Resultats de la cerca
Es mostren 10 resultats
futurible
Filosofia
Cristianisme
En l’escolàstica dels s. XVI i XVII, futur condicionat o contingent, en contraposició a futur absolut o necessari.
El problema dels futuribles futuribilia centrà les discussions entre els partidaris de DBáñez dominicans i agustins i els de Lde Molina jesuïtes, entre els quals els suaristes es distingiren en alguns punts per una peculiar posició en relació amb els problemes de la preciència i de la premoció divines
sofiologia
Filosofia
Cristianisme
Especulació teològica pròpia de diversos autors ortodoxos russos, sobretot V.S. Solov'ov i S.N. Bulgakov, sobre la saviesa (en grec σωφία en connexió amb la divinitat.
Hom distingeix entre una saviesa creada i la Saviesa increada, distinta de les persones divines parallel evident amb la doctrina de les energies de GPalamàs La Saviesa, principi teàndric de les coses creades, constitueix el nexe d’unió entre Déu i el món Aquest ensenyament es relaciona amb la teoria platònica de l’ànima del món, amb la doctrina sobre la Theotokos i amb la teologia de l’Esperit Sant
persona divina
Cristianisme
En la cristologia, únic subjecte de la doble natura humanodivina del Crist, identificat amb la segona persona de la Trinitat (l'Encarnació).
L’analogia de l’ús cristològic del concepte de persona i, consegüentment, del de natura és palesa pel fet que la negació d’una persona humana en Jesús no significa que aquest no sigui autènticament home amb consciència i voluntat humanes, irreductibles a la consciència i voluntat divines del Verb, sinó tan sols que la seva pèrsonalitat no resta incomunicable, ens és assumida en la persona del Fill de Déu
Ricard de Sant Víctor
Cristianisme
Teòleg i místic escolàstic.
Succeí Hug de Sant Víctor a l’abadia homònima de París Els sis llibres del seu De Trinitate ocupen un lloc excepcional en la història de l’especulació trinitària per l’intent de derivar de l’amor comunicatiu de Déu les propietats de les persones divines Elaborà minuciosament tres arguments a posteriori de l’existència de Déu el de la temporalitat, el dels graus de perfecció i el de la possibilitat, molt apreciats per l’escolàstica posterior La mística especulativa li deu també notables aportacions, sobretot de tipus simbòlic
persona divina
Cristianisme
En el dogma de la Trinitat, cadascuna de les maneres com Déu es manifesta, a la creació i, més particularment, a l’home, s’hi relaciona i s’hi autocomunica, i que correspon a la pròpia realitat intradivina per tal com és aquesta, en ella mateixa, la que es revela i es lliura en l’economia de la salvació.
Traducció més aviat del mot grec prósopon i no del d' hypóstasis , bé que hom parla generalment de les hipòstasis divines, i en contraposició a l’única natura o ousía de Déu, el terme de persona com també el de natura és emprat en relació amb la Trinitat encara més analògicament que no ho és en la cristologia, per tal com no significa en Déu cap triplicitat d’individus ni de consciències o de voluntats, que són úniques, sinó solament el contrast interrelatiu que la realitat divina manté en ella mateixa com a misteri absolutament transcendent Déu Pare , com a paraula d’amor i de…
Anselm
Filosofia
Cristianisme
Teòleg i filòsof que residí la major part de la seva vida a França (del 1059 al 1093 a l’abadia de Bec, a Normandia) i a Anglaterra (arquebisbe de Canterbury des del 1093).
Els seus anys més fructífers intellectualment foren els passats a Bec després, les lluites que pel seu càrrec hagué de sostenir contra Guillem II i Enric I defensant la independència de l’Església li robaren la pau i el temps que hauria volgut dedicar a l’estudi Les seves obres més importants són Monologium 1077, Proslogion, De veritate, De libertate arbitrii, Cur Deus homo A les dues primeres exposà i tractà de justificar racionalment totes les principals veritats de la Revelació, posant en pràctica la tesi segons la qual cal partir de la fe, no pas d’una fe ociosa , sinó viva , que esperoni…
triteisme
Cristianisme
Nom donat a diverses doctrines trinitàries que en llur esforç per subratllar la divinitat de les tres persones divines no n’expliquen prou la unitat substancial.
El primer a ésser acusat de triteisme fou Marció, al s II, i posteriorment ho fou també un sector dels monofisites a l’alta edat mitjana el canonge i nominalista Roscelin, el bisbe de Poitiers i mestre de l’escola de Chartres Gilbert de la Porrée 1076-1154 i el monjo cistercenc Joaquim de Fiore foren condemnats per l’Església 1092, 1146 i 1215, respectivament d’una tal heretgia
Tomàs d’Aquino
Filosofia
Cristianisme
Música
Teòleg i filòsof italià, conegut també pels títols de Doctor comú i Doctor angèlic.
El 1243 ingressà, contra la voluntat de la seva família, a l’orde de predicadors Deixeble d’Albert Magne a París i a Colònia 1245-48 i 1248-52, inicià després el seu ensenyament a París, que interrompé durant la seva estada a Itàlia 1259-68, al servei de la cúria pontifícia a partir del 1272 ensenyà a Nàpols Morí mentre era en camí per assistir al concili de Lió Canonitzat el 1323 i proclamat doctor de l’Església el 1567 i patró de les escoles catòliques el 1880, és el representant més característic de l’escolàstica És autor de nombroses obres filosòfiques, exegètiques i teològiques que van…
,
baptisme
Cristianisme
Primer dels set sagrament consistent en un ritu d’ablució unit a unes paraules, en virtut del qual hom esdevé membre de l’Església del Crist i reneix espiritualment.
Els ritus religiosos amb aigua són freqüents en tots els pobles hom els atribuïa efectes de purificació, de reviviscència després de la mort o de canvi de situació en la vida naixement, pubertat, matrimoni Les religions de misteris, procedents de l’Orient i esteses per l’imperi Romà al temps immediatament anterior al cristianisme, contenien ritus de purificació a base d’aigua o de sang, amb sentit d’iniciació en doctrines i cultes secrets Alguns especialistes subratllen llur influència en el baptisme cristià d’altres s’inclinen a favor dels ritus jueus de l’Antic Testament El judaisme…
Ramon Llull

Miniatura del Ars Magna de Ramon Llull
Filosofia
Literatura
Cristianisme
Escriptor, filòsof, místic i missioner.
Biografia Era fill del cavaller Ramon Llull, de Barcelona, que participà en la conquesta de Mallorca i fou premiat amb el lliurament de terres a Pollença, Campanet i Ciutat de Mallorca Ramon Llull fill, de jove, dugué la típica vida d’un cortesà i contragué matrimoni Quan tenia uns trenta anys, però, segons explica ell mateix, tingué una revelació divina que li feu abandonar la seva antiga existència i dedicar-se a tasques missioneres Viatjà molt, especialment per Europa, l’Àsia Menor i el nord d’Àfrica Fundà una escola de predicació a Mallorca i ensenyà a la Universitat de París Fonts…