Resultats de la cerca

És una òptica vital amb moltes manifestacions, que van des de la moralització a l’escarni, i és fruit de l’observació i de l’estudi de les actituds psicològiques Bé que primitivament cercà l’exageració dels defectes físics i de les situacions grotesques per provocar el riure, després analitzà els costums socials i finalment aprofundí el caràcter de les persones per servir la comunitat o per aprofitar-se'n La seva manifestació plàstica és anomenada correntment caricatura Cal notar també la seva àmplia utilització en el periodisme com a instrument de penetració política Tots els pobles i totes…

Collaborà a La Campana de Gràcia  i L’Esquella de la Torratxa Entre el 1882 i el 1886 publicà uns 58 opuscles còmics, alguns dels quals són curtes peces teatrals que obtingueren una gran popularitat Publicà una Guia còmica de l’Exposició Universal de Barcelona 1888 i Barcelona a la vista 1900

Germà d’ Apelles Mestres Publicà en català Qüentos de joventut 1875 i amb els pseudònims de Martí-Ricart i Martín Ricart , respectivament, el recull costumista Poemes, fàbules, qüentos, novelas Quadros de l’escola catalana realista en català modern 1880 i diverses novelles en castellà Los tiradores de Alert-Ville , 1880 Historia de unos emigrantes , 1880 Collaborà a L’Esquella de la Torratxa , on signà Miquelet M articles de costums, i a La Vanguardia

Publicà contes i notes d’humor en diverses revistes, com  Arte Joven ,  Pèl & Ploma , Picarol , que dirigí entre el 1912 i el 1913, Papitu , L’Esquella de la Torratxa , D’Ací i d’Allà  i  El Poble Català , entre d’altres És considerat l’humorista més destacat de la seva època per la voluntat desmitificadora i crítica dels seus textos, tot i que demostra poca preocupació formal i estilística A més de nombrosos contes, publicà la narració infantil  Els camins de la sort  1922, en la revista La Mainada  Joan Triadú n’inclogué cinc narracions a l’ Antologia de contistes catalans 1850-1950  …

Vida i obra Fou actor professional fins el 1902 El 1901 fundà, amb el seu germà Francesc Millà i Gàcio la Llibreria i Arxiu Teatral Millà, després  Llibreria Editorial Millà Collaborà a L’Esquella de la Torratxa , La Campana de Gràcia , El Teatre Català , La Tramontana , La Tomasa  i Lo Teatro Regional , entre d’altres Fou responsable dels diaris La Dida , Folletí Teatral  i Teatre Mundial , i de diversos catàlegs com Catàleg d’obres teatrals catalanes 1926  Escriví més de dues-centes obres de teatre en català i en castellà, la majoria a partir dels esquemes i gèneres del teatre popular…

Estudià per enginyer tèxtil i s’ha especialitzat en antologies i en la història de la premsa catalana  El Be Negre  1967,  Cu-Cut  1967,  En Patufet  1968,  Papitu  1968,  L’Esquella de la Torratxa  1970,  Xut  1971,  Un segle d’humor català  1973,  El Be Negre i els seus homes  1977,  L’humor català La premsa humorística I-II 1978-79, Història dels diaris en català  1978, En Patufet antologia  2003,  La caricatura política i social a Catalunya, 1865-2005  2005, Papitu 1908-1937 i les publicacions eroticopsicalíptiques del seu temps 2008, Andreu Dameson, geni de la caricatura 2011, en…

Fill i deixeble d’ Alexandre de Riquer i Inglada , s’especialitzà també en exlibris Format al Cercle Artístic de Sant Lluc i a Llotja, s’especialitzà en exlibris, formà part de l’Agrupació Ars —germen d’Els Evolucionistes— i fundà les revistes Mediterrània 1916 i La Marsellesa Residí a Mallorca 1919-20, on collaborà a Vanguardia Balear —des d’on combaté Anglada i Camarasa— i en altres publicacions Publicà Por tierra dorada 1920, La cançó del Sena 1924, illustrat per ell mateix, i la novella, autodenominada futurista, La nina del capell verd 1926 a la collecció “La Novella Catalana” que ell…

Fill d’un farmacèutic barceloní, tingué una formació científica —sembla que es doctorà en ciències naturals 1875—, cosmopolita —viatjà sovint per diversos països d’Europa, una vegada amb Apelles Mestres 1874— i progressista —es vinculà al republicanisme federal durant la revolució del 1868 i participà, encara el 1880, en el Primer Congrés Catalanista de Valentí Almirall— Residí llargues temporades a París, on publicà el seu llibre més famós, La Mort et le Diable 1880, amb pròleg d’Émile Littré Fou també a París on es posà en contacte amb els corrents ideològics moderns —molt sovint a través d…

Utilitzà el pseudònim de Serafí Pitarra , i esporàdicament, entre molts d’altres, els d’ Enric Carreras i de Marcial Pérez de Soto,   Miguel Fernández de Soto, Jaume Giralt  i Simon Oller De família humil, orfe de pare i mare, fou posat a l’empara del seu oncle matern, Carles Hubert, rellotger, de qui heretà l’ofici, i completà el seu ensenyament primari amb lectures molt diverses A quinze anys actuà en agrupacions d’aficionats en teatres de sala i alcova de les cases particulars, en els tallers dels pisos de jovent barrilaire i en la Societat Melpòmene, entre altres societats privades, que…

Estudià al seminari de Barcelona i, morts els seus pares, el 1872 s’encarregà de la tintoreria familiar, que abandonà en dedicar-se a les lletres El 1891 entrà com a redactor a L’Avenç , i el 1892 passà a la redacció de La Vanguardia com a crític d’art Amb Rusiñol, defensà el moviment de l’art per l’art i es convertí en un dels iniciadors del Modernisme català Lluità contra la pintura històrica i costumista, i defensà l’impressionisme, la introducció del prerafaelitisme, la pintura de Puvis de Chavannes, de Whistler, de Besnard, etc, i tot el que significava novetat formal i apropament a…