Resultats de la cerca

Hom defineix les fermentacions com a processos constituïts per reaccions d’oxidoreducció catalitzats per enzims que molts microorganimes empren per tal d’obtenir energia metabolisme La característica principal d’aquestes vies metabòliques de degradació és que tant les substàncies oxidades com els mateixos oxidants són composts orgànics que s’originen durant el procés, a partir del substrat orgànic inicial Així, doncs, en la fermentació no hi ha una oxidació neta a diferència de la respiració, en la qual l’oxigen atmosfèric és l’oxidant o acceptor final d’electrons Un mateix substrat pot…

Els activadors poden actuar de maneres molt diverses, com, per exemple, provocant la transformació química d’un proenzim inactiu en enzim actiu Així, en la coagulació de la sang, els ions Ca 2 + contribueixen a la transformació de la protrombina en trombina En alguns casos, la transformació és el resultat de la fixació sobre el proenzim d’una molècula orgànica de petita dimensió, en d’altres prové d’una acció enzimàtica, és a dir, que l’activador és també un enzim Els activadors poden actuar també fent cessar una inhibició o evitant que es produeixi Així…

És necessari com a coenzim en algunes reaccions de transformació de sucres Es biosintetitza a partir d’uridina-5-fosfat, amb ATP

Prové biosintèticament del triptòfan per hidroxilació i descarboxilació enzimàtiques i pot ésser sintetitzada a partir del 5-hidroxiindole La serotonina presenta activitat allucinògena, la qual pot posar-se de manifest tant per la ingestió d’un excés del compost com per la inhibició de la monoaminooxidasa MAO, enzim que catalitza la seva transformació en àcid 5-hidroxiindoleacètic

Es presenta en forma de cristalls incolors, poc solubles en aigua i solubles en alcohol calent, amb una rotació específica α D -20 = -31,5° en aigua i un punt isoelèctric de 5,9, que es fonen amb descomposició a 290-292°C Es biosintetitza a partir de l’àcid antranílic i és precursor, entre d’altres, de l’indole, l’àcid nicotínic i els ommocroms Hom l’obté per hidròlisi de proteïnes o per síntesi a partir de l’indole, per transformació en gramina i condensació amb el benzamidomalonat de dietil És emprat en medicina i com a complement de la nutrició

Traslladat de ben jove als EUA, es graduà per la Universitat de Califòrnia el 1932 i es doctorà el 1936 Fou professor de fisiologia vegetal a la Universitat de Berkeley i, des del 1960, professor de fisiologia cellular Ha estat guardonat amb nombrosos premis arreu del món i ha pertangut a diverses societats científiques americanes i europees La seva principal aportació científica és en el camp de la fotosíntesi, ja que fou el descobridor de la transformació de l’energia lumínica en energia química utilitzable ATP descriví alguns dels intermediaris de l’esquema Z de la fotosíntesi

En el metabolisme aeròbic hi ha igualment aquesta via de degradació anaeròbica, que només se'n diferencia per la manera de reoxidar els nucleòtids reduïts i per la continuació de l’oxidació a partir del producte final, l’ àcid pirúvic En aquesta via, anomenada d' Embden-Meyerhof , hom pot distingir tres fases En primer lloc, la fosforilació de la glucosa, o d’altres sucres transformats en glucosa, produint glucosa-6-fosfat i la fragmentació en dos mols de triosafosfat Aquesta etapa requereix dos mols d’ATP per mol de glucosa En segon lloc, la deshidrogenació de la triosafosfat i, a través de…

La conversió del nitrogen atmosfèric en amoníac deixa aquest element disponible per a la síntesi de proteïnes vegetals i animals aquest procés condiciona la productivitat biològica de les zones fèrtils de l’escorça terrestre i és un element important per a corregir el dèficit proteic en l’alimentació i també el problema de la fam Altres etapes del cicle són la nitrificació conversió de l’amoníac del sòl en nitrits i nitrats, l’amonificació retorn del nitrogen al sòl en forma d’amoníac després de la descomposició de la matèria orgànica i la desnitrificació restitució del nitrogen a l’atmosfera…

Estudià medicina a la Universitat de Lund Es doctorà en bioquímica mèdica per l’Institut Karolinska d’Estocolm 1961, i amplià estudis al departament de Química de la Universitat de Harvard 1962 Professor de química mèdica 1963-67 i de química fisiològica des del 1973 de l’Institut Karolinska, també fou professor de química mèdica del Reial Collegi de Veterinària 1967-73 Fou degà de la facultat de medicina 1978-83 de l'Universitat d'Estocolm i rector 1983-95 de l’Institut Karolinska Deixeble de Sune Bergström, estudià amb ell la bioquímica dels àcids biliars i les prostaglandines 1959-62…