Resultats de la cerca
Es mostren 13 resultats
accentus/concentus
Música
Termes amb què, a partir del segle XVI, hom classifica en dos grans grups el repertori del cant pla.
A l’Edat Mitjana, accentus indicava un interval melòdic accent melòdic i concentus l’uníson No fou fins al segle XVI, sobretot per la influència del tractat Ornithoparchus Musicae activae micrologus 1517, que accentus passà a designar les peces de la litúrgia romana en què el celebrant i els ministres usen fórmules simples -com la recitació de les oracions, epístola, evangeli, etc-, en contraposició a concentus , que passà a indicar les peces més desenvolupades de la litúrgia -com antífones, responsoris, etc- reservades als cantors i al cor
Reginó de Prüm
Música
Teòric musical alemany.
Es formà a l’abadia benedictina de Prüm, de la qual arribà a ser prebost i abat l’any 892 Des del 899 fou abat del monestir de Sant Martí de Trèveris Destacà per la seva copiosa obra canònica i litúrgica Escriví un tractat en forma de carta conegut amb el nom d' Epistola de harmonica institutione , consagrat a les entonacions dels cants de la missa i els oficis amb la voluntat de restaurar-ne la puresa Al segle XI se’n feu una versió abreujada amb el títol de Breviarium de musica , que circulà profusament També deixà un complet tonari amb una part molt important del repertori gregorià del…
Guy de Cherlieu
Música
Teòric musical i monjo cistercenc francès.
Monjo al monestir de Claravall, la seva personalitat es confongué amb la del també monjo i escriptor Guy de Châlis o amb Guy d’Eu El 1132 Bernat de Claravall el nomenà abat de Cherlieu quan aquest monestir ingresà a l’orde cistercenc El 1148 finalitzà la revisió del cant litúrgic de l’orde que havia estat encarregada a Bernat de Claravall pel capítol general de Cîteaux Aquest antifonari corregit s’anomenà també Antiphonaire de Gui També s’atribueix a Guy el prefaci a aquest llibre, tot i que sembla més probable que tan sols n’escrivís la introducció, Cantum quem Cisterciensis ordinis El…
Andrej Jakovlevič Ešpaj
Música
Compositor rus.
Estudià música a l’Institut Musical Gnesin de Moscou, abans d’entrar al conservatori de la ciutat, on rebé lliçons de J Golubev, A Khačaturjan i N M’askovskij El 1973 fou nomenat secretari de direcció de la Unió de Compositors de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, i el 1981 rebé el títol d’Artista del Poble de la República Soviètica Federal Socialista Russa Igual que el seu pare, estudiós del folklore dels maris, es deixà influir per la música tradicional d’aquesta terra, però integrant el substrat popular dins de les formes musicals cultes occidentals En la seva obra destaquen…
John Wesley
Música
Sacerdot anglicà, fundador de l’església metodista.
Fou ordenat de diaca el 1725 i de prevere el 1728 El 1735 s’embarcà cap a Amèrica del Nord i exercí de missioner a Geòrgia durant tres anys De nou a Anglaterra, el contacte amb les teories moravianes i la lectura del prefaci de M Luter al seu comentari a l’epístola de sant Pau als romans canviaren la seva vida, i a partir d’aquell moment es dedicà a predicar per tot el Regne Unit El seu Foundry Tune Book 1742 és la primera collecció de música per a l’església metodista La teologia de Wesley, propera a la del predicador holandès Jakob Hermann, conegut com a Arminius, el menà a…
Leonardo Fernández de Ávila
Música
Orguener andalús.
Exponent de l’orgueneria barroca, fou orguener de la capella reial, "Profesor de Matemáticas y Maquinaria Armónica" a la cort, conseller tècnic d’Esteban de Terreros en la redacció dels termes organístics en el Diccionario castellano ed 1786 i mestre de músics i orgueners, com ara Antoni Soler, Jordi Bosc i de Verí, Francisco Antonio Díaz o Joseph García Les seves obres cabdals foren els orgues de l’epístola i de l’evangeli de la catedral de Granada 1744-49, instruments que amplià posteriorment 1765-66, i el de la capella del Palau Reial de Madrid 1756-71 Morí mentre feia la…
Guido d’Arezzo
Música
Teòric de la música italià.
Vida Es degué formar a l’abadia benedictina de Pomposa, prop de Ferrara Abandonà aquest monestir cap al 1025, probablement per enveges i desavinences amb la resta de monjos a causa dels seus amplis coneixements sobre l’art del cant i els seus mètodes d’ensenyament Cridat pel bisbe Teobald d’Arezzo per a responsabilitzar-se de l’educació musical dels nens de cor de l’escola catedralícia, de la seva vinculació amb aquesta catedral li vingué el nom amb què és universalment conegut Sobre els seus suposats viatges per França, Alemanya i Anglaterra no se n’ha conservat cap documentació certa La…
Guillem de Berguedà
Literatura
Música
Trobador, fill gran i hereu del vescomte de Berga Guillem.
El 1176 assassinà el vescomte Ramon Folc III de Cardona i hagué de viure amagat, protegit pel vescomte Ramon II de Castellbò, i refugiar-se a Occitània, on es relacionà amb el trobador Bertran de Born, amb qui l’uní una cordial amistat, i freqüentà la cort de Ricard Cor de Lleó, aleshores duc d’Aquitània Una altra vegada a Catalunya el 1185, formà part del seguici d’Alfons I, però cinc anys després, desavingut amb el seu sobirà, cercà la protecció d’Alfons VIII de Castella, a la cort del qual es traslladà acompanyat del trobador Aimeric de Peguilhan A partir de llavors milità en les revoltes…
, ,
missa
Música
Nom que rep en l’Església llatina la celebració de l’eucaristia, és a dir, la representació ritual de l’últim sopar que Jesús celebrà amb els deixebles abans de morir.
Aquesta celebració presenta formes diverses segons les tradicions o els ritus, bé que totes tenen elements bàsics La paraula missa prové dels mots del sacerdot al final de la cerimònia Ite, missa est congregatio 'Aneu-vos-en, la congregació és acomiadada' Les misses més senzilles missa lecta o missa baixa no són cantades o inclouen només alguns cants En la missa cantata o la missa solemnis es canten totes les parts, o bé la majoria La missa romana es divideix en la litúrgia de la paraula i la litúrgia eucarística La litúrgia de la paraula comprèn l’introit, la súplica del kírie, la gran…
hexacord
Música
En la teoria medieval, sistema compost per sis notes consecutives de l’escala diatònica creat per Guido d’Arezzo (segle XI) per a expressar el caràcter o la propietat (proprietas vocis) de les notes.
Esquema de l’aplicació dels hexacords al sistema medieval complet © Fototecacat/ Sarsanedas/Azcunce/Ventura La base de l’hexacord és l’anomenat ’tetracord dòric', format per les notes d-e-f-g actuals re-mi-fa-sol, que són les quatre finales tòniques del sistema medieval de vuit modes, a les quals s’afegeixen la nota immediatament inferior i la immediatament superior c i a, actuals do i la, de manera que l’únic interval de semitò apareix sempre al centre de l’hexacord Les quatre finales ja tenien a més del nom de nota alfabètic els noms prima vox , secunda vox , tertia vox i quarta vox…