Resultats de la cerca
Es mostren 21 resultats
desert
Cristianisme
Nom donat, en record del retir al desert de Jeroni i d’altres Pares de l’Església, a uns determinats ermitatges, convents i monestirs d’alguns ordes religiosos, situats en despoblat.
Prop d’alguns convents carmelitans, ja abans de la reforma teresiana, foren construïts ermitatges coneguts amb el nom de deserts els més antics foren els de Halne, a Anglaterra, i Liedekerke, als Països Baixos La primera casa caputxina fundada als Països Catalans, la de Barcelona, el 1578, fou anomenada també desert de Sarrià Els carmelitans descalços fundaren, el 1592, el desert de Bolarque Castella la Nova el 1593 en fundaren un altre a la província d’Andalusia, i el 1599, el de Las Batuecas Castella la Vella Cadascuna de les províncies carmelitanes fundà el seu…
pare del desert
Cristianisme
Cadascun dels primers anacoretes i cenobites cristians dels deserts d’Egipte i Palestina (segles IV i V).
Llurs biografies han estat recollides en les Vides dels pares i llurs sentències breus en els Apotegmes
pares del desert
Cristianisme
Nom amb què són coneguts una sèrie d’anacoretes antics (Antoni el Gran, Pacomi, etc.) que configuraren una espiritualitat de recolliment, renúncia al món i penitència, i els ensenyaments dels quals han estat recollits sobretot en forma de sentències.
Macari
Cristianisme
Prevere i eremita.
Habità 60 anys al desert de Scete, Egipte, encarregat de l’assistència espiritual d’altres anacoretes Famós com a protagonista de nombroses anècdotes, li han estat atribuïts, falsament, diversos tractats La seva festa se celebra el 15 de gener
starets
Cristianisme
Denominació (‘ancià’) donada al monjo rus que per la seva pregària i ascesi esdevé guia espiritual d’altres monjos i també dels fidels.
La seva funció, anàloga a la dels primitius pares del desert abat, és transmesa de mestre a deixeble al marge de la institució i del sagrament D’ençà de Paisij Veličkovskij, la seva escola influí tota l’espiritualitat russa i els grans pensadors de l'eslavofilisme
Saba
Cristianisme
Monjo palestí.
Al desert de Judà, organitzà 478 la ‘gran laura’, anomenada avui Mar Saba, que arribà a aplegar vora de cinc mil monjos, i la ‘nova laura’ a Teqoa 508 Defensor de l’ortodòxia, prengué part en la lluita contra l' origenisme i el monofisisme La seva festa se celebra el 5 de desembre
Serapió
Cristianisme
Bisbe de Thmuis, al delta del Nil (~339-~360).
Amic de sant Atanasi, abans de rebre'n l’episcopat fou monjo al desert juntament amb sant Antoni abat, el qual li llegà per testament la melota capa Destinatari de diverses obres d’Atanasi, ell mateix escriví un tractat contra els maniqueus i un Eucologi , que conté l’antiga Anàfora de Serapió , important per a la història de la litúrgia
Josep Maria Serra
Cristianisme
Benedictí, missioner i bisbe.
Ingressà al monestir de San Martín, de Santiago de Compostella, on s’ordenà el 1834, poc abans de l’exclaustració Després d’aquesta, se n'anà a l’abadia d’Itala Cava, a Salern Itàlia, i d’allà a les Missions d’Austràlia Occidental Fundà un monestirmissió al nord de Perth i el 1847 fou nomenat primer bisbe de Port Victòria 1849 Cansat de treball i lluites, el 1859 renuncià el càrrec retornà el 1861 i s’installà a Madrid, amb el títol de bisbe titular de Daulia El 1863 fundà, amb Antonia de Oviedo, la Congregación de Oblatas del Santíssimo Redentor, per a la regeneració de les dones, que s’…
Rufí d’Aquileia
Cristianisme
Teòleg i historiador de l’Església.
Pertangué al grup ascètic d’Aquileia sota Cromaci i de Melània a Alexandria i a Terra Santa Origenista sota Dídim el Cec i Gregori de Nazianz, es guanyà l’enemistat de Jeroni i dels seus, però restà fidel a Orígenes fins a la mort, cosa que li ha impedit d’ésser venerat com a sant Fou ordenat de prevere per Joan II de Jerusalem Sojornà entre els monjos del desert de Nítria i de Palestina Tornà a Aquileia i fugint dels gots anà a Roma i més tard a Sicília Amb les seves traduccions, és un dels més grans transmissors de les lletres eclesiàstiques gregues a l’Occident llatí Continuà…
eremitisme
Cristianisme
Forma de vida religiosa d’alguns cristians que, per motius ascètics, es retiren a la solitud.
L’eremitisme sorgí al segle III Hom considera Pau de Tebes el primer eremita conegut i Antoni, seguidor seu, a propagador de la vida eremítica a l’Alt Egipte, des d’on s’estengué per tot l’Orient Un dels seus deixebles, Hilarió, portà l’eremitisme a Palestina Gregori Nazianzè i Basili el Gran l’implantaren a la Capadòcia Com a forma general de vida monàstica, l’eremitisme fou substituït pel cenobitisme, fundat per Pacomi a l’Egipte i implantat més tard a l’Occident per obra d’Atanasi, Jeroni, Rufí, Cassià i Benet de Núrsia Als segles XII i XIII, hom troba encara a l’Occident molts eremites…