Resultats de la cerca
Es mostren 19 resultats
Sebastian Franck
Cristianisme
Místic alemany.
Sacerdot catòlic fins el 1518, predicador luterà més tard, criticà la intransigència d’uns i altres Escriptor popular i crític social, és autor de Geschichtsbibel ‘Bíblia històrica’, 1531, Paradoxa 1534, Weltbuch ‘Llibre del món’, 1534 i Kriegsbüchlein des Friedens ‘Llibre militar de la pau’, 1539 La ironia i el pessimisme són els trets fonamentals de la seva imatge del món Amb Luter, és considerat el màxim estilista alemany del seu segle
Adolf Esteller i Melià
Cristianisme
Jesuïta.
Després de doctorar-se en filosofia a Roma 1921 i d’aprendre el sànscrit a Bombai, estudià indologia, iranologia i filologia comparada indoeuropea a la Universitat de Berlín, estudis que coronà amb la tesi Die älteste Rezension des Mahānāṭakam 1935 ensenyà sànscrit al Saint Xavier's College de Bombai del 1937 al 1964 Són fonamentals les recerques dutes a terme per tal de reconstruir críticament el text del Ṛgveda, basant-se en les regles mètriques, l’arcaisme lèxic i els passatges parallels Entre molts altres treballs, cal esmentar El palimpsesto del Ṛgveda sánscrito 1965 i…
Adolf von Harnack
Cristianisme
Teòleg protestant alemany d’origen estonià.
Fou professor d’història del cristianisme primitiu a Leipzig 1876, a Marburg 1886 i a Berlín 1888 A partir de la publicació de Lehrbuch des Dogmengeschichte ‘Manual d’història dels dogmes’, 1886-89, esdevingué el representant màxim del protestantisme liberal, les idees fonamentals del qual enuncià a Das Wesen des Christentums ‘L’essència del cristianisme’, 1900 Accentuà la importància de la crítica històrica i intentà de despullar el cristianisme de tot element dogmàtic i especulatiu És autor de Die Geschichte der altchristlichen Literatur ‘Història de la literatura cristiana…
Alfonso de Valdés
Filosofia
Literatura
Cristianisme
Escriptor i humanista castellà.
Entrà en la cancelleria reial i fou secretari i llatinista oficial de Carles I 1526 Actuà d’intermediari en els greus conflictes politicoreligiosos entre l’emperador i els protestants Admirador i seguidor d’Erasme, amb qui mantingué correspondència, el defensà de les possibles accions de la inquisició 1627 Una de les seves obres fonamentals, conseqüència dels greus moments polítics el saqueig de Roma, el 1527, és el Diálogo de Lactancio y un Arcediano o De las cosas ocurridas en Roma , on fa una defensa de l’actuació de l’emperador i una severa censura de caràcter erasmista La…
gnosticisme
Cristianisme
Conjunt de comunitats cristianes dels primers segles que professaven la salvació per la gnosi
.
Hom pot reduir l’ensenyament característic del gnosticisme cristià a tres punts el Déu suprem és transcendent, diferent del creador del món o demiürg l’home espiritual pneumàtic és constituït per un element diví, que el diferencia essencialment de l’home no pneumàtic i la salvació consisteix en el coneixement d’aquesta realitat divina interna A partir d’aquestes proposicions fonamentals, el gnosticisme fou dividit en multitud de sistemes i sectes Les primeres formacions gnòstiques aparegueren en el si del judaisme hellenístic Simó Mag, Cerint, Dositeu, Menandre El principal…
tradició
Cristianisme
Material transmès que l’Església accepta com a expressió genuïna de la fe i que constitueix el dipòsit de la fe
.
Afirmada la seva validesa per l’Església antiga —Ireneu, Tertullià, Agustí, etc, hi fonamentaren llurs arguments contra els heretges—, la seva definició clàssica prové de Vicenç de Lerins “En l’Església catòlica cal retenir allò que ha estat cregut arreu, sempre i per tothom" Per a poder-hi distingir què cal acceptar com a expressió genuïna de la revelació, la teologia parla d’una tradició divinoapostòlica , el contingut de la qual es basa en el testimoniatge dels apòstols, i d’una tradició eclesiàstica , formada per tots els elements introduïts després de l’era apostòlica Quant a la seva…
modernisme
Cristianisme
Terme col·lectiu per a designar la crisi religiosa que marcà l’inici del segle XX i que apareix per primera vegada en l’encíclica Pascendi com a denominació comuna a una sèrie d’errors.
Pot definir-se com el trobament i contrast d’un passat religiós més aviat codificat —mètode escolàstic, autoritat dels Pares i de la Tradició, magisteri eclesiàstic— i un present que ha trobat en altres llocs les fonts vives de la pròpia inspiració Afronta tres sèries de problemes el teològic de l’evolució dogmàtica, l’històric de la formació o formulació de les doctrines i el psicosociològic de les transformacions en la fe religiosa Els conceptes afrontats pel modernisme són els fonamentals valor del coneixement en ordre a la fe, establint un doble ordre de coneixements…
missa
Cristianisme
En l’Església llatina, nom donat a la celebració de l’eucaristia.
Derivada del verb llatí mitto ‘enviar’, la paraula missa significa ‘comiat’ Els romans la utilitzaven per a indicar l’acomiadament dels participants en una reunió o dels oients d’un tribunal, un cop acabada la sessió Aquest és el sentit de l’expressió Ite, missa est ‘Aneu-vos-en, és el comiat’ que el president de l’eucaristia cristiana o el ministre anomenat diaca empra immediatament abans del final de la celebració Per un curiós procés semàntic, iniciat al segle IV, el mot acabà significant el ritu eucarístic tot sencer, i no pas només l’acabament La forma com actualment la litúrgia romana…
dogma
Cristianisme
Formulació doctrinal d’una veritat religiosa proclamada per l’Església, mitjançant el magisteri ordinari universal o una definició solemne, com a revelada per Déu.
Com a tal, és objecte de fe divina i catòlica, i comporta, doncs, obligatorietat eclesiàstica i canònica La teologia tradicional distingeix entre dogmes generals veritats fonamentals del cristianisme, que cal creure explícitament per a assolir la salvació, i dogmes especials articles de fe, que reclamen només un assentiment implícit D’altra banda, hom distingeix els dogmes pròpiament dits misteris en sentit estricte, coneguts només per revelació dels que són assequibles a la raó, tot i que l’esforç de raonabilitat és present també respecte als primers El concepte de dogma no es…
Hans Küng
Cristianisme
Teòleg suís.
Estudià filosofia i teologia a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma, i fou ordenat sacerdot 1954 El 1960 fou nomenat professor de teologia i director de l’institut de recerca ecumènica a la Universitat de Tübingen L’any 1962 fou nomenat peritus pel papa Joan XXIII, i des del concili II del Vaticà —on actuà com a expert— es caracteritzà com a eclesiòleg amb un conjunt d’obres situades en aquell nivell de crítica i interrogació que ha de precedir tot moment d’actualització Les seves obres Die Kirche ‘L’església’, 1967 i Unfehlbar Eine Anfrage ‘La infallibilitat Un interrogant’, 1970…