Resultats de la cerca

Autodidacte, es guanyà la vida en oficis diversos fins a aconseguir la fundació del Thêatre Libre 1877-94 a París, des d’on fou iniciada la revolució de la direcció escènica moderna El 1897 en creà la continuació, el Théâtre Antoine, i el 1906 fou nomenat director de l’Odéon Les seves teories sobre actuació, dicció i escenografia s’inspiren en el naturalisme de Zola Donà a conèixer autors com Ibsen, Strindberg, Bjørnson, Hauptmann, etc Incorporat al cinema el 1914 com a realitzador i crític, hi aplicà les mateixes idees, avançant-se a moviments com ara el neorealisme italià Com a realitzador…

Inicià estudis de dret a Atenes, però, atret pels ecos del naturalisme pànic de D’Annunzio i per WWithman, es lliurà a la poesia i publicà alguns poemes inspirats en el simbolisme francès Casat amb la ballarina nord-americana Eva Palmer, junts recorregueren Itàlia, Egipte i Amèrica Al desert de Líbia, el poeta compongué el seu primer poema líric 1907, que fou seguit pels Cants de guerra 1912 i pels Versos 1915, d’una gran densitat evocadora Ansiós de penetrar els valors de l’hellenisme, es llançà a l’estudi de les formes esotèriques de l’antiga religiositat grega i dels misteris…

Duc de Rivas Polític actiu, hagué de fugir, per la seva ideologia liberal, a Londres 1823, Itàlia 1825 i Malta, on residí cinc anys i conegué el literat anglès J Hookham, que el posà en contacte amb l’escola romàntica anglesa Amnistiat 1834, es tornà conservador i hagué de fugir novament 1837 a Gibraltar i a Lisboa Fou ambaixador a Nàpols i a París i president del Consell d’Estat 1863 Les primeres obres, tant poètiques com dramàtiques, palesen influències encara neoclàssiques Però els contactes que mantingué durant els seus exilis, sobretot a Malta, el convertiren en romàntic…

Doctor en Literatura Moderna per la Universitat Paul Valéry de Montpeller, es formà com a actor al centre René Simon i a l’Escola Internacional Jacques Lecoq de París Entre 1989 i 1992 treballà al Centre Dramàtic Nacional de Borgonya, a Dijon Fou redactor en cap de la revista Les Cahiers de Prospero especialitzada en l’escriptura teatral contemporània És autor, entre d’altres, de Ruptures 1981, Vie et mort de Pier Paolo Pasolini 1984, Croisades 1988, Iphigénie ou le Péché des dieux 1991, Medee Black 1992, Les deux terres d’Akhenaton 1994, Zoo de nuit 1997, Faits divers 1998 i Saintes familles…

Començà els seus estudis d’art dramàtic a Cracòvia i aviat l’interès per la cultura oriental el portà a Pequín Reelaborà les idees de Stanisłavski i amb Ludwik Flaszen fundà, el 1959, el Teatre-Laboratori 13 Rzedów, a Opole des del 1965 a Breslau, anomenat posteriorment Institut de Recerques sobre l’Art de l’Actor, que dirigí fins el 1982, any que emigrà de Polònia Peces bàsiques foren Les chaises , de Ionesco, Caien , de Byron, Sakuntala , de Kālidāsa, Dziady , de Mickiewicz, Kordian , de Słowacki, Akropolis , de Wyspiański, Hamlet , de Shakespeare, Doctor Faustus , de Marlowe, El príncipe…

Estudià art i arquitectura a Cracòvia, i s’inicià professionalment amb collaboracions en diaris i revistes, i també com a caricaturista L’any 1959 estrenà la seva primera obra teatral, Policja ‘La policia’, que el revelà, tant al seu país com a fora, com un dels dramaturgs polonesos més destacats de la postguerra Les seves obres s’inscriuen en el teatre de l’absurd Els trets humorístics i les situacions inversemblants que hi predominen han estat interpretats com una paràbola satírica dels règims totalitaris Progressivament distanciat, i censurat per les autoritats del seu país, el 1968 emigrà…

Fill d’un pastor protestant, estudià a la Universitat de Leipzig 1746-48, on sorgí el seu interès pel teatre, i obtingué 1752 el títol de magister en arts a Wittenberg Installat a Berlín, on havia fet coneixença amb Voltaire, es dedicà a la tasca de publicista i autor teatral i residí a la ciutat, fora dels períodes que passà a Leipzig 1755-58 i Breslau 1760-65, com a secretari del comandant del lloc Cridat a Hamburg com a dramaturg del nou teatre nacional, hi publicà la important aportació crítica Hamburgische Dramaturgie Dramatúrgia d’Hamburg , 1767-69 Bibliotecari, des del 1770, a…

A deu anys el seu pare va ser destinat a un camp de concentració a França i la seva mare a un centre per a refugiats Posteriorment, la família s’embarcà al Winnipeg , el vaixell que Pablo Neruda aconseguí per a portar més de 2500 exiliats de la Guerra Civil a Xile A Santiago de Xile estudià art dramàtic a la Universidad Católica i debutà als escenaris el 1948 a El burlador de Sevilla Hi conegué també altres exiliats, com Joan Oliver  i Xavier Benguerel, que la posaren en contacte amb la cultura catalana Tornà a Catalunya 1956, on actuà a La cárcel de cristal , de Juli Coll, i collaborà amb l…

Llicenciat en interpretació per l’Institut del Teatre 1999, cursà seminaris de dramatúrgia a la Sala Beckett Amb la companyia Menudos, formada per exalumnes de l’Institut del Teatre i de la qual fou cofundador, escriví i dirigí les seves primeres peces, com ara La poesia dels assassins 1999 o Una habitació a l’Antàrtida 2001 L’any 2004 escriví Plou a Barcelona , que dirigí Toni Casares i que tingué gran ressò i versions en altres llengües Posteriorment, ha escrit altres textos, que ha dirigit ell mateix En destaquen, entre d’altres, Happy Hour 2004, Bales i ombres 2006, Somriure d’elefant…

Fill de Nicolás Fernández de Moratín Recomanat per Jovellanos, fou secretari de Cabarrús a París 1786-88 gaudí de la protecció de Floridablanca i de Godoy, que possibilità els seus viatges a França 1792, Anglaterra 1793 i Itàlia 1793-96 i el nomenà secretari d’interpretació de llengües i membre de la Junta de Teatros Durant l’ocupació francesa s’identificà amb el govern napoleònic, i el 1813 es refugià a València després s’establí a Barcelona 1814-17, que ja havia visitat el 1792, però, encara que el nou règim li havia restituït els seus béns i drets de ciutadania, la por a la…