Resultats de la cerca

Hume assenyalà que de l’observació del comportament habitual dels humans no se'n deriva necessàriament que se li hagi de conferir la categoria de norma moral GEMoore, en els seus Principia ethica 1903, utilitzà aquest terme amb un sentit diferent per a designar l’error comès quan es tracta de definir el terme “bo” com una qualitat natural, i no pas com una qualitat simple no derivable de cap altra

S'oposa tant a vici com, sobretot, a pecat Bé que la virtut, com a actitud, és única, tanmateix afecta, o pot afectar, com a tal, cadascuna de les activitats humanes i cadascun dels objectes o àmbits d’aquest conjunt d’activitats Això explica el fet que ja des de l’antigor hom hagi establert diferents virtuts i que hi hagi uns intents de clarificació i àdhuc de jerarquització Plató distingí tres virtuts cardinals saviesa pràctica o prudència, valor o coratge i temprança, Aristòtil classificà les virtuts en grups diferents pràctiques i teòriques o ètiques i…

El problema central dels possibles, equivalent i intrínsecament vinculat al de l’essència, ha estat tradicionalment el de llur existència, fonament o consistència, de què hom pot veure ja un indici en el fet que el possible hagi estat denominat àdhuc com a ens Pel que fa a la relació entre el possible i el real, relació tradicionalment formulada amb referència al diví i a la subsistència de les essències en Déu, cal destacar dues posicions típicament diferenciades la intellectualista, que fa —com és ara en el tomisme— que els possibles no siguin entesos ni com a simplement…

Hi ha diverses maneres d’entendre aquesta transcendència, segons que es negui o s’afirmi la possibilitat de conèixer el món exterior semblant a aquest problema és el de la natura de l’exterioritat Fonamentalment hi ha dues posicions respecte al tema de la cognoscibilitat del món exterior el realisme i l’idealisme El realisme afirma que hi ha un món exterior independent del subjecte cognoscent, però hi ha moltes maneres de sostenir aquesta independència realisme ingenu, crític, transcendental L’idealisme, en canvi, afirma que el món exterior no és independent del subjecte cognoscent Heidegger…

Fonamentalment reduccionista, el monisme pot ésser dividit en dos tipus el místic i el panteista Representant típic del primer és Plotí, el concepte de l’U del qual és el principi que dóna lloc a l’oposició de subjecte i objecte mitjançant el procés d’emanacions Quant al segon tipus, n'és representant Spinoza, que resol el dualisme cartesià cos-ànima, així com els dualismes d’esperit pensament i matèria extensió i de Déu i món Parmènides, entre els antics, i Schelling, en la modernitat, poden també ésser adjuntats al monisme, però només molt impròpiament poden ésser-ho els filòsofs grecs que…

Hom hi distingeix la consciència antecedent i la conseqüent , segons que sigui prèvia o posterior a l’acte moral, la consciència vertadera i l' errònia , segons que el judici moral estigui d’acord o no amb la norma que hom creu objectiva, la consciència certa i la probable , segons que hom exclogui o no la possibilitat d’error, la consciència laxa i l' escrupolosa , segons que hom tendeixi a considerar com a moralment bo el que no ho és o com a dolent el que tampoc no ho és, i la consciència dubtosa i la perplexa , segons que hom dubti de la licitud d’un acte dubte o hagi d’…

Més radical que la doctrina de l' harmonia preestablerta , l’ocasionalisme estrictament dit NMalebranche, AGeulincx, Gde Courdenoy, JClauberg i, en una certa manera, Lde la Forge s’emparenta no sols amb Hume i els seus precursors Algatzell i Nicolau d’Autrecourt, en tant que oposats a la noció de causa, ans també, en relació amb el problema de l’acte moral, amb doctrines com la de la sygkatáthesis de l’estoïcisme l’home ha d’acceptar el destí, la del consentiment qasb d’al-As’arī l’home té la capacitat de fer seu, amb joia i resignació o sense l’una i l’altra, allò que resta determinat per…

Tradicionalment el fet cognoscitiu ha estat definit com la unió intencional d’objecte i subjecte, interpretats com a dimensions diferents del real la filosofia actual, per contra, veu el coneixement com a actuació de la capacitat que el subjecte té d’establir dins la dimensió del real una diferència i una contraposició entre ell mateix i qualsevol altra realitat, en reconèixer-se com a irreductible a ella autoconsciència i alhora establint-la com a realitat en si i objectiva irreductible a la pura subjectivitat El problema de l’objectivitat o no-objectivitat del coneixement humà ha estat una…

El terme fou posat en circulació per Leibniz, el qual, en ocupar-se de Déu, creia cabdal de fer racionalment compatible l’existència de Déu amb l’existència del mal al món, és a dir, justificar el fet que Déu hagi creat un món on hi ha el mal Els estoics ja havien tractat d’aquest problema, i Epicur havia formulat així l’antinòmia o Déu vol suprimir el mal i no pot, o bé pot fer-ho i no vol, o bé ni vol ni pot, o bé vol i pot Les tres primeres hipòtesis són indignes de Déu, és a dir, incompatibles amb la idea que hom es fa de la divinitat la darrera hipòtesi resta en contradicció…

Té la consciència, o el jo, com a punt de partença i punt focal Per això, sol comportar una forta càrrega epistemològica Kant, els postulats de la qual menen, invertits, a un plantejament metafísic idealisme alemany posterior quan passa de l’enunciat que “només si l’ésser és donat a la consciència és possible el coneixement” a l’asserció que “l’ésser és determinació de la consciència” El terme “idealisme” començà d’ésser emprat a la darreria del s XVII per a designar tant les doctrines de Descartes i Locke, per exemple, que donaven un estatut subjectiu a les idees i instauraren, així, el…