Resultats de la cerca
Es mostren 30 resultats
natura
Filosofia
Principi constitutiu d’una cosa, allò en què consisteix el fons d’un ésser.
Equivalent a l'essència entesa en sentit físic, el concepte de natura era contraposat en Plató al de convenció Així, hom ha diferenciat el que és per natura del que és per convenció , és a dir, d’allò que és determinat segons un propòsit humà Aquesta diferenciació és present, per exemple, en les discussions sobre si el llenguatge, els noms, les lleis de la societat o la constitució d’una comunitat són quelcom natural o bé solament convencional
essència
Filosofia
El que constitueix el fons de l’ésser, la natura pròpia d’una cosa.
Antoni Bellver
Filosofia
Cristianisme
Lul·lista, canonge penitencier de la seu i professor de teologia lul·liana a l’estudi general de Palma.
Felip II li encomanà 1578 la confecció d’un catàleg de totes les obres de Ramon Llull, el qual catàleg després serví per a formar el fons lullià de la biblioteca d’El Escorial Escriví diverses obres en defensa de la doctrina de Ramon Llull, de les quals només fou publicada la Logica brevis et nova, amb uns comentaris seus originals 1584 La seva obra cabdal és l' Apologia lullianae doctrinae adversus Nicholai Eymerici calumnias , a la publicació de la qual s’oposà la inquisició 1611 i de la qual es conserven còpies a la Biblioteca Vaticana i a la Biblioteca Pública de Palma
optimisme
Filosofia
Doctrina o convicció filosòfiques segons les quals el món és el millor dels possibles, és disposat de la manera millor possible dins el que permet l’ésser finit o és susceptible intrínsecament d’un perfeccionament progressiu i substancial.
Bé que Leibniz és el representant típic d’un optimisme extrem per a ell no pot haver-hi un món millor que l’existent en concret, hom pot dir que bona part dels filòsofs mantenen un optimisme de fons, que pot variar pel que fa al grau, en la mesura que accepten un sentit positiu i darrer de l’existència sigui un sentit transcendent o sigui immanent, en el sentit d’acceptar i establir el món com a radicalment sotmès a un procés d’evolució i millorament progressius Així no solament la cosmovisió cristiana, ans concepcions filosòfiques com la del marxisme, han d’ésser reconegudes com…
Víctor Gómez Pin
Filosofia
Filòsof.
Ha estat professor a les universitats de Dijon, de París, del País Basc i a la Universitat Autònoma de Barcelona, on treballa actualment Entre les seves obres més representatives cal citar El drama de la ciudad Ideal 1974, Ordre et substance l’enjeu de la Quete aristotélicienne 1976, Límites de la conciencia y del matema 1983, Filosofía, el saber del esclavo XVII Premio Anagrama de Ensayo, 1989, La Dignidad, lamento de la razón repudiada 1995 i Descartes, la exigencia filosófica 1996 El punt de partida del seu treball és la història de la filosofia i especialment Aristòtil i Plató, els…
Zhuangzi
Filosofia
Filòsof xinès, famós per la seva obra homònima.
Primer pensador històric del taoisme , la seva obra és una de les millors de la prosa xinesa, tot i la seva dificultat d’interpretació Exposà el seu pensament a través de conceptes i, sobretot, d’exemples, mites i allegories Proposà una saviesa basada en la connaturalitat la veritable virtut, incompatible amb qualsevol esforç, és espontània i s’identifica amb la natura de les coses i amb el tao El coneixement d’aquest principi universal, etern i indefinit, comporta la desaparició de totes les distincions, el menyspreu del raonament lògic i la relativització del judici moral Contràriament a…
Emanuele Severino
Filosofia
Filòsof italià.
Fou professor ordinari de filosofia de la Università Cattolica del Sacro Cuore de Milà 1950-79, de la Universitat de Venècia 1970-2001, i des del 2005 professor emèrit i director de l’Institut d’Estudis Filosòfics i del departament de filosofia de la mateixa universitat 1970-88 La seva posició filosòfica ha estat anomenada neoparmenidisme, ja que fa una lectura de la història de la metafísica que el porta a afirmar en una de les seves obres més importants, Il parricidio mancato 1985, que el problema plantejat per Parmènides segueix inalterat, i que en el fons Plató no pogué…
Llucià Gallissà i Costa

Llucià Gallissà i Costa en un retrat de Llucià Costa
© Fototeca.cat
Arxivística i biblioteconomia
Filosofia
Història
Humanista, bibliotecari, historiador de la literatura, poeta i erudit.
Vida i obra Ingressà en la Companyia de Jesús el 1746, feu els vots el 1765, i fou catedràtic de retòrica, poètica i filosofia a la Universitat de Cervera i impartí filosofia a la Seu d’Urgell D'aquesta època és la seva única obra literària el drama Apolo y Minerva en el Parnaso Cervera 1759 Exiliat a Ferrara el 1767, amb la resta de companys jesuïtes de la Corona d’Aragó, obtingué el títol de doctor en dret civil i canònic per la Universitat de Cesena 1779 Humanista, erudit, filòsof, teòleg, lingüista, bibliògraf, escriptor i corrector literari, fou prefecte de la Biblioteca Pública de…
Avicebró
Filosofia
Literatura
Judaisme
Nom amb què fou conegut als Països Catalans Šělomó ibn Gabirol, poeta i filòsof jueu andalusí.
Visqué gran part de la seva vida a Saragossa És considerat el millor poeta medieval en hebreu escriví poesies profanes molt influïdes, en la forma i en el contingut, per la poesia en àrab i excellí en les religioses, en les quals són combinades les creences jueves amb idees neoplatòniques, especialment en el Kéter malkut ‘Corona reial’, llarga composició en prosa rimada, amb una primera part latrèutica i una segona part més íntima Però la seva anomenada universal prové del camp de la filosofia fou el neoplatònic hebreu més notable i exercí influència en els autors hebreus i en l’escolàstica…
raó
Filosofia
Fonament, sentit, justificació darrers i racionals de totes i cadascuna de les coses, de la realitat total.
Expressió de l’intent de reduir l’univers a unitat coherent i intelligible, la proclama d’una raó del món es troba ja a l’inici mateix de la filosofia occidental, bé que aquesta raó és denominada diversament sigui com a logos, o com a noûs , o idea, etc, i passa així mateix al món cristià com a proclama del diví anomenat, en aquest sentit, intellecte arquetípic, providència, etc Amb la progressiva secularització que la modernitat comporta, l’afirmació de la raó esdevé com més va més explícita una raó, d’altra banda, que no és en el fons sinó hipòstasi —i, sovint, quasi…