Resultats de la cerca
Es mostren 73 resultats
simple
Filosofia
Que no té ni pot tenir parts i, per tant, és indivisible.
Exemples d’entitat simple són la mònada, l’àtom dels atomistes grecs atomisme i, segons la tradició escolàstica i diverses de les concepcions filosoficoreligioses, l’ànima i Déu
ataràxia
Filosofia
Tranquil·litat de l’ànima no torbada per cap desig ni per cap temença.
Per a Demòcrit és un dels elements de la felicitat Els epicuris, els estoics i els escèptics la collocaren al centre de llur filosofia
teoria dels valors
Filosofia
Doctrina que, enfront del relativisme historicista de les acaballes del segle XIX, cerca d’establir el significat i el fonament del que hom anomena ‘‘regne del deure’’ o del conjunt d’estimacions valoratives sobre la realitat i l’home i sobre llur sentit.
També denominada axiologia , i àdhuc estimativa , la teoria dels valors arrenca del concepte kantià de valor moral echt moralischer Wert i de la doctrina nietzscheana del “canvi de valor de tots els valors” En foren els representants més destacats M Scheler i N Hartmann, els quals recolliren les aportacions prèvies de F Brentano, H Rickert, C von Ehrenfels i, sobretot, A von Meinong, entre altres, i establiren els valors com a objectes en si, ni reals ni ideals, ni objectius ni subjectius, i alhora reals i ideals, objectius i subjectius No són reals ni objectius, en el sentit que hom no en…
possible
Filosofia
Allò que té possibilitat, que resta en possibilitat, sia simplement lògica o sia real i física.
El problema central dels possibles, equivalent i intrínsecament vinculat al de l’essència, ha estat tradicionalment el de llur existència, fonament o consistència, de què hom pot veure ja un indici en el fet que el possible hagi estat denominat àdhuc com a ens Pel que fa a la relació entre el possible i el real, relació tradicionalment formulada amb referència al diví i a la subsistència de les essències en Déu, cal destacar dues posicions típicament diferenciades la intellectualista, que fa —com és ara en el tomisme— que els possibles no siguin entesos ni com a simplement…
Miquel Servet

Miquel Servet
© Fototeca.cat
Filosofia
Literatura
Cristianisme
Nom amb què és conegut l’humanista, metge i teòleg reformat aragonès Miguel Serveto Conesa.
Estudià a Barcelona, on vers el 1525 entrà al servei de fra Joan de Quintana, abat de Montaragó i confessor de Carles V, el qual acompanyà a Itàlia amb motiu de la coronació de l’emperador Bolonya, 1530 Estudià lleis a Tolosa, al Llenguadoc, però n’hagué de fugir, perseguit per la inquisició Viatjà, aleshores, per Basilea i Estrasburg, on entrà en contacte amb alguns reformadors Johannes Oecolampadius , Martí Bucer , etc i publicà De trinitatis erroribus libri septem 1531 i Dialogorum de trinitate libri duo 1532, intent d’aclarir els punts més controvertits sobre la Trinitat tanmateix, es…
José Enrique Rodó
Filosofia
Escriptor uruguaià, considerat el més important pensador i assagista de l’Amèrica Llatina.
Sense haver acabat mai els estudis universitaris, des del 1898 explicà literatura a la universitat Dirigí la Biblioteca Nacional Fou diputat a Corts pel Partido Colorado 1902, 1907 Fou enviat per la revista Caras y Caretas a Europa el 1916, on morí, en plena joventut, atacat de febre tifoide El periodisme fundà Revista Nacional de Literatura y Ciencias Sociales , 1895 i la política acapararen part de la seva activitat sense minvar, però, ni l’interès ni la influència de la seva tasca de pensador i d’educador Essencialment eclèctic, no pot ésser considerat un filòsof…
mode d’ésser
Filosofia
Determinació entitativa mancada de consistència en ella mateixa, dependent sempre d’una altra entitat i amb un grau de realitat menor encara que el de l’accident.
Els modes poden ésser substancials, accidentals, d’inherència, etc, segons que siguin determinacions d’una substància, d’un accident, de la manera com un accident o una qualitat és inherent a un subjecte, etc Bé que pràcticament exclusiva de l’anomenada darrera escolàstica sobretot, Francisco Suárez, el concepte del mode ha perviscut —molt diversament interpretat— en la filosofia moderna Descartes modes de l’extensió i del pensament, Spinoza modes com a afeccions de la substància, Locke i Leibniz modes com a idees —espai, duració, nombre, infinitud— i complexos de qualitats, etc Entre els…
filosofia del sentit comú
Filosofia
Psicologia
Nom amb què és coneguda la doctrina central de l’escola escocesa, per tal com aquesta destaca el paper decisiu del sentit comú (common sense), facultat reguladora que permet a l’home de fonamentar tot judici sense caure ni en l’escepticisme ni en el dogmatisme.
Bé que hom no pot identificar-los simplement, sentit comú i seny mantenen una innegable relació, probablement no estranya al fet que l’escola escocesa assolí un gran influx als Països Catalans És clara, així mateix, la relació existent entre el sentit comú d’aquesta escola i el també anomenat sentit comú sensus communis naturae de la tradició escolàstica, bé que aquest no fóra entès com a facultat de l’home, sinó com una mena de força cognoscitiva de la pròpia natura humana en general i en virtut de la qual hi ha un acord o coincidència universal per part dels homes pel que fa…
Apol·loni de Tíana
Filosofia
Filòsof, un dels iniciadors del neopitagorisme, amb una orientació més religiosa que no pas filosòfica.
Difongué la idea que l’home és un ciutadà del món i que hi ha un déu superior als altres que no solament no necessita sacrificis, sinó que ni tan sols cal que sigui anomenat
Wang Chong
Filosofia
Filòsof xinès.
Lletrat adepte als texts confucians guwen escriptura antiga influïts pel taoisme, adoptà una postura molt crítica davant les creences religioses, que identificava amb les supersticions A la seva obra Lun Heng negà la supervivència de l’ànima, sostingué que la natura humana no és bona ni dolenta i defensà un naturalisme determinista radical, escèptic i negatiu
Paginació
- 1
- 2
- 3
- 4
- 5
- 6
- 7
- 8
- Pàgina següent
- Última pàgina