Resultats de la cerca

Iconogràficament l’escena ha tingut nombroses interpretacions, entre les quals destaquen les de Van der Weiden, Bosch, Correggio, Tiziano, Rubens, Ribera i Pedro de Mena

Capellà de Carles I, en l’edició castellana de les obres d’Ausiàs Marc fetes a Valladolid el 1555 inclogué un Vocabulario valenciano-castellano que conté unes 2 693 veus —en ocasions amb interpretacions equivocades—, que, malgrat el seu poc valor lexicogràfic, influí en la lexicografia valenciana posterior Hom ha suposat que s’inspirà en la Taula de vocables scurs de l’edició d’Ausiàs Marc del 1545

Rector de Sant Martí de Cornellà de Conflent És autor de Los set salms penitencials en versos catalans 1806, versió catalana en quartetes heptasillàbiques de rima perfecta encadenada i en un to popular i colloquial Van precedits d’una “advertència”, tractat breu sobre el sentit i la interpretació dels salms, i cadascun d’ells va també precedit per una explicació de les circumstàncies en què fou escrit, amb aclariments d’alguns passatges difícils, crítica d’interpretacions antiquades i justificacions de la traducció

Doctor en teologia i en ambdós drets Residí a Roma i fou canonge degà de la catedral de Tarassona És autor dels comentaris teològics Speculum veritatis 1598, d’uns comentaris i interpretacions de l’art breu de Ramon Llull, Generalis et admirabilis methodus ad omnes scientias facilius et citius addiscendas 1613, que precedí d’una biografia, en llatí, de Llull, d’una Defensa de la doctrina de Llull publicada vers el 1613 com a procurador de la causa lulliana a Roma i d’uns comentaris a l' Ars Magna de Llull, que restaren inèdits

Franciscà, des del 1657 fou provincial de Mallorca Ensenyà teologia i filosofia lulliana a Palma i teologia a Roma El 1645 fou nomenat síndic per sostenir a Roma la causa pia lulliana Per tal d’evitar falses interpretacions de Llull, propugnà el retorn als seus textos i publicà amb notes i índexs l’ Ars Brevis 1642 i l’ Ars Magna 1643 Denuncià les tergiversacions del pensament de Llull causades pels comentaris europeus de l’època i n’assajà la restauració Escriví diverses obres en llatí per acostar críticament la lògica de Llull a la de Caramuel i mantingué correspondència amb…

Sorgida en explícita controvèrsia amb el pelagianisme, la doctrina de la predestinació fou enunciada primer per sant Agustí, de manera, però, que la llibertat i responsabilitat humanes restaren prou posades en qüestió La cèlebre disputa de auxiliis que omplí els s XVI i XVII tingué precisament com a objecte la compaginació d’aquesta llibertat i aquesta responsabilitat humanes amb la sobirania i llibertat de Déu en l’atorgament de la gràcia de salvació, davant l’assimilació radical que de l’augustinisme feren luterans i calvinistes pel que fa a la predestinació Molinistes i congruistes Suárez…

Orígenes declarà repetidament voler ésser un fill fidel i incondicional de l’Església, però el seu pensament, creador i personalíssim, així com tingué grans admiradors i imitadors Atanasi, Dídim, els tres Capadocis, Evagri, Hilari, Ambròs, etc, fou pretext per a vives i complicades polèmiques així Metodi d’Olimp, Pere d’Alexandria, Epifani de Salamina, Jeroni, Teòfil d’Alexandria i altres mogueren una polèmica contra Orígenes, basada, la major part de les vegades, en falses interpretacions o en frases preses isoladament o enunciades només hipotèticament per ell preexistència de l…

Entre els seguidors de l’adventisme hi ha dues tendències els postmillenaris , que creuen que el regne de Déu es realitzarà mitjançant un procés gradual i que la segona vinguda de Crist s’esdevindrà després del millenari esmentat a l' Apocalipsi L’altre grup és constituït pels premillenaris , que es basen en el progrés social per esperar la segona vinguda abans del millenari i creuen que el regne de Déu començarà amb un cataclisme còsmic Una gran part d’adventistes pertanyen a aquest segon grup, i generalment hom considera l’adventisme i el premillenarisme com a sinònims L’adventisme preveu…

Les primeres controvèrsies sobre la natura d’aquesta presència daten de la primera edat mitjana, en què hom troba ja, sota una aparent coincidència, la divisió entre els precursors de la transsubstanciació i els qui accentuaven la permanència del pa i del vi eucarístics en el sagrament només posteriorment aparegué la doctrina del caràcter simplement simbòlic de la presència de Crist Al segle IX Pascasi Radbert fou el primer a posar en dubte la identitat entre el cos eucarístic de Crist i el seu cos ressuscitat, mentre que, al segle XI, Guitmund d’Anvers formulà la doctrina de la impanació, la…

Molt probablement d’origen occità, les seves doctrines i visions tingueren molta influència a Catalunya, especialment entre els framenors i la família reial Influït per Joaquim de Fiore  i altres millenaristes i espirituals  franciscans com Arnau de Vilanova  amb el qual Menéndez Pelayo el comparà i l’inclogué a Historia de los heterodoxos españoles , i fra Pere d’Aragó, s’avesà a introduir, en les seves prèdiques i escrits, vaticinis i interpretacions de l’Apocalipsi, així com denúncies de la vida corrompuda del clergat Per aquests motius, el 1344 fou empresonat durant una…