Resultats de la cerca

Considerat un dels màxims exponents de la cançó d’autor espanyola, el seu treball destaca per la crònica urbana i l’alt contingut poètic Des del seu debut discogràfic, Inventarios 1978, ha editat Malas compañías 1980, La mandrágora 1982, Ruleta rusa 1984, Juez y parte 1985, En directo 1986, Hotel, dulce hotel 1987, El hombre del traje gris 1988, Mentiras piadosas 1990, Física y química 1992, Esta boca es mía 1994, Yo, mí, me, contigo 1996, 19 días y 500 noches 1999, que li valgué quatre premis Amigo l’any 2000, Dímelo en la calle 2002, Alivio de Luto 2005, Dos…

Nascut en plena era de la psicodèlia, el grup abanderava la cultura de l’autodestrucció a través de les drogues i proclamava la resistència violenta contra la repressió social i a favor del sexe lliure El líder del grup, Jim Morrison Melbourne, Florida, 1943, morí el 1971 d’una aturada cardíaca Cal destacar, entre d’altres, els seus discs Morrison Hotel 1970, LA Woman 1971 i An American Prayer 1978

Es caracteritzà per mesclar el blues enèrgic i el rock en unes melodies sinistres, cantades per la veu profunda del poeta i filòsof Morrison El 1967 feren el primer disc, The Doors , ple del lirisme autodestructiu i tortuós de Morrison Les seves actuacions es consideraven escandaloses i després de set discos, on destacaren Morrison Hotel 1970 i LA Woman 1971, Morrison es traslladà a París, on morí d’un atac de cor i esdevingué un mite del rock El grup es mantingué fins el 1973, any en què cada component emprengué la seva carrera en solitari Bibliografia Complement bibliogràfic…

Estudià al Conservatori del Liceu i després amplià la seva formació a França Ha collaborat amb diversos conjunts especialitzats en el repertori contemporani Grup Instrumental Català, Solars Vortices i com a intèrpret s’ha preocupat de difondre el repertori actual pel seu instrument El 1987 elaborà el projecte de l’emissora Catalunya Música, de la qual fou director de programes fins el 1990 El seu catàleg inclou nombroses composicions orquestrals i creacions de cambra, en particular les dedicades al clarinet o al saxo L’OBC li encarregà la partitura commemorativa del 10è aniversari de l’…

Inicià els estudis de violí amb el seu pare, que era violinista amateur , però la seva formació musical fou essencialment autodidàctica Tocava en un hotel londinenc quan el 1908 l’escoltà el director Thomas Beecham, que el contractà com a violí concertino de la seva orquestra, de la qual formà part durant cinc anys Fou membre també del Quartet de Londres 1907-16 Actuà com a solista amb les millors orquestres britàniques Fou el primer intèrpret del Concert per a violí de F Delius 1919, que el compositor li dedicà, i dugué a terme l’enregistrament del concert d’E Elgar 1929 sota la…

Llicenciat en filosofia per la Universitat de València 1976, el 1978 conegué  Remigi Palmero , amb el qual publicà l’àlbum  Humitat relativa  1979, considerat l’inici de l’anomenat  rock mediterrani Dos anys més tard publicà  Cambrers  1981 com a Bustamante, nom que utilitzà fins el 2003, que li afegí el nom de  Juli Posteriorment, amb Palmero i el seu germà  Tico  Balanzá formà el grup In Fraganti, amb el qual enregistrà  No tengo nada/Plata y negro  1983 i  Si fueras tú/Hotel Universo  1984 Posteriorment, han aparegut sota el seu nom  Salón Fujiyama  1989,  Ciutat magnètica  …

Essent encara un infant es traslladà amb els seus pares a Barcelona, on combinà els estudis de cant al Conservatori Superior de Música del Liceu amb una feina de grum a l’Hotel Colón Debutà al Teatre Goya de la ciutat comtal el 1931 amb unes aplaudides funcions de La favorita , de G Donizetti, i poc després interpretà la mateixa obra al Teatre Olímpia al costat de M Valverde i H Lázaro Tornà a actuar a Barcelona després d’haver-ho fet a Como els anys 1933 i 1934 El 1936 cantà Aïda en unes funcions a l’aire lliure a València i la temporada 1936-37 debutà amb La forza del destino…

El seu precedent directe, el festival de jazz que tingué lloc a Niça l’any 1948 i que reuní orquestres de jazz de diferents països, el converteix en el més antic del món Els seus fundadors, George Wein i Simon Ginibre, l’anomenaren Grande Parade du Jazz de Nice, nom amb què fou conegut fins el 1984, any en què la corporació JVC es convertí en el principal patrocinador d’aquest esdeveniment A partir d’aquell moment passà a denominar-se JVC Gran Parade du Jazz, nom que mantingué fins el 1993 La principal característica del festival és la simultaneïtat dels concerts, possible gràcies a la…

Fill de l’argenter Francesc Cabot i Ferrer , continuà el negoci familiar És germà del colleccionista Emili Cabot Aconseguí una sòlida posició financera i fou president de les principals associacions econòmiques i culturals de Barcelona Banc Comercial, Metro Transversal, Tívoli, Cinaes, Fira de Mostres, Cambra Oficial de Comerç i Navegació 1921-26, Centre Excursionista de Catalunya 1899 i Orfeó Català 1901-35 El 1900, en contra de la voluntat de la Junta i sobretot de Lluís Millet, accedí a la vicepresidència de l’Orfeó Català En molt poc temps aconseguí el suport de la Junta, i…

Començà estudis d’enginyeria que abandonà per a ingressar al conservatori de París Després d’algunes experiències a la ràdio, la televisió i el teatre collaborà inicialment en la filmografia de Georges Franju Hôtel des Invalides , 1952 La tête contre les murs , 1959 L’homme sans visage , 1960 i rebé un primer reconeixement amb Toute la mémoire du monde 1956, d’Alain Resnais Aconseguí els seus grans èxits internacionals associat al director David Lean, especialment en les bandes sonores de Lawrence of Arabia 1962,  Doctor Zhivago 1965 i A Passage to India 1984, que foren guardonades…