Resultats de la cerca

A principi del 1939 s’exilià a França, i després a Mèxic amb el seu pare Avellí Artís i Balaguer , i els seus germans Rosa i Avellí Exercí d’inspector d’obres de l’Estat, obrí la botiga de venda i restauració Arte Sacro, feu d’interiorista i construí algun cinema Ensinistrat pel seu germà Tísner, el substituí als Estudios América com a escenògraf cinematogràfic durant el període 1957-66, i intervingué en prop de dues-centes produccions rutinàries o seriades, que signava sempre amb l’ambigua denominació Escenografía A Artís-Gener Després abandonà aquest ofici i recuperà el de decorador El…

Vida Era nebot d’Adrià Gual Com a crític signà Enric F Gual i publicà en el setmanari "Gràcia – Rambles" 1934 i a les revistes "Art" 1934-35 i "Espectáculo" 1936 També fou un membre destacat del FAD 1935 Després de la guerra civil, s’exilià amb el seu fill Pere Fernández i Miret, primer a França i després a Mèxic, i es naturalitzà mexicà Allí fou conferenciant, professor i crític d’art en diaris i revistes a "Quaderns de l’exili" escriví dos articles sobre el cinema a Catalunya i les possibilitats d’un cinema català el 1945, i publicà catàlegs i monografies de pintors a l’editorial que creà…

Format al British Film Institute de Londres i a la televisió suïssa, fou un dels capdavanters del “nou cinema” suís El seus films, com ara L’invitation 1973,  Pas si méchant que ça 1974, La dentellière 1977, premiat a Canes,  La provinciale 1980 i La mort de Mario Ricci 1982 reflecteixen una minuciosa observació de la realitat social del seu país Posteriorment rodà Orfeo 1985, adaptació de l’òpera de Claudio Monteverdi, la faula Si le soleil ne revenait pas 1987, L’ombre 1992, on retorna a la crítica social del seu país, Le dernier été 1997, una història d’antisemitisme a partir…

Vida Es formà al costat del seu pare ebenista i fou germà del dibuixant i escenògraf Francesc Soka , Acit o Jip 1900 - 1968 Treballà en diferents tallers i comeses a París 1914, Alemanya 1919, Itàlia, Madrid decàda del 1920 i el 1930 i Barcelona, fins que arribà a Cuba el 1936 un cop enllestits els decorats de Bohemios 1937, Francisco Elías A Mèxic muntà l’empresa Escenografía de Manuel Fontanals L’ofici l’aplicà en més de dos-cents cinquanta films com a decorador i a voltes com a dissenyador de vestuaris 1938-66 també feu molt teatre Escenògraf de prestigi, treballà al costat dels millors…

Germà de l’escenògraf Rafael Mora Es dedicà sobretot al teatre Publicà el drama La cançó dels catalans 1922, però el seu gran èxit fou Cançó d’amor i de guerra  1926, escrita en collaboració amb Lluís Capdevila i musicada per Martínez Valls Estrenà, entre altres, les obres musicades La taverna d’en Mallol 1930, inspirada en la popular  Cançó de taverna  d’Apelles Mestres  La legió d’honor 1930, amb música de Martínez i Valls Gent del camp Xiquets i mossos  1931, amb música de Ramon Ferrés,  L’àliga roja  1932, també amb música de Martínez i Valls i La revolta Igualment, escriví llibrets de…

Vida De petit visqué a Mèxic, on el seu pare Roberto feia de baríton de sarsuela A Barcelona cursà estudis primaris i es professionalitzà en el teatre i el cinema El seu primer film fou Nuestra Natacha 1936, Benito Perojo En una gira per Hispanoamèrica s’installà a Mèxic el 1942 i realitzà el primer film, Secreto eterno Carlos Orellana, amb el pseudònim d’Armando Dávila, que només utilitzà en aquesta ocasió Fins a la dècada de 1970 interpretà més de cinquanta títols, la majoria com a secundari, que alternà amb els escenaris, la ràdio i la televisió Es naturalitzà mexicà El 1974, amb August…

Format a l’Escola Municipal de Música de Sabadell, estudià piano amb Ciprià Cabrané Deixeble de M Burgès a Barcelona en les disciplines d’harmonia i contrapunt, el 1915 es traslladà als Estats Units d’Amèrica, i s’allistà com a voluntari de l’exèrcit durant la Primera Guerra Mundial Es dedicà al piano i formà a Nova York un duet amb el violinista Xavier Cugat, amb l’èxit del qual anà a Hollywood a l’inici del cinema sonor Compongué música lleugera, feu orquestracions i dirigí orquestres Des de Washington escriví ballets, suites i operetes que s’estrenaren 1922-29 treballà en emissores…

Vida Fill de cantants d’òpera, el 1907 s’installà a Barcelona Estudià piano amb Enric Granados i composició amb Felip Pedrell Director de l’Orquestra de Pau Casals, collaborà, des del 1922, a l’Oficina Musical del Cançoner Popular de Catalunya, al costat de Francesc Pujols, recollint cançons de Mallorca i Menorca També feu de crític musical i assagista a "La Publicitat", "Mirador" i "Revista de Catalunya" a partir del 1923, i formà part de l’equip directiu de Ràdio Associació de Catalunya El 1927 posà música a un documental sobre l’illa de Mallorca dirigit per Josep M Verguer, que es convertí…

Vida Hereu del popular restaurant barceloní Los Caracoles, inicià la seva trajectòria artística a l’Orfeó Català, i gràcies a una beca estudià lírica a Itàlia i realitzà diverses gires com a cantant d’òpera i sarsuela Durant la postguerra debutà com a actor en Noche fantástica 1943, Lluís Marquina i Doce lunas de miel 1943, Ladislao Vajda fou contractat per l’Emisora Films i prestà el seu físic voluminós a diversos films dirigits per Ignasi F Iquino Turbante blanco 1943 Hombres sin honor 1944 Cabeza de hierro 1944 Una sombra en la ventana 1944 Ni pobre ni rico, sino todo lo contrario 1945 i…

Iniciat en la dansa a l’Orfeó Gracienc, passà després al Cercle Catòlic de Gràcia, on formà part de l’esbart Vola Colom Combinà la professió de fotògraf amb les activitats de ballarí, actor i, des de l'inici dels anys noranta, tècnic de so i de llums en la mateixa entitat, vincle que mantingué durant tota la seva vida Descobert per Sergi Belbel en l’obra  Sota la pluja , produïda al Cercle, s'inicià en el teatre professional el 1995 en L’Hostalera , de Goldoni, dirigida pel mateix Belbel Aquest any debutà també a la televisió en la sèrie Pedralbes Centre , i aviat es convertí en un dels…