Resultats de la cerca
Es mostren 120 resultats
oral
Fonètica i fonologia
Dit del fonema que es realitza sense participació de ressonàncies nasals quan aquestes són un tret fonològicament rellevant en una llengua o en una parella de fonemes.
En català, per exemple, el bilabial fricatiu b es diferencia bàsicament del bilabial nasal m pel tret d’oralitat
velar
Fonètica i fonologia
Dit de l’articulació, anomenada també gutural o posterior, en la qual intervé, com a òrgan passiu, el vel del paladar en contacte o constricció amb el postdors de la llengua.
En català són velars les vocals o’, ọ, u i les consonants k, g, w amb articulacions de l, sobretot implosives
dentalització
Fonètica i fonologia
Procés pel qual una articulació no dental s’hi torna per influència d’una altra articulació dental veïna.
En català, n i l, normalment alveolars, es dentalitzen en contacte amb una dental següent per exemple, canta kánte, alta álte
interdental
Fonètica i fonologia
Dit de l’articulació, anomenada també linguointerdental, en la qual l’àpex de la llengua s’introdueix entre les incisives superiors i inferiors i produeix una fricció amb les primeres.
En català modern hi ha interdentals en els dialectes del Ribagorça i el Matarranya fonz fonϑ ‘fonts’, com en castellà mozo moϑo
postdental
Fonètica i fonologia
Dit de l’articulació que es caracteritza per un contacte de l’àpex de la llengua en una zona intermèdia entre els alvèols i les incisives.
En català, es dóna normalment, però no necessàriament, quan una dental va seguida d’una articulació posterior per exemple, tub enfront de tip
palatalització
Fonètica i fonologia
Fenomen fonètic o fonològic pel qual un so no palatal esdevé palatal o quasi palatal, generalment en contacte amb altres sons veïns que ho són.
Així s’explica en català l’articulació palatalitzada de sons com ara n, s, l, etc, en determinats contexts palatals un jove ún zóbe
triftong
Fonètica i fonologia
Grup de fonemes vocàlics format per una semiconsonant, una vocal i una semivocal.
En català només existeix el triftong uai en uns pocs mots, com guai, guaira, guairó i guaitar , amb d’altres de la mateixa família
obert | oberta
Fonètica i fonologia
Dit del fonema que es realitza, articulatòriament, mitjançant una separació intermaxil·lar o linguopalatal relativament gran respecte a d’altres fonemes considerats neutres o tancats.
En català els fonemes vocàlics /ę/ i /ǫ/ be bę́, son sǫ́n són oberts enfront de /ẹ/ i /ọ/, tancats bé bẹ́, són sọ́n
fonologització
Fonètica i fonologia
Procés pel qual apareix una nova unitat fonemàtica en una llengua per coalescència contextual de dos fonemes o més, pel fet d’haver esdevingut distintives dues o més variants al·lofòniques d’un sol fonema anterior o per préstec a partir d’una altra llengua.
Així, el fonema llatí / g /, pronunciat en contacte amb vocal velar gula i palatal gelu , ha produït dos fonemes en català / g / gola i /ž/ gel
posterior
Fonètica i fonologia
Dit de l’articulació que es caracteritza per una zona de contacte o de constricció entre la llengua i el paladar dins un àmbit que, en una divisió ideal de la cavitat supraglòtica, va del mig cap enrere.
Les articulacions posteriors són acústicament greus En català, són posteriors o greus les vocals ǫ, ọ, u i les consonants y, s, z, n, k, g, w