Resultats de la cerca

Era nebot o cosí del bisbe d’Elna, Guiu de Terrena, de qui fou hereu de confiança el 1354 Era doctor en drets i el 1370 ensenyava dret canònic a Avinyó És autor d’unes Quaestiones Theologicae 1373 Se li atribueix també un tractat sobre el misteri de la missa i un altre sobre les hores canòniques, en llatí

Frare carmelità, dit també Guiu de Perpinyà i doctor breviloquus i doctor mellifluus pels escolàstics medievals Estudià a la Universitat de París, on es graduà de mestre de teologia abans del 1313 i hi exercí el professorat fins el 1316 Després fou també professor de l’estudi que el seu orde tenia a Avinyó, i per això nomenat mestre del Sacre Palau En aquest mateix temps fou provincial dels carmelitans a Provença i general de l’orde entre el 1318 i el 1321 Fou remarcable la seva actuació com a teòleg i inquisidor en la qüestió dels begards i dels espirituals El papa Joan XXII li encomanà l’…

Carmelità, fou deixeble a Roma de Maurice de la Taille, que dirigí la seva tesi Clavis Ecclesiae 1922 Es dedicà a la docència, fins que el 1937 fou expulsat d’Itàlia per Mussolini Visqué aleshores a Holanda, i del 1939 al 1947 a Olot Publicà Introductio in sacram theologiam 1949, De scriptoribus scholasticis saeculi XIV ex ordine carm 1931 i El Yo de Jesucristo 1954 El 1932 l’Institut d’Estudis Catalans li publicà Guiu de Terrena , important contribució a la història de la filosofia catalana medieval Com a teòleg, havia estat influït per Scheeben i, després, pels sants pares…

Com a sistema de pensament característic de la societat feudal, de la qual constitueix l’expressió ideològica, consisteix bàsicament en una coordinació de la teologia i de la filosofia i en una recerca d’acord entre la revelació o la fe i la raó En certa manera l’escolàstica succeí la patrística, tot afegint-hi com a elements nous una marcada sistematització i una metodologia característica Malgrat el seu caràcter unitari, l’escolàstica es divideix en corrents ben diversos, i àdhuc contraposats, i en etapes ben diferenciables En un principi arrelava fonamentalment en la filosofia, d’…

Origen i evolució L’orde té el seu origen en un grup d’ermitans —croats i pelegrins— establerts a mitjan segle XII al mont Carmel La regla fou redactada vers el 1209 per Albert Avogadro, patriarca llatí de Jerusalem, i confirmada per Honori III el 1226 La vida dels primers carmelitans fou estrictament eremítica, de gran austeritat i vida contemplativa, prenent per ideal el profeta Elies, que visqué al mont Carmel Els carmelitans erigiren, al Carmel, una capella dedicada a la Mare de Déu Mare de Déu del Carme A causa de la pressió islàmica, l’orde deixà Palestina i s’estengué per Europa des…

Com a cos filosoficoteològic, caracteritzat per una forta coherència aconseguida mitjançant la utilització de l’aristotelisme com a instrument per a la interpretació de les dades de la revelació cristiana, el tomisme estableix —a partir i més enllà d’Aristòtil— les anomenades cinc vies per a la demostració de l’existència de Déu, com a causa primera i darrer fi de la creació, les quals, però, han d’ésser compreses en llur context propi, que és teològic Entre les doctrines genuïnament tomistes —sovint rebutjades, o almenys diferentment interpretades per altres corrents escolàstics com és ara l…

Erigit al segle VI com a desmembració de la diòcesi de Narbona, el primer bisbe conegut és Domne Als concilis de Toledo i de Narbona consten cinc bisbes d’Elna entre el 571 i el 683 Després d’un segle de silenci, a causa de la invasió àrab, la successió episcopal és represa amb Venedari Des del segle IX el bisbat comprenia el Conflent, el Vallespir i el Rosselló al segle XI es dividí en tres ardiaconats el del Rosselló, o gran ardiaconat, el del Vallespir i el del Conflent A l’època carolíngia, diversos preceptes afavoriren l’establiment de comunitats monàstiques, sovint…

Origen i evolució del bisbat de Mallorca Per una butlla del 1295, Menorca fou unida a la diòcesi de Mallorca però esdevingué diòcesi independent el 1795 Eivissa no ha pertangut mai, de fet, a la diòcesi de Mallorca De vuit arxiprestats, que comprenien 39 parròquies i 46 filials el 1906, passà el 1928 a set arxiprestats, dividits en 72 parròquies, i el 1964, a 12 arxiprestats, amb 132 parròquies Actualment té 26 arxiprestats, dividits en quatre grups, cadascun presidit per un vicari episcopal L’origen de la diòcesi és obscur El 484 n’era bisbe Elias, del qual només se sap que assistí a un…