Resultats de la cerca
Es mostren 13 resultats
tron
Art
Cristianisme
Nom donat a algunes peanyes o retaules on hi ha entronitzada una imatge de la Mare de Déu.
Cal esmentar, per la seva significació i la seva riquesa, el tron de la Mare de Déu de Montserrat 1946-47, gran peça d’orfebreria d’or, metalls preciosos i esmalts que emmarca i sosté la imatge de la Mare de Déu és obra de l’arquitecte Francesc Folguera i del pintor Josep Obiols, i hi intervingueren els escultors Joaquim Ros, Rafael Solanic, Martí Llauradó i Josep Granyer i els orfebres Ramon Sunyer i Alfons i Rafael Serrahima
responsori
Música
Cristianisme
Peça litúrgica que consisteix en el cant d’uns versets, normalment de salm, per part del solista, al qual respon l’assemblea o el cor amb una tornada.
Antiga manera de cantar els salms, ha restat reduït a un o dos versets amb tornada que hom executa després de les lectures de l’ofici diví Són recollits en el responser Als nocturns de matines revesteix una gran riquesa melòdica responsori llarg , mentre que és molt simple després de la capítula responsori breu , als altres oficis diürns Els de les grans festes, sobretot Nadal i Setmana Santa, foren tractats polifònicament per grans mestres TL de Victoria, Narcís Casanoves, etc L’obligatorietat de la recitació diària de l’ofici, així com el res privat, ha portat al costum…
trona
Art
Cristianisme
Accessori arquitectònic de les esglésies destinat a la predicació, consistent en una mena de balcó, proveït sovint d’un faristol i d’un tornaveu, col·locat a una certa altura per sobre dels fidels, accessible per una escala.
Derivada de l'ambó, no sol trobar-se al presbiteri, sinó adossada a la paret o a una columna o aïllada o sostinguda per un pedestal De pedra o de fusta, sovint ha esdevingut un element d’una gran riquesa artística Als Països Catalans n'hi ha bons exemplars gòtics, entre els quals sobresurt la de la catedral de Barcelona 1396-1403, obra de fusta de Pere Sanglada, amb figures de Crist, la Mare de Déu i sants També és destacable la de la seu de Tortosa, d’un gòtic ja florit Al Renaixement sobresurten les dues de la catedral de Mallorca, magnífiques obres plateresques de l’aragonès…
ritu siroantioquè
Cristianisme
Ritu propi del patriarcat d'Antioquia.
És practicat pels cristians pertanyents a aquest patriarcat que cal no confondre amb els patriarcats homònims melquita o maronita, estesos a Síria, l’Iraq, el Líban i la Turquia meridional, i pels cristians jacobites del Malabar Índia i els seus germans catòlics, que hom anomena malankars Empra la llengua siríaca, bé que, en la pràctica litúrgica, la utilització de l’àrab hi és molt abundant i, a l’Índia, el malaialam Cal remarcar, entre diverses característiques, l’abundor d’anàfores més de 70 per a la litúrgia eucarística, una oració peculiar, a l’ofici diví, anomenada sedro , així com una…
ritu bizantí
Cristianisme
Forma de la celebració cultual pròpia de l’església de Constantinoble i de les esglésies que d’ella l’han rebuda.
Per l’origen pertany a la branca antioquina, però als elements procedents d’Antioquia se n'ajunten d’altres, propis de la regió de Capadòcia Heretà molts elements i estructures de l’antiga litúrgia de Jerusalem, però, alhora, les seves pròpies tradicions i usances acabaren dominant les altres El ritu bizantí actual és el resultat de la fusió dels elements constantinopolitans Typikón de la Gran Església, sigui catedralicis o monàstics, i dels elements palestinencs, procedents, sobretot, de la laura de Sant Saba, prop de Jerusalem Typikón de Sant Saba És el més estès dels ritus cristians d’…
tradició
Cristianisme
Material transmès que l’Església accepta com a expressió genuïna de la fe i que constitueix el dipòsit de la fe
.
Afirmada la seva validesa per l’Església antiga —Ireneu, Tertullià, Agustí, etc, hi fonamentaren llurs arguments contra els heretges—, la seva definició clàssica prové de Vicenç de Lerins “En l’Església catòlica cal retenir allò que ha estat cregut arreu, sempre i per tothom" Per a poder-hi distingir què cal acceptar com a expressió genuïna de la revelació, la teologia parla d’una tradició divinoapostòlica , el contingut de la qual es basa en el testimoniatge dels apòstols, i d’una tradició eclesiàstica , formada per tots els elements introduïts després de l’era apostòlica Quant a la seva…
puritanisme
Història
Cristianisme
Moviment político-religiós en el si de les esglésies reformades d’Anglaterra i d’Escòcia, nascut en el període que va des de l’establiment d’Elisabet I (1559) fins a la restauració monàrquica de Carles II (1660).
Ppretenia la total purificació de les reformes romanes en el culte i la implantació del pensament calvinista Les fonts més típiques per a conèixer-ne el pensament són el Pilgrim's Progress de John Bunyan i el Book of Martyrs de John Foxe, que posen la base del totalitarisme bíblic la Bíblia com a únic codi religiós, moral, social, litúrgic i polític Accentua al màxim la predestinació dels elegits, nucli a part entre els homes, fora del qual tot és dolent i digne d’extermini D’altra banda, defensa la fraternitat i igualtat de tots els homes, que aplica escrupolosament entre els creients…
moviment carismàtic
Cristianisme
Corrent espiritual nascut l’any 1967 a l’Amèrica del Nord i estès després a diversos països d’Europa, que insisteix en la pràctica d’un tipus d’oració espontània i entusiasta i en la necessitat de recuperar la riquesa de carismes de les comunitats cristianes primitives.
Entre els protestants hi ha els grups anomenats pentecostals i, entre els catòlics, és notable l’impuls adquirit per la Renovació Carismàtica
Josep Perarnau i Espelt
Historiografia catalana
Cristianisme
Teòleg i historiador.
S’ordenà a Barcelona i estudià teologia a Salamanca, Roma i Múnic Ha estat professor de teologia als seminaris de Sogorb i Castelló, i ho és a la Facultat de Teologia de Catalunya És doctor en teologia per la Facultat de Teologia de Catalunya, de la qual fou professor des del 1968 Essent consultor del bisbe Pont i Gol, llavors a Sogorb-Castelló, assistí al concili II del Vaticà 1962-65 i inicià una edició crítica en català dels documents conciliars, d’una gran riquesa documental Fou fundador de l’Associació de Teòlegs Catalans És director 1974 de la collecció Studia, Textus…
, ,
Francesc Torralba i Roselló
Cristianisme
Filòsof i teòleg.
Doctorat en filosofia per la Universitat de Barcelona 1992 i en teologia per la facultat de teologia de Catalunya 1997, és professor de filosofia de la Universitat Ramon Llull , on és titular de la càtedra Ethos d’ètica aplicada, i també duu a terme una intensa activitat d’escriptor i de conferenciant És director de la càtedra de pensament cristià del bisbat d’Urgell des del 2004 i del Ramon Llull Journal of applied Ethics i, des del maig del 2011, president del Consell Assessor per a la Diversitat Religiosa de la Generalitat de Catalunya Presideix també el comitè d’ètica assistencial de la…