segons el context i l’època A França, inicialment s’aplicà a la cançó per a una veu amb acompanyament de llaüt Sovint anava seguit d’un qualificatiu que n’indicava el caràcter air tendre , per a un text sentimental, air à boire , per a un text lleuger, etc En l’òpera, el ballet i la cantata dels segles XVII i XVIII, s’aplicà tant a la música vocal com a la instrumental

Pot referir-se a una obra en forma lliure, com una fantasia, o a alguna que utilitza elements poc habituals o inesperats, com ritmes, dissonàncies o harmonies fora del context convencional Fou en aquest sentit que l’utilitzà per primer cop Giovanni de Macque en les seves Consonanze stravaganti per a orgue, al final del segle XVI També empraren aquest terme A Vivaldi La stravaganza , opus 4 i B Marcello Stravaganze d’amore , cantata satírica, entre d’altres

Antecedents històrics Els primers estudis i descripcions generals d’instruments apareixen en tractats dels segles XV i XVI Entre els més importants destaquen Definitorium Musicae , de J Tinctoris Nàpols, 1474-84, músic de la cort d’Alfons el Magnànim, Musica Getutscht , de S Virdung Basilea, 1511, i Musica Instrumentalis Deudsch , de M Agricola Wittenberg, 1532 Altres tractats teòrics, com el llibre de J Bermudo Declaración de Instrumentos musicales Osuna, 1555 i, més tard, el tractat de P Cerone El Melopeo y Maestro Nàpols, 1613, ja inclouen capítols detallats sobre la música instrumental i…

Estesa en general per tot l’Estat espanyol, segons el context pot rebre altres denominacions pasacalle , marza , mayo , etc A Catalunya aquesta pràctica cançonística es troba sobretot en algunes comarques lleidatanes i tarragonines En aquest cas, la cançó pren la seva forma literària de les corrandes corranda i musicalment és molt influïda per la jota Dins aquest repertori cançonístic cal enquadrar també les cançons de quintos , que entonaven els joves alguns dies abans de la seva incorporació a l’exèrcit

L’homorítmia, que s’oposa a polirítmia , és un tipus de textura homofònica homofonia , característica dels himnes, el fals bordó i els corals, entre d’altres Es tendeix a identificar aquest tipus de textura amb l’harmonia en si, per això es coneix també com a ’estil acòrdic’ vegeu l’ex 1b de contrapunt 1 La relació homorítmica, d’altra banda, s’expressà en l’Edat Mitjana amb la locució punctus contra punctus o contrapunctus simplex i en el Renaixement amb la locució stile familiare utilitzada en el context de l’anomenada Escola Romana