Resultats de la cerca
Es mostren 26 resultats
Giovanni Bardi
Filosofia
Lingüística i sociolingüística
Humanista florentí.
Es dedicà al mecenatge de poetes i músics contemporanis Fundà la Camerata Fiorentina, on fou conreat l’estil, aleshores naixent, del melodramma per musica Escriví un Discorso sopra la musica antica e'l cantar bene ~1592
Wolfgang Stegmüller
Filosofia
Filòsof austríac.
Professor a Innsbruck 1949-57, a Kiel i a Bonn, des del 1958 fins a la jubilació ho fou a Munic Seguint Carnap i obert als diversos corrents contemporanis, fou reconeguda autoritat en epistemologia i filosofia de la ciència És autor de Metaphysik-Skepsis-Wissenschaft ‘Metafísica-Escepticisme-Ciència’, 1954, Das Universalienproblem ‘El problema dels universals’, 1957, Probleme und Resultate der Wissenschaftstheorie und analytischen Philosophie ‘Problemes i resultats de la teoria de la ciència i de la filosofia analítica’, en collaboració amb MVarga von Kibéd, 7 volums, 1969-86 i…
presocràtic
Filosofia
Nom genèric amb què són coneguts tots i cadascun dels filòsofs grecs anteriors a Sòcrates (s. VI-V aC).
En destaquen els membres de les anomenades escoles jònica, pitagòrica pitagorisme i d'Elea, així com els pluralistes pluralisme 1 2 i sofistes sofística, bé que bona part dels pensadors integrants d’aquests dos darrers grups són contemporanis de Sòcrates o àdhuc posteriors Els presocràtics, en general, intentaren d’explicar científicament, tot marginant el mite, la constitució fonamental i el canvi de la natura Bé que no se'n conserva cap text original, hom pot estimar el pensament presocràtic a partir dels diversos fragments, recollits per HDiels i WKranz, que citaren en llurs…
Siger de Brabant
Filosofia
Cristianisme
Escolàstic.
Professor de filosofia a la facultat d’arts de París, en oposició a Tomàs d’Aquino defensà —bé que no pas com a “veritats”, sinó com a dotades de “necessitat racional"— tesis aristotelicoaverroistes i neoplatòniques que escandalitzaren els seus contemporanis, com ara les de l’eternitat del món, de la causació immediata per Déu només d’una “primera intelligència” i, per tant, del desconeixement diví dels éssers i fets singulars, de l’existència d’un únic intellecte agent per a tots els homes la immortalitat individual dels quals restava així problematitzada, etc Condemnades 1270 i…
mode d’ésser
Filosofia
Determinació entitativa mancada de consistència en ella mateixa, dependent sempre d’una altra entitat i amb un grau de realitat menor encara que el de l’accident.
Els modes poden ésser substancials, accidentals, d’inherència, etc, segons que siguin determinacions d’una substància, d’un accident, de la manera com un accident o una qualitat és inherent a un subjecte, etc Bé que pràcticament exclusiva de l’anomenada darrera escolàstica sobretot, Francisco Suárez, el concepte del mode ha perviscut —molt diversament interpretat— en la filosofia moderna Descartes modes de l’extensió i del pensament, Spinoza modes com a afeccions de la substància, Locke i Leibniz modes com a idees —espai, duració, nombre, infinitud— i complexos de qualitats, etc Entre els…
Frederic Clascar i Sanou
Frederic Clascar i Sanou
© Fototeca.cat
Cristianisme
Lingüística i sociolingüística
Filosofia
Liturgista, biblista i traductor.
Vida i obra Ordenat sacerdot a Barcelona 1899, exercí càrrecs parroquials a Granollers, Sant Boi de Llobregat, Santa Eulàlia de l’Hospitalet i Santa Madrona de Barcelona Llicenciat en dret canònic a Roma, posteriorment fou capellà de la Casa de Maternitat barcelonina Destacà per la seva tasca de catalanització i culturalització de l’Església Se’l considera un dels grans precursors del pensament religiós, seguit per figures com Carles Cardó o Lluís Carreras Escriptor vigorós i treballador d’una manera molt activa en la cultura religiosa i catalana, sobretot a través de càrrecs com el de…
,
ocasionalisme
Filosofia
Doctrina filosòfica del segle XVII, d’arrel cartesiana, que cerca de resoldre el problema de la relació entre la substància pensant i l’extensa, tot postulant la intervenció de Déu per produir un moviment en el cos o en l’ànima cada vegada que en aquell o en aquesta se’n produeix un altre de corresponent.
Més radical que la doctrina de l' harmonia preestablerta , l’ocasionalisme estrictament dit NMalebranche, AGeulincx, Gde Courdenoy, JClauberg i, en una certa manera, Lde la Forge s’emparenta no sols amb Hume i els seus precursors Algatzell i Nicolau d’Autrecourt, en tant que oposats a la noció de causa, ans també, en relació amb el problema de l’acte moral, amb doctrines com la de la sygkatáthesis de l’estoïcisme l’home ha d’acceptar el destí, la del consentiment qasb d’al-As’arī l’home té la capacitat de fer seu, amb joia i resignació o sense l’una i l’altra, allò que resta determinat per…
Edmund Burke
Filosofia
Història
Política
Polític i filòsof britànic, teòric del conservadorisme.
L’interès pels esdeveniments internacionals el portà a fundar l’ Annual Register 1759, crònica anual dels fets contemporanis Pertangué al partit whig fins el 1791, fou diputat a la Cambra dels Comuns i el 1783 formà part del gabinet Portland En la seva primera obra, Vindication of Natural Society 1756, ja expressà el seu esperit oposat al racionalisme i a l’elaboració teòrica, bo i decantant-se cap al practicisme Creu que la virtut de les institucions polítiques rau en llurs arrels en la continuïtat històrica, en la tradició i en els costums, i que l’estat és com un organisme Al contrari,…
Xavier Antich i Valero
Filosofia
Filòsof.
Professor d’estètica a la Universitat de Girona Fou director acadèmic del Programa d’Estudis Independents del MACBA Les seves investigacions s’han centrat en els àmbits de l’estètica i l’art contemporanis, especialment en les teories que sorgiren a partir del 1967 i en les pràctiques artístiques dels darrers quaranta anys Alguns dels seus treballs s’han orientat a diverses qüestions d’estètica musical Ha escrit llibres com El rostre de l’altre Passeig filosòfic per l’obra d’Emmanuel Lévinas 1993, Antoni Tàpies Certeses sentides 2000, La ciutat del dissens Espai comú i pluralitat 2013 i …
René Girard
Filosofia
Filòsof francès.
Es graduà com a medievalista a l’École Nationale des Chartes 1947, i posteriorment fou professor de llengua i literatura franceses a la Universitat d’Indiana, on obtingué el doctorat en història el 1950 Ensenyà, successivament, a les universitats de Duke, Bryn Mawr, Johns Hopkins, l’estatal de Buffalo i, del 1981 fins a la jubilació, a la Universitat de Stanford, Califòrnia La idea central del seu pensament és la mimesi , impuls que modela el desig, matèria primera de l’acció i els pensaments humans Cal entendre la mimesi com una emulació individual i collectiva que crea…