Resultats de la cerca

Successor del seu mestre Leucip en la direcció de l’escola d’Abdera, fou contemporani i, segons que sembla, rival de Plató, el qual, tot i conèixer la seva obra, mai no en féu esment Desenvolupà el sistema atomista atomisme , iniciat per Leucip, i l’amplià amb aplicacions psicològiques i morals

Fill de l’orador Teòcrit, fou seguidor de Demòcrit i mestre d’Anaxarc Acceptà, en l’obra Περì ϕύσεως ‘Sobre la natura’, elements de l’escola d’Elea i de la doctrina de Demòcrit S'ocupà de l’explicació dels fenòmens atmosfèrics i de la prehistòria troiana Τρωïκά i, probablement, de la jònica Ιωνικά

Per a Demòcrit és un dels elements de la felicitat Els epicuris, els estoics i els escèptics la collocaren al centre de llur filosofia

La seva personalitat, com a creador de l' atomisme , i la seva existència foren negades per l’escola epicúria i, a partir del 1880, per filòlegs importants Es pot conjecturar, però, que Leucip fou l’autor de dos tractats — El gran ordenament i Sobre l’intellecte —, inclosos probablement en el corpus de Demòcrit, el seu deixeble o collega

Deixeble de l’escèptic Pirró d’Èlide i seguidor de Demòcrit, fou el mestre d’Epicur Cal considerar-lo com una de les figures que relacionen, d’una banda, la gnoseologia democritiana amb l’escepticisme, i de l’altra, l’atomisme democritià i l’epicureisme Des del punt de vista ètic, sostingué que el filòsof pot participar en la vida pública i es consagrà a l’explicació d’una teoria de la retòrica, combatuda posteriorment per Filodem

Estudià teologia, grec i hebreu a Ais de Provença i es doctorà en teologia a Avinyó Fou professor 1645 al Collège Royal de París És conegut pels seus atacs a la filosofia dels aristotèlics, que considera com a purament verbal, car, per a ell, la veritable ciència ha de partir de les qualitats experimentals de les coses Fonamenta el coneixement en una doctrina sensualista i en l’atomisme clàssic de Demòcrit i Epicur Fou amic de Hobbes, entusiasta de Galileu, Copèrnic i Kepler i contradictor de l’intellectualisme cartesià Escriví llibres de física, matemàtiques, astronomia i…

La tònica dominant dels primers peripatètics —final del s IV i s III aC— fou el desenvolupament de l’empirisme aristotèlic i la investigació cientificopositiva Entre ells es destaquen Teofrast, gran autoritat en botànica, Aristogen de Tàrent, negador de la immortalitat de l’ànima, Dicearc de Messènia, que defensava la preeminència de la vida pràctica sobre la teorètica, Demetri de Fàleron, que portà el peripatetisme a Alexandria, i Estrató de Làmpsac, que assimilà el materialisme mecanicista de Demòcrit Posteriorment en profunda decadència, recuperà el prestigi amb les…

Categoria fonamental del pensament i de la realitat, Aristòtil la considerà, juntament amb la quantitat i la relació, el més important dels accidents accident S'oposa a la relació per tal com modifica intrínsecament la substància s’oposa a la quantitat per tal com no és mesurable i comporta solament diferències d’intensitat Per a Kant, és el segon dels quatre títols de conceptes purs del pensament categories que inclou la realitat, la negació i la limitació Amb la quantitat constitueix la classe de les categories matemàtiques En la gnoseologia empírica, Locke i Leibniz adoptant una distinció…

Els pitagòrics i els estoics admetien el buit fora del món, els primers com una matèria ambient, assimilable a l’aire, i els darrers com un “incorporal” Per contra, Parmènides, que identificà el buit amb el no-res, en negà l’existència, perquè l’existència del no-res seria contradictòria Però els principals partidaris del buit a l’antiguitat foren els atomistes atomisme, per als quals el món es componia de dos principis els àtoms = matèria = ésser i el buit = espai, = no-res, que feia possible el moviment dels àtoms i explicava la compressibilitat dels fluids i la diferent densitat dels…

En general, el finalisme pot ésser contraposat al mecanicisme , com a forma més comuna del que hom anomena causalisme explicació de la realitat a partir de la causalitat eficient així, hom pot agrupar les filosofies d’Anaxàgores, Plató i Aristòtil, entre altres, i el providencialisme com a sistemes finalistes, i Demòcrit, Descartes i Spinoza com a filòsofs causalistes i, àdhuc, mecanicistes Intents d’harmonitzar ambdues orientacions són els efectuats, per exemple, per Leibniz i Lotze Ara bé, ni els filòsofs finalistes renuncien a la causalitat ni els causalistes o mecanicistes…