Resultats de la cerca

És l’extensió d’un cos de roca tabular, generalment d’un estrat o capa, mesurat en sentit normal als plans d’estratificació inferior i superior La potència pot variar lateralment, fins a anullar-se, i hom diu aleshores que l’estrat té forma de bisell o de tascó si ho fa sensiblement cap als dos costats, l’estrat és lenticular Hom ha establert una sèrie de potències, el grau ínfim de la qual és el gruix d’1 cm, per dessota del qual hom parla de laminació

El seu gruix sol ésser molt constant, i pot variar entre pocs centímetres i centenars de metres Tanmateix, la seva extensió lateral és molt superior al gruix També rep el nom d' intrusió concordant

Les partícules que el formen són anguloses, amb un diàmetre inferior a 0,05 mm, de quars, feldespat, hornblenda i mica també conté argila Quasi tots els grans manquen de senyals de meteorització, o hi són molt dèbils Els dipòsits de loess són, generalment, d’un color groguenc, i els manca estratificació Es presenten en forma de mantell, d’un gruix variable a la Xina, on hi ha els dipòsits més importants, és corrent el gruix de 30 m, però hi ha llocs on arriba a 90 m als EUA, on el loess ocupa una gran part de les praderies, el gruix és d’1 a 30 m N'hi ha…

Hom les dibuixa a escala i hi indica els diferents estrats ordenadament, amb llur edat, les característiques litològiques, el gruix i els fòssils

Basant-se en el diferent gruix anual dels llims i les argiles glacials varves establí una cronologia geològica, per la qual cosa és considerat un dels creadors de la geocronologia

Quan una intrusió travessa una formació sedimentària, la zona de contacte, a alta temperatura i impregnada de vapors mineralitzants a pressió, sofreix un procés d’intens metamorfisme de contacte que origina una aurèola El gruix d’aquesta depèn de les dimensions de la massa intrusiva, de la composició del magma els magmes àcids, rics en elements volàtils, mineralitzants, originen aurèoles més amples que els magmes bàsics, de la composició de la roca encaixant i de la profunditat de la intrusió

És discontínua, com la hidrosfera, i comprèn totes les geleres i els dos casquets polars La seva extensió ha anat variant durant els diferents períodes geològics Actualment ocupa una superfície de 15,2 milions de km 2 , que separen l’atmosfera i la litosfera, i una petita part separa l’atmosfera i la hidrosfera Cobreix un 10% de la superfície dels continents, però fou molt extensa a l’inici de l’era quaternària 32% en el Riss i 27% en el Würm Les variacions que experimenta en superfície i en gruix influeixen en el nivell dels oceans i de les mars glaciació

La seqüència és estratificada en capes fines, i els fòssils hi són escassos el gruix varia des de 1 500 fins a 4 500 m, i la seva edat oscilla del Cretaci inferior a l’Oligocè El terme flysch correspon originàriament a una formació dels Alps suïssos, i es generalitzà quan hom trobà, a les cadenes muntanyoses d’Europa, formacions semblants i contemporànies a aquesta dels Alps suïssos Posteriorment, amb l’estudi dels cicles geosinclinals, hom interpretà els sediments del flysch suís com a corresponents a geosinclinals profunds dipositats abans de començar l’orogènia, per la qual…

Rep el seu nom d’Arnold Bouma, que la descriví i interpretà per primer cop el 1962, i des d’aleshores ençà és utilitzada de manera generalitzada en l’estudi de fàcies flysch o turbidites Una seqüència de Bouma mostra una granuloclassificació decreixent cap al sostre, generalment passant de sorra més o menys grollera a argila, i el seu gruix és de l’ordre dels centímetres o els decímetres De base a sostre, la seqüència de Bouma completa comprèn un terme inferior de sorres grolleres amb granuloclassificació, un terme de laminació parallela inferior, un terme de laminació encreuada…

Aquestes poden actuar en regions de gran plasticitat, com ara els geosinclinals, o, per contra, en d’altres de gran resistència a les deformacions, formades per roques cristallines molt dures En el primer dels casos es produeix un estrenyiment molt acusat entre els extrems del geosinclinal i en el curs d’aquest els sediments resten molt deformats i sobretot plegats i cavalcats els uns sobre els altres, formant l’estil tectònic alpí Quan les forces orogèniques actuen sobre blocs resistents es produeix un gran desenvolupament del sistema de falles, que aixequen grans blocs i n'enfonsen d’altres…