Resultats de la cerca

Estesa també per Astúries, es dansa tant en parelles com collectivament, i la seva música s’interpreta amb gaita, pandero, pandereta i, menys sovint, flauta Tot i que no sempre, freqüentment és cantada

Per tal que la setena nota es trobi a una 8a J de la primera i no a una 7a aug cal introduir un canvi enharmònic de manera que apareixen cinc 2es M i una 3a dis diferència purament notacional que no té cap reflex musical Aquesta escala, que pren notes alternes de la sèrie de quintes, només permet una sola transposició, la qual empra les quintes alternes que no utilitzava l’altra escala ex 1 Exemple 1 © Fototecacat/ Jesús Alises En tractar-se d’un sistema totalment simètric, en què els intervals entre notes són sempre els mateixos, la idea de mode no existeix, i només una…

Potser per la tendència del compositor a disposar les escenes dels seus drames musicals sense pauses i amb transicions força elaborades de l’una a l’altra amb cesures totalment definides quasi només entre acte i acte, el terme ha estat mal interpretat, tal com afirma Carl Dahlhaus En lloc d’haver d’entendre ’melodia infinita’ com a melodia mai no interrompuda, s’hauria d’entendre en el sentit de música ’sempre melòdica', és a dir, sempre ’característica’ o ’significativa', una melodia que pot estar dividida en seccions i articular-se amb cadències o pauses, però que…

Tot i que les composicions així designades s’estenen des de mitjan segle XII fins al principi del XVI, la major part daten dels segles XIII i XIV El terme, de difícil delimitació semàntica, fou de vegades utilitzat de manera genèrica per a referir-se a qualsevol cançó En el seu ús més específic se’n poden distingir dos tipus generals el lai bretó, o lai narratiu, associat a temàtiques del cicle arturià i del qual no n’ha sobreviscut cap document musical i el lai líric, composició musicada d’argument religiós o profà caracteritzada per la seva irregularitat formal, amb un esquema mètric i una…

Adquirí una gran importància als s XV i XVI Molts dels autors barrocs en compongueren, especialment a França i a Alemanya Al s XIX adoptà la forma d’una àmplia composició musical de caràcter religiós en la qual una massa coral és acompanyada per orgue o orquestra

Aparegué a Florència al primer terç del s XIV En foren els principals conreadors G da Cascia, Gherardello, P da Firenze, J da Bologna i F Landini Als Països Catalans aquesta forma musical fou conreada per Pere Alberc Vila, Joan Brudieu 1585 i Mateu Fletxa el Jove 1568

Originalment, fou un cant processional de l’altar a l’ambó, que sovint precedia les benediccions o altres accions litúrgiques El text, en llatí, es dividia en estrofes iguals sense tornada El terme conductus apareix esmentat per primer cop en manuscrits de mitjan segle XII, com ara el Codex calixtinus A l’etapa monòdica, es distingí dels altres gèneres contemporanis perquè no es basava en cap melodia preexistent N’hi havia de dos tipus sillàbics i melismàtics Hi ha exemples de conductus melismàtic en l’obra de Perotin, compositor de l’escola de Notre-Dame de París Juntament amb l’Aquitània,…

Consisteix en una melodia senzilla i relativament breu que fa de tornada de cada verset del salm El text acostuma a ser bíblic El terme actual deriva del llatí antiphona , que alhora deriva del terme grec que designava l’interval d’octava En certes comunitats cristianes primitives passà a fer referència a un tipus de cant basat en l’alternança d’un cor de dones i un d’homes, normalment a l’octava Sant Ambròs, al segle IV, fou el responsable de la seva introducció a l’Església d’Occident El repertori d’antífones es basa en un nombre més aviat reduït de melodies originals a les quals s’…

Originàriament fou un cant, sovint improvisat, dels gondolers venecians Molt en voga a l’època romàntica, durant el s XVIII aquestes petites peces foren inserides sovint a l’òpera Fêtes vénitiennes, de Campra, 1710 Oberon, de Weber, 1810 Les contes d’Hoffmann , d’Offenbach, 1880 En les peces per a piano, el compàs 6/8 és a vegades substituït per un 12/8 Barcarolle, de Chopin o un 3/4 Pièces romantiques, de Florent Schmitt Fauré manifestà una gran predilecció per aquesta forma fluida

Cronològicament, i segons les diverses tradicions musicals, el terme partita mostra una evolució i un abast en certa manera canviants Així, al final del segle XVI i durant tot el XVII, designava una variació o conjunt de variacions basades en una melodia tradicional de dansa romanesca , passamezzo , gallarda, etc Se’n troben exemples en l’obra de G Frescobaldi, G Strozzi i A Scarlatti, entre d’altres Al final del segle XVII aquesta mateixa accepció del terme continuà essent aplicable a les partites o variacions corals de D Buxtehude, J Pachelbel, G Böhm o JS Bach En acabar aquest període, i…